Totes les llumetes verdes: Celiaquia.

[ Català / Castellano ]

Si una cosa és extremadament infreqüent en un Senat absolutament copat pel Partit Popular, és que una proposta nostra aconsegueixi prosperar amb totes les llumetes al seu favor.

Aquesta vegada ho hem aconseguit.

Una moció que exigeix al Govern actuacions per a millorar la qualitat de vida de les persones malaltes de celiaquia i de les que pateixen sensibilitat al gluten.

Accions que ténen a veure amb més investigació sobre la malaltia, una malaltia que afecta a milions de persones a Espanya. 

Amb millor informació. Amb augmentar el grau de coneixement sobre el tema. I amb millor intervenció sanitària; cal que els i les metges estiguin formats i puguin donar una detecció precoç i un tractament adeqüat.

Accions que ténen a veure amb obligar a l’etiquetatge segur dels aliments i amb la creació d’un llistat oficial d’aliments sense gluten, no mediat pels interessos econòmics.

I també amb moderar preus, beneficis fiscals i ajudes econòmiques; doncs els aliments sense gluten solen ser entre tres i cinc vegades més cars que els convencionals.

Aquest és el text pactat. No és el que haguéssim volgut, incorpora mirades d’altres grups, i per això és un pacte; però és un salt endavant important. No acaba res. Senzillament obre un camí; però és la primera vegada que s’aprova una moció així a nivell estatal.

Pujo a parlar a la tribuna. Crec que estic més nerviosa del que és habitual. El meu estómac ferit pel blat m’escull les paraules.

I mentres tot el Senat aplaudeix aquesta cosa increïble que és la unanimitat, faig un reconeixement mental a la meva companya Kontxi, que ha dut aquest text fins aquí, que l’ha treballat amb les associacions, i que ha estat capaç de negociar i treure endavant propostes en el més complicat dels escenaris.

Ens mirem. És un dia extrany, avui. Comencem a saber com utilitzar les eines que tenim al nostre abast. Mentre ningú ens mira, mentre els grans escenaris de la política parlen d’altres coses, per aquí, molt de tant en tant, aconseguim petites petitíssimes llums que ténen a veure amb la justicia, amb la cura, amb la vida de gent.

 N-II: el Ministeri està a l’espera.

Fa ja molts anys que els problemes de mobilitat a la comarca del Maresme ocupen un lloc privilegiat entre les preocupacions de la nostra gent. I hi ha un consens absolut al voltant de la necessitat de convertir la carretera Nacional II en una via cívica, un passeig urbà que connecti la vida dels municipis i que ens apropi al mar.

Aquest ansiat somni nostre passa sí o sí per extingir el repagadíssim peatge de l’autopista C-32 (any 2021: ultimàtum), doncs haurà de ser una sortida habitual del trànsit rodat, i òbviament per millorar les infraestructures de transport públic. Doncs bé, aquesta petició, que és un clamor, que ha estat impulsada per la societat civil i que genera unanimitat al territori, sembla que no arriba mai. 

Radiografia de com estem ara: en teulada catalana.

La C-32 és catalana; i la N-II també és catalana desde 2010; ara bé, aquesta transferència de la titularitat havia de venir acompanyada de 400 milions d’euros, dels quals se’n van transferir en un inici 97,4. Doncs bé: vaig preguntar-li al Gobierno si té intenció de completar la inversió pública ja iniciada per a la pacificació de l’antiga N-II; si farà efectiva la totalitat d’aquest traspàs i amb quin calendari.

En la resposta, el govern de l’Estat em recorda que “el tram de la N-II entre Montgat i Tordera és competència de la Generalitat de Catalunya des del 9 d’abril de 2010”. I dit això, passa a puntualitzar que l’acord incloïa una transferència econòmica destinada a un objectiu específic; la creació d’una carretera alternativa a la N-II però també a la C-32, i aquí hi ha el pecat original. Diu: “Los compromisos contraídos por el Ministerio de Fomento fueron: Transferir a la Generalitat de Cataluña la inversión necesaria (estimada en 400,00 millones de euros) para la ejecución de las obras de una vía nueva alternativa a la carretera N-II y a la autopista C-32 en la comarca del Maresme”. – Una tercera via, cosa que és una barbaritat, i per sort es va aturar gràcies a la mobilització social de la comarca. Però aquest és el motiu de la inversió i no un altre, entén l’Estat.

L’escrit també especifica que “en el marc del protocol i de l’acord signats els anys 2008 i 2009 respectivament, entre el Ministeri de Foment i la Generalitat, el Ministeri de Foment va realitzar el 2009 un primer lliurament de 97,4 milions d’euros a la Generalitat per tal que executés la denominada ‘Ronda de Mataró'”, i que “les citades obres es van licitar i adjudicar, però no es van executar”. Així, el govern de l’Estat acaba dient: “la Generalitat no ha justificat la inversió dels 97,4 milions d’euros aportats pel Ministeri de Foment l’any 2009. Aquest Ministeri està a l’espera que es justifiqui aquesta inversió”.

Està a l’espera, diu. Me l’imagino de braços creuats i mort de son. Tot sembla indicar que l’Estat no transferirà més diners fins que hi hagi un moviment per part de la Generalitat. Fins que es justifiqui el primer enviament. El Ministeri – tic tac – espera.

A això hi hem de sumar que la Generalitat no està en disposició de justificar els 97 milions, doncs fins on sabem, sembla ser que no ha destinat pas aquests diners a la mobilitat al Maresme.

I a això hi hem de sumar que la Generalitat, en aquests moments, està negociant amb el territori un Pacte de Mobilitat del Maresme, que aquest Pacte no compta – iuju! – