Fins que el paper sigui realitat

[ català / castellano ]

És setembre, el primer ple al Senat; i, feministes de la meva vida; us dec una explicació.

Va existir un cap de setmana de juliol en què tot va ser un aiguabarreig. Uns dies intensos. Dues situacions fonamentals es barrejaven com dues pintures. D’una banda, el Pacte d’Estat contra la Violència Masclista. De l’altra, el naixement de la meva filla.

Quan, mesos enrere, el drama de la violència masclista per fi semblava imposar-se com un tema de primer ordre, m’hi vaig llençar de cap.

Al Congrés, la promesa d’un gran Pacte era enorme, l’expectació era màxima, la tensió era terrible i la pressió dels mitjans era constant. Al Senat, el nostre mandat era més modest: ens havíem auto-proposat una curosa revisió del sistema de protecció i lluita contra la violència masclista; identificar els forats negres, les faltes, les errades, i consensuar – representants de l’arc parlamentari sencer, amb les nostres visions del món antitètiques – què cal canviar, fer, desfer, per a que la institució dóni una resposta digna. Protecció. I erradicació de les causes.

Hem treballat acompanyades de silenci, construint, ja que ningú ens mirava ni per a mal ni per a bé. I després de mesos de compareixences, d’escoltar expertes amb el cor encongit, ens vam posar a redactar, a negociar, a explorar la possibilitat d’acords. En què sí que estem d’acord. Tot el que era terreny del no, es deixava caure; i haurà de lluitar-se des d’altres trinxeres.

I evidentment, elements clau quedaven dolorosament exclosos. Però hem trobat marge, espai per a l’obertura, més voluntat d’acotar solucions del que el meu (pre)judici podia haver previst.

Aquí us deixo una valoració de l’Informe:

​​

I aquí, el document sencer aprovat: http://www.senado.es/legis12/publicaciones/pdf/senado/bocg/BOCG_T_12_134.PDF

L’Informe és un llistat d’actuacions concretes que millorarien (milloraran, espero!) el sistema de lluita contra la violència masclista. El reivindico com a parcial però positiu; i l’empenyem endavant per a enviar-lo com a aportació al Pacte d’Estat; un Pacte que – al nostre entendre – només serà veritablement d’Estat quan estripi moquetes; quan comprengui que ha de ser no només polític, sinó també social i ciutadà.

Alhora, aquest document és una exigència concreta i directa al Govern. 267 compromisos amb els que serem implacables. Entre ells, petits grans canvis que, d’aplicar-se, poden oferir un curs diferent a la vida de moltes dones.

Aquest pensament em va fer arribar a Juliol sense alè. Sabent que, venint d’on vinc – de fer recerca sobre gènere – i sent on sóc – al Senat i la majoria absolutíssima popular – arrencar compromisos en aquesta matèria era, per a mi, una valuosíssima oportunitat per a trobar una escletxa per a canviar un bocí de món.

He lluitat cada paraula, cada punt. On hi diu “instar” m’hi poses “assegurar”. He esmenat el text infinites vegades, en una negociació en què cadascuna de nosaltres – ideologies contràries – valoràvem fins on podíem estirar, què era irrenunciable, què podíem cedir i què no, tots els arguments escampats sobre la taula.

Vaig arrossegar aquest document fins al final, fins a la nit en què la meva companya es va posar de part. Quan ella tenia contraccions, jo l’agafava, l’abraçava. Quan ella descansava, fins i tot s’adormia, jo seguia esmenant el document. Era l’últim dia de negociació, i el primer d’una vida que canviaria les nostres definitivament. Jo no estava disposada a renunciar a res.

La meva filla va trigar moltíssimes hores a sortir, i quan va sortir em tremolaven les cames. De meravella, de cansament, d’amor. És una sensació brutal veure sortir un cos d’un altre, una màgia enlluernadora tocar-la, sentir-la, escoltar-la. L’estimes immediatament.

I avui, de tornada a Madrid, – i com canvia la mirada sobre el món quan hi ha una cosa petita que t’espera a casa – el document arriba al ple. El Senat en bloc el ratifica; llum verda. Una llum verda sense fisures.

I adéu, document, adéu; que amb les teves mancances i les teves grandeses, ara emprens la teva marxa cap al Govern; cap a la taula d’una Ministra a la que se li ha girat feina, i que ens tindrà al damunt. Vigilants. Exigents. Impacients.

Fins que el paper sigui realitat. Seguim.

Anuncis

Sobre l’amor i l’odi.

[català / castellano ]

Les sensacions gruixudes em prenen la paraula. Em deixen muda. I recuperar la parla porta temps. Porto setmanes sense escriure i avui ho faig sense destresa.

I és que aquest no és un estiu com els altres. No he anat enlloc. Els dies són llargs i s’assemblen entre sí, fan l’olor dels estius d’infantesa. Aquelles tardes d’hores lentes, l’avi i el televisor, els quaderns d’exercicis. Sortir a jugar quan cau el sol. Però no és la meva, la infantesa que s’esdevé.

Sobre l’amor.

A finals de Juliol veia nàixer la Bruna. I un sentiment enorme que s’instaura, desbordant. Un amor feridor. De tant lluent fa mal. I et tremolen les cames. Una persona que no hi era i ara hi és. La meva filla, repeteixes; i sona impossible.

És la vida i tota la seva fúria. Una bellesa immensa concentrada en un cos tan petit. Aquells llavis. Uns ulls d’un blau intens. Una pell envermellida, arrugada. I una fragilitat que fa tremolar el cor.

Acostumar-nos l’una a l’altra. Les unes a les altres. Els seus ritmes, els seus plors, els badalls. Què li passa, què vol. Dedicar totes les hores del dia a estimar-la, i descobrir un plaer deliciós en deixar passar el temps observant-la, subjectant-la, adormida.

Des d’aleshores, la vida passa a un altre ritme, i tot el que queda fora t’arriba llunyà, lent, matitzat, al ritme de la falta de son.

Sobre l’odi.

A mitjans d’Agost, però, l’estiu es trenca. Les notícies, l’atropellament massiu, el desastre. Totes aquelles persones assassinades. I el dolor tan pròxim, que per pròxim – injustament i humanament – es fa tan propi. Les meves rambles, la meva gent, el meu dolor. La barbàrie. Un tastet de la barbàrie que viuen permanentment altres parts del món. De la que fugen els qui fugen.

Un pensament total. Totalitzant i delirant. Destructor. Vinculat a guerres llunyanes – si és que la paraula lluny segueix tenint sentit en el món d’aquests temps nostres –. Arrelat a greuges anteriors i a negocis pròspers entre elits d’arreu. I com sempre els qui moren no tenien rostre.

I l’absurd, al saber que la barbàrie s’executa a mans d’uns quants xavals, que eren d’aquí però mai prou; dels altres; aquest “nosaltres i els altres” sempre focalitzat en la fractura.

I el debat públic que s’enverina. El racisme que aflora, que ja hi era però ara perd la vergonya. La carronya mediàtica. La manipulació política que no se’n sap estar; les pilones, les banderes.

I dono voltes a la repetida paraula; la integració. I miro al meu voltant, la meva gent, les meves amigues, el meu barri. On és la integració, perquè aquí no. Compartim els espais, els carrers. Ens entenem si parlem, però no parlem. Senzillament ens trobem, un(e)s rere les altres a la cua del supermercat però; no compartim la vida. No integrem vivències, cultures, no fem de la barreja una cosa normal, millor.

I l’odi que menava aquella furgoneta provenia d’altres odis, i venia a sembrar-ne més. A sembrar por. A sembrar rancor. A atiar l’odi a la diferència.

Sistemes de vida cada vegada més tancats; fronteres altes. Que calli la música.

Sobre l’amor.

Ha estat meravellosa la solidaritat desplegada. Immensa. Preciosa. Ciutadana. Plors i mans i espelmes a la rambla. Servidor(e)s públics i persones anònimes, totes una.

Un detall; hi ha una fotografia d’un home que abraça un altre home. Un és el pare d’un nen de tres anys, un infant assassinat per la barbàrie. L’altre és un imam. Plora. L’abraçada crida: sentim un mateix dolor i la nostra resposta és l’amor. Aquella imatge la tinc clavada al cor.

I de camí a la manifestació de Barcelona, que som milers i milers i més milers, que no tenim por, que no estem disposades a permetre que la por, el rancor o l’odi menin les nostres vides, condicionin els nostres actes o el nostre pensament;

comentem que és increïble que la millor resposta, la més lúcida, empàtica, amorosa, esperançadora, vingui de les persones que senten en pròpia pell la cremor del dolor. Un dolor inimaginable, indescriptible, i només demano una cosa.

Una cosa: demano, per a la Bruna, un país a l’alçada d’aquella abraçada. Un món sencer a l’alçada d’aquella abraçada. Un món de pau, d’amor a l’altre(a). Siguem dignes del respecte de les víctimes, entre elles aquest home a qui li han pres el fill.

Aconseguim ser un sol poble. Un sol món. Valent, solidari i digne.

rope-2527457_1920.jpg

 

 

Los despidos y el sentido de la justicia.

Hoy hemos ido de excursión al Congreso.

Ahí, al mismo tiempo que Aina Vidal y Alberto Rodríguez (diputados) presentaban una propuesta de Ley para recuperar la negociación colectiva – las relaciones equilibradas entre empresa y trabajadore(a)s -, mi compañero Óscar Guardingo y yo (senadoras) presentábamos una propuesta de Ley para impedir el despido en tres casos más que justificados. 

Dos cambios legales que presentamos a la par [en nombre de Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea], para recuperar, ampliar, defender, los derechos de los y las trabajadoras. 
Hemos visto ya demasiadas reformas laborales quitando derechos. Es hora de empezar a reformar el marco laboral para aumentarlos. Y juntas somos más fuertes para eso.

Nuestra propuesta de Ley, una pincelada, viene a dar seguridad laboral a los trabajadores y trabajadoras en tres casos concretos: 

a) Cuando una mujer se somete a un tratamiento de reproducción asistida o fecundación in vitro. b) Cuando una persona se somete a intervención para donar órganos; y c) Cuando un trabajador o trabajadora necesita una baja médica inferior a 20 días motivada por intervenciones quirúrgicas, rehabilitación, procedimientos invasivos o bajas hospitalarias. 

Hoy, para todos esos casos es legal el despido.
Las reformas laborales de PSOE y PP, realizadas en 2010 y 2012, introdujeron la posibilidad de despedir por bajas laborales justificadas (jus-ti-fi-ca-das). Es decir, aquellas personas que, por ejemplo, faltaran al trabajo de manera discontinua por razones médicas plenamente justificadas podían ser despedidas por las empresas en las que trabajaban.
Creemos que es tiempo de devolver el sentido común, y de justicia, al marco de las relaciones laborales. Y es de justicia la protección que exigimos. 

Hoy, mujeres que faltan justificada y puntualmente a su puesto de trabajo porque así lo demanda su proceso de reproducción asistida, son despedidas por la empresa para no cubrir su maternidad, pues la legislación actual solo protege el embarazo desde la introducción del óvulo fecundado. Hoy, personas que deciden donar sus órganos en vida, una acción maravillosamente solidaria, se ven despedidas por haber faltado al trabajo durante esas intervenciones. Hoy, hay trabajadores que, tras sufrir un accidente acuden a tratamientos de rehabilitación por mandato del médico y son despedidos, y otros que sacrifican esa rehabilitación – su salud – por no arriesgarse a perder el trabajo. Hay personas en el hospital sufriendo tanto por su dolencia como por si peligra su sostén económico. Hoy, lo que tenemos, es un gran agujero de desprotección.
Si puedes despedir lo que es justificado, qué tipo de protección estamos dando.
Aquí la rueda de prensa. Y junto a nosotras, esa importantísima propuesta de recuperar la negociación colectiva; la principal herramienta que tiene la clase trabajadora para defenderse de forma conjunta.

Y aquí nuestra Propuesta de Ley completa.
Y por mi parte, la esperanza en que estos cambios legales salgan adelante. Pues es de sentido común. De justicia. Que la empresa es una parte más de la sociedad, y debe ser corresponsable de la misma.

Totes les llumetes verdes: Celiaquia.

[ Català / Castellano ]

Si una cosa és extremadament infreqüent en un Senat absolutament copat pel Partit Popular, és que una proposta nostra aconsegueixi prosperar amb totes les llumetes al seu favor.

Aquesta vegada ho hem aconseguit.

Una moció que exigeix al Govern actuacions per a millorar la qualitat de vida de les persones malaltes de celiaquia i de les que pateixen sensibilitat al gluten.

Accions que ténen a veure amb més investigació sobre la malaltia, una malaltia que afecta a milions de persones a Espanya. 

Amb millor informació. Amb augmentar el grau de coneixement sobre el tema. I amb millor intervenció sanitària; cal que els i les metges estiguin formats i puguin donar una detecció precoç i un tractament adeqüat.

Accions que ténen a veure amb obligar a l’etiquetatge segur dels aliments i amb la creació d’un llistat oficial d’aliments sense gluten, no mediat pels interessos econòmics.

I també amb moderar preus, beneficis fiscals i ajudes econòmiques; doncs els aliments sense gluten solen ser entre tres i cinc vegades més cars que els convencionals.

Aquest és el text pactat. No és el que haguéssim volgut, incorpora mirades d’altres grups, i per això és un pacte; però és un salt endavant important. No acaba res. Senzillament obre un camí; però és la primera vegada que s’aprova una moció així a nivell estatal.

Pujo a parlar a la tribuna. Crec que estic més nerviosa del que és habitual. El meu estómac ferit pel blat m’escull les paraules.

I mentres tot el Senat aplaudeix aquesta cosa increïble que és la unanimitat, faig un reconeixement mental a la meva companya Kontxi, que ha dut aquest text fins aquí, que l’ha treballat amb les associacions, i que ha estat capaç de negociar i treure endavant propostes en el més complicat dels escenaris.

Ens mirem. És un dia extrany, avui. Comencem a saber com utilitzar les eines que tenim al nostre abast. Mentre ningú ens mira, mentre els grans escenaris de la política parlen d’altres coses, per aquí, molt de tant en tant, aconseguim petites petitíssimes llums que ténen a veure amb la justicia, amb la cura, amb la vida de gent.

 N-II: el Ministeri està a l’espera.

Fa ja molts anys que els problemes de mobilitat a la comarca del Maresme ocupen un lloc privilegiat entre les preocupacions de la nostra gent. I hi ha un consens absolut al voltant de la necessitat de convertir la carretera Nacional II en una via cívica, un passeig urbà que connecti la vida dels municipis i que ens apropi al mar.

Aquest ansiat somni nostre passa sí o sí per extingir el repagadíssim peatge de l’autopista C-32 (any 2021: ultimàtum), doncs haurà de ser una sortida habitual del trànsit rodat, i òbviament per millorar les infraestructures de transport públic. Doncs bé, aquesta petició, que és un clamor, que ha estat impulsada per la societat civil i que genera unanimitat al territori, sembla que no arriba mai. 

Radiografia de com estem ara: en teulada catalana.

La C-32 és catalana; i la N-II també és catalana desde 2010; ara bé, aquesta transferència de la titularitat havia de venir acompanyada de 400 milions d’euros, dels quals se’n van transferir en un inici 97,4. Doncs bé: vaig preguntar-li al Gobierno si té intenció de completar la inversió pública ja iniciada per a la pacificació de l’antiga N-II; si farà efectiva la totalitat d’aquest traspàs i amb quin calendari.

En la resposta, el govern de l’Estat em recorda que “el tram de la N-II entre Montgat i Tordera és competència de la Generalitat de Catalunya des del 9 d’abril de 2010”. I dit això, passa a puntualitzar que l’acord incloïa una transferència econòmica destinada a un objectiu específic; la creació d’una carretera alternativa a la N-II però també a la C-32, i aquí hi ha el pecat original. Diu: “Los compromisos contraídos por el Ministerio de Fomento fueron: Transferir a la Generalitat de Cataluña la inversión necesaria (estimada en 400,00 millones de euros) para la ejecución de las obras de una vía nueva alternativa a la carretera N-II y a la autopista C-32 en la comarca del Maresme”. – Una tercera via, cosa que és una barbaritat, i per sort es va aturar gràcies a la mobilització social de la comarca. Però aquest és el motiu de la inversió i no un altre, entén l’Estat.

L’escrit també especifica que “en el marc del protocol i de l’acord signats els anys 2008 i 2009 respectivament, entre el Ministeri de Foment i la Generalitat, el Ministeri de Foment va realitzar el 2009 un primer lliurament de 97,4 milions d’euros a la Generalitat per tal que executés la denominada ‘Ronda de Mataró'”, i que “les citades obres es van licitar i adjudicar, però no es van executar”. Així, el govern de l’Estat acaba dient: “la Generalitat no ha justificat la inversió dels 97,4 milions d’euros aportats pel Ministeri de Foment l’any 2009. Aquest Ministeri està a l’espera que es justifiqui aquesta inversió”.

Està a l’espera, diu. Me l’imagino de braços creuats i mort de son. Tot sembla indicar que l’Estat no transferirà més diners fins que hi hagi un moviment per part de la Generalitat. Fins que es justifiqui el primer enviament. El Ministeri – tic tac – espera.

A això hi hem de sumar que la Generalitat no està en disposició de justificar els 97 milions, doncs fins on sabem, sembla ser que no ha destinat pas aquests diners a la mobilitat al Maresme.

I a això hi hem de sumar que la Generalitat, en aquests moments, està negociant amb el territori un Pacte de Mobilitat del Maresme, que aquest Pacte no compta – iuju! – amb terceres carreteres, ramals ni Ronda a Mataró, i que el Pacte diu finançar-se principalment amb els 400 milions que han d’arribar de l’Estat. Però tic – tac, el Ministeri està a l’espera.
De sobte res fa massa sentit. 

1.- Segons l’Estat, el conveni Estat-Generalitat es feia exclusivament per fer una via ràpida paral·lela a l’autopista C-32.
2.- Els primers 97 milions rebuts per la Generalitat eren per fer la Ronda de Mataró, que no s’ha fet. – gràcies a la pressió popular.

3.- La Generalitat no ha justificat els primers 97 milions rebuts, sembla ser que els podria haver utilitzat en altres partides pressupostàries no relacionades amb els problemes de mobilitat del Maresme.

4.- Ara, el Pacte per la Mobilitat del Maresme no contempla ni la creació de la Ronda de Mataró, ni la d’una via ràpida paral·lela a l’autopista C-32. I en canvi, el finançament d’aquest Pacte diu subjectar-se en el que ens deu el Govern de l’Estat.

Vistes les contradiccions i amb moltes preguntes al cap, exigim a la Generalitat que es posi les piles. Que derivi cap al Maresme els 97 Milions que ens pertoquen. I que es posi a negociar per a que aquests 97 i els 303 que manquen es dediquin – no a la construcció d’una nova carretera – sinó a la mobilitat del Maresme en general, a actuacions que hi càpiguen dins el Pacte per la Mobilitat. Necessitem clarificar si el Pacte té base pressupostària assegurada. 

Així que a través de Catalunya Sí Que Es Pot enregistrem al Parlament de Catalunya diverses preguntes per al Conseller del Departament de Territori i Sostenibilitat. I a través d’ICV, portem el tema al Ple del Consell Comarcal.

Necessitem que partits, moviments socials i ciutadania segueixin amatents respecte aquest tema. Alerta. Preparades per a exercir tota la pressió possible. I és que és urgentíssim que la Generalitat es posi les piles, i potser el Ministeri es pot creuar de braços, però nosaltres – tic tac – tenim cada vegada menys paciència. Nacional II, via cívica ja!


 

No m’ho invento, doctor.

[ català / castellano ]

Em fa mal una carícia. Em toques així, suau, i em fa tant de mal, em diu l’Elena; és com un esguinç.

Hi ha dies que, quan em desperto, no em puc aixecar. Em fa mal cada cèl·lula del meu cos. M’arrossego fins al sofà i provo de no moure‘m en tot el dia. Avui em veus bé i demà no puc sortir de casa, em diu la Roser.

Tinc sempre aquella sensació als braços, com si tingués febre. Aixecar-los per a dutxar-me, per exemple, és molt dolorós, em diu la Paqui.

✏️
Divendres. És el dia de la Síndrome de Sensibilitat Central, i registro un munt de preguntes sobre la Fibromiàlgia i les altres SSC {les que inclou la Sociedad Española de SSC, Marea Blanca o Paicam}.

He buscat les mocions aprovades pel Congrés i pel Senat sobre el tema – algunes d’elles per unanimitat – i li he preguntat al Gobierno si ha complert amb el que li manen les Corts. Vull saber què han fet de tot el que se’ls ha dit que féssin des de l’any 2000. Intueixo que poca cosa.

Dissabte. Vaig a conèixer una associació d’afectades per Fibromiàlgia; sota una carpa, a la riera de Mataró, em trobo amb cinc o sis dones que vénen plantetes d’espígol i reparteixen informació. M’expliquen que a elles les hauria d’atendre una unitat especialitzada de l’hospital comarcal, però que truques i la unitat no existeix. Abans les atenien de forma especialitzada a un parell o tres d’hospitals grans de Barcelona, però ara ja no les agafen fàcilment perquè han d’anar a la unitat especialitzada del seu hospital comarcal. Unitat que no existeix. Això sí, poden anar al Clínic a les tardes: els mateixos metges que al matí, però pagant. També m’expliquen que acostumen a denegar-los la pensió; que potser guanyen en judicis però que després, sovint, la Seguretat Social revisa i revoca la decisió. Jo les escolto muda. Obro uns ulls com unes taronges. He d’investigar totes aquestes informacions que caço al vol.

Diumenge. Revisant les xarxes, un munt de comentaris sobre les meves preguntes. Que la Fibromiàlgia, la Fatiga Crònica i l’Hipersensibilitat Química sí, però que l’Electrosensibilitat no existeix, que estic parlant d’ovnis. Que la Fibromiàlgia i la Fatiga Crònica sí, però que l’Hipersensibilitat Química i l’Electrosensibilitat no existeixen, que són pseudociència. Que la Fibromiàlgia sí, però que la Fatiga Crònica, l’Hipersensibilitat Química i l’Electrosensibilitat són invencions. Que la Fibromiàlgia, la Fatiga Crònica, l’Hipersensibilitat Química i l’Electrosensibilitat no existeixen. Que només volen una pagueta. Que moltes moltes moltes gràcies per parlar d’un tema invisible. Que pregunteu-li a la meva mare, a la meva germana, a la meva filla, si existeixen o no. Que viuen amb un dolor insuportable amb una, dues, tres, quatre d’aquestes síndromes. Que si és científic. Que si no ho és. Que si hi ha evidència. Que si no n’hi ha.

Avui dilluns: M’aturo a pensar-hi. Major evidència científica és justament el que falta, i el que reclamen les malaltes. Cal que el sistema públic faci recerca rigorosa i coordinada, que marqui doctrina i que l’evidència s’utilitzi com a formació formal. Cal que es generin protocols d’actuació, que no depengui del metge que et trobes. Que existeixin uns biomarcadors clars estandaritzats a tots els centres mèdics, que quan els compleixis se’t diagnostiqui tal o qual malaltia, i que aquesta es porti des d’unitats hospitalàries especialitzades.

Que aquest milió i mig de persones que pateixen aquestes síndromes al nostre país tinguin un accés normalitzat a la sanitat pública. Que el diagnòstic es pugui certificar des de tots els hospitals – a què esperen per a crear les unitats als hospitals comarcals? – i que el diagnòstic mèdic de cert grau – invalidant – signifiqui indubtablement el dret a la pensió – of course – d’invalidesa.

El que segur que no ens podem permetre és tenir a tot de dones malaltes donant voltes de metge en metge i de jutge en jutge. Sens diagnòstic, sense tractament adeqüat, sense seguiment o sense pensió d’invalidesa en el cas que les invalidi. Que les invalida.

Vaig donar tantes voltes, anys i anys donant voltes per metges fins que algú se’t pren seriosament, fins que trobes un metge que et fa les preguntes adequades, em diu la Roser.

Sis anys em va costar tenir un diagnòstic. Trobes molt desconeixement i incomprensió, sobretot abans, ara ja no tant; una reumatòloga em deia: “els divendres jo també tinc fibromiàlgia”, em diu l’Elena.

Agafava un ganivet i no podia tallar la carn. Els dits se’m quedaven estirats, adolorits. No ho entenia ningú, em diu la Paqui.

Parlem d’unes síndromes que destrossen la qualitat de vida. La salut. Les possibilitats de treballar. L’alegria de viure.

I tinc tantes preguntes. Perquè no en sé gran cosa, encara, més enllà del que és indubtable, el dolor. La desatenció i la incomprensió que senten tantes dones – i dic dones perquè són una immensíssima majoria -.

I aquí un últim element. El gènere.

Vivim en un món patriarcal, i l’estereotip de gènere dicta que les dones són dèbils, figa-flors, que es queixen, i que són unes histèriques. Exageren. I a això cal sumar-hi que la paraula de les dones no té valor. Tampoc les seves vides. { i probablement per això aquest no ha estat un terreny prioritari }

Hi ha alguna cosa que falla en el meu cos. Quan el metge em va dir que tenia Fibromiàlgia, vaig ser feliç. No estava boja. No m’ho inventava, em diu la Roser.

No sóc dèbil. Senzillament, els meus nervis estan mal creuats, i en el seu camí cap al cervell pitjen el botó del dolor. Però no és psicològic, és físic. De base orgànica, diem. Ara ja es coneix millor, abans t’enviaven directament al psiquiatra. Tinc informes on, de forma delicada, vénen a dir que el que em passa és que sóc una figa-tova, em diu l’Elena.

Quan algú et dóna un diagnòstic, per fi descanses. No m’ho invento, doctor, aquest dolor no és normal, no sóc jo que no tinc força per a encarar la vida, és que estic malalta i em trobo fatal, em diu la Paqui.

Estan malaltes. I són invisibles.

img_0332

Salvar vides.

[ Català / Castellano ]

Vaig començar aquí al Senat morint-me d’ansietat. Cada coseta, per petita que fos, cada notícia que irrompia als telediaris essent competència del Govern central, em feia saltar de la cadira amb un ensurt clavat al coll.

Hi he de fer alguna cosa; alguna cosa cal fer. I les coses a fer eren immenses, infinites, inabastables. Llistats i llistats de temes, de fronts oberts. I un marge d’acció minimíssim – al Senat, amb majoria absoluta blava – i una desesperació creixent.

Avui, però, i per un temps, estic en calma. Fa unes quantes setmanes que he focalitzat, que començo a fer una cosa rere l’altra. Sense carregar amb totes les culpes i totes les responsabilitats del món. Només les assumibles, només les pròpies.

En aquests moments tinc un objectiu. Un de concret, i sòlid, i principal. I és arribar a l’estiu sabent exactament què cal canviar del sistema de lluita contra la violència masclista per a que deixi de tenir tants forats, tantes mancances. Un sistema que salvi aquelles vides.

El fet: ens trobem cada setmana. No som més de deu persones. Quatre del PP, dos socialistes, una d’ERC, una del PNV, una de Coalición Canària i jo mateixa. Totes deu escoltem, setmana rere setmana, l’opinió i les propostes de persones expertes sobre què caldria canviar. Escoltem paraules que ens destrossen el cor. I l’humor. I casi l’amor per la vida.

Avui mateix, el cap de Policia que dirigeix les operacions contra el tràfic de dones ens explicava com les porten les màfies, com les esclavitzen, les violen. Com les obliguen a prostituir-se. Les terroritzen. I com la societat no vol acceptar que en aquella dona que balla amb poca roba, una copa a la mà i un somriure hi pot haver el terror d’una víctima explotada. Hi sol haver. Hi és.

Escoltem jutges i fiscals. Policies i metges. Advocades. Treballadores socials i investigadors. Escoltem les víctimes directes de la violència. De la que reben les dones per part de la seva parella, però més; de la que reben les dones pel fet de ser dones. De les pràctiques de violacions en grup que van en augment. Del ciberassetjament que es multiplica. De tantes i tantes formes de dominació que encara radiquen en la ideologia del masclisme. Que perviuen, que troben noves expressions d’un mateix fenomen: la creença en la superioritat masculina, el menyspreu pel cos i la vida de les dones. Escoltem una pluja de veus que ens soterren en el dolor.

Un dolor que impacta en totes deu alhora, i això és positiu. Doncs el dolor ens colpeja durant hores, setmana sí setmana també i fins a l’esgotament, i ens permet trobar aquell mínim comú denominador que pot haver-hi, que a la força hi ha de ser. Aquells punts en què ens podem posar d’acord des d’un lloc de simple humanitat. Del sentit humà més elemental. Salvar vides.

Aquest és l’objectiu per a les meves setmanes de primavera. Trobar i pactar el mínim comú denominador que ens fa persones i pot salvar vides. Ho aconseguirem?

beach-677785_1920

Serà un nen, serà una nena.

[ català / castellano ]

Demà, dia 8 de Març, la meva parella té una cita crítica a l’hospital. Jo també la tinc, però no tinc manera d’acompanyar-la.

I és que demà, mentre jo pujo a la tribuna del Senat a exigir posar en marxa un sistema de cures públic, perquè cuidar és un treball fonamental per a la vida, un treball dur al que no donem valor, que no remunerem o ho fem precàriament, que no comptabilitzem, que no genera drets i que el cobrim majoritàriament (83%) les dones perquè “pertany al nostre rol” – ella s’estirarà a una camilla blanca.

I demà, dia 8 de Març, dia de les dones treballadores, mentres jo crido que les dones n’estem fartes, dels sous precaris, de les dobles jornades i dobles presències, de la pobresa, de l’exclusió i de la violència que rebem; i que no volem cobrir en soledat la responsabilitat de cuidar, que hi volem també als homes, i que hi volem també l’Estat en una cura compartida on aquesta tingui centralitat i valor; – ella mirarà una pantalla mentre un home passeja una màquina i un líquid fred per la seva panxa rodona.

I resulta que demà, 8 de Març, mentres explico que tenim un Estat que no inverteix en les persones i que fer-ho és fonamental, doncs invertir en serveis de cura per a la gent de molta edat, de poqueta edat, amb diversitat funcional o en cualsevol casuística, doncs tots i totes necessitem que ens cuidin en algún moment de la vida; doncs mentres exposo que invertir en assistència personal té moltíssimes avantatges; de creació de llocs de treball i recuperació econòmica, de generació de benestar per a la societat, i evidentment de justícia de gènere; – ella veurà el nostre fill, la nostra filla, en blanc i negre en una pantalla. Li veurà els ditets. El nas. Els pulmons.

I així és com demà, dia 8 de març, mentres provo d’estar a l’altura de la lluita de les dones treballadores, dels nostres anhels, dels nostres drets i de “la idea radical de que les dones també som éssers humans”, la meva companya rebrà una paraula que desitgem que no sigui una sentència; És una nena. És un nen. Tot seguit ens trucarem, enyorades, per a dir-nos que ens és igual el cos que tingui; doncs nosaltres només desitgem que sigui bona persona, que sigui feliç, i evidentment – evidentment! -, que sigui feminista.

ddIMG_8986.JPG

Hazte Oír: pido que actúe la Fiscalía de menores.

A la atención de la Fiscalía de Menores,

Les escribo para llamarles la atención sobre las actividades de la organización Hazte Oír y el impacto dañino de las mismas sobre el bienestar, las libertades y los derechos de los y las menores.

Estos días, la organización Hazte Oír ha iniciado una campaña cuyo lema reza “Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Que no te engañen: si naces hombre, eres hombre. Si naces mujer, seguirá siéndolo”. Dicha campaña se está realizando tanto a través de internet como a través de soportes publicitarios, entre ellos un autobús, habiendo sido ámpliamente recogida y difundida en medios de comunicación de gran difusión.

Esta es una campaña que, por su contenido, resulta evidente que va dirigida con total determinación a la infancia. Y eso que la Ley Orgánica 8/2015, y la Ley 26/2015 de modificación del sistema de protección de la infancia y adolescencia han venido a contemplar, en relación a las víctimas menores de edad, la necesidad de garantizar su igualdad y no discriminación por su especial vulnerabilidad, entre ellas, por su orientación e identidad sexual.

En el mismo sentido, esta organización tiene en marcha una campaña contra la diversidad sexual y de identidades y contra el colectivo LGTBI consistente en la divulgación de un libro LGTBIfóbico llamado ¿“Sabes lo que quieren enseñarle a tu hijo en el colegio?” y el envío de 100.000 publicaciones a distintos centros educativos de toda España, que ya ha recibido quejas o apertura de expedientes de algunos municipios y Comunidades Autónomas, pues – en palabras de la Generalitat Catalana – “claramente agrede y discrimina a las personas por su condición sexual”.

Como recoge el Informe del Ministerio del Interior en su Informe de Odio de 2015, Boeckmann y Turpin-Petrosino (2002) ya definían los delitos de odio como una “expresión desafortunada de estereotipos negativos, prejuicios, discriminación y tensiones entre los grupos”. Por ello, cabe definir los “delitos de odio” como todas aquellas infracciones penales y administrativas cometidas contra las personas o la propiedad por cuestiones de “raza”, etnia, religión o práctica religiosa, edad, discapacidad, orientación o identidad sexual, por razones de género, situación de pobreza y exclusión social o cualquier otro factor similar, como las diferencias ideológicas”.

El art. 510.2.a) del Código Penal castiga con penas de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses a “quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad, o produzcan, elaboren, posean con la finalidad de distribuir, faciliten a terceras personas el acceso, distribuyan, difundan o vendan escritos o cualquier otra clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para lesionar la dignidad de las personas por representar una grave humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos mencionados, de una parte de ellos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a los mismos”.

Por todo lo anterior, entendemos que las actividades de la organización Hazte Oír están causando esa humillación y menosprecio que persigue la ley, y nada más y nada menos que con afectación directa sobre las y los menores.

Sabiendo de vuestro trabajo para velar por la protección de la Infancia y la Adolescencia, les pedimos encarecidamente que tomen cartas en este asunto si así valoran y lo consideran pertinente.

Atentamente,

Maria Freixanet Mateo – Senadora En Comú Podem

Tres llàgrimes.

Ahir vaig sortir a comprar pa i magdalenes a un lloc meravellós que s’ha instal·lat a Premià de Mar. Fan pa tranquil·lament. Poquet pa, artesanal. Pa bo. Ecològic. I fan cosetes sense gluten. Quan hi entro, el noi que fa pa em pregunta si sóc la Maria, i quan li dic que sí m’abraça. Està emocionat i jo sorpresa: Te agradezco que apoyes a la Mar Nova. Yo quiero que mi hijo vaya a una escuela así – Jo també. – Menudo día, y lo de los refugiados. Los refugiados, y qué dolor. Qué mierda de sociedad estamos creando, ¿verdad? Veritat. Tercera llàgrima. El noi es tanca en banda i no vol cobrar-me el pa, quan entra una clienta i ens troba agafats de les mans.

Un dia abans, a Serveis Territorials, s’obria una porta i en sortien uns cabells blancs de 65 anys d’una dona que lluita per a que no es tanqui l’escola del seu net – {amb la mateixa força que mitja vida abans lluitava per l’escola del seu fill} – després d’una nit de sacs i esterilles i segurates i llums enceses sobre les parpelles. Sortia cansada, disculpant-se per no poder més, adolorida, i la rebia un matí gelat, aplaudiments i una renglera d’abraçades càlides. A dins hi restaven set persones valentes, disposades a clavar-se a les rajoles per una causa justa. Segona llàgrima.

I encara un dia abans, acabat un acte d’homenatge a la Montserrat Roig, una dona bonica se m’acosta i em diu que veure dones lluitadores li dóna esperança. Que no defalleixi, que sobretot no defalleixi, i se li escapa aigua salada dels ulls i a mi em fa mal el cor. Primera llàgrima de la setmana. Que porto un any esgarrapant un mur de ciment on hi ha poca esperança. I estic envoltada de gent que es passa la vida esgarrapant alcaldes, senadors, governs de maons i frustracions. I em quedo callada i agraïda, i ara penso que hauria d’haver-li dit que és ella qui em dona esperança a mi.

Ella. I el venedor de pa. I la gent que lluita per la pública, i un munt de noms propis com ara Aran o Jordi, Isabel o Jaume, Elena o Brenda, però també aquesta senyora que plora i el senyor que fa bon pa.

Aquesta ha estat una setmana dura i arribo al diumenge esgotada. Amb poques ganes d’explicar coses, però amb un últim tecleig per a bressolar tres llàgrimes que, d’alguna manera, no són pas tristes.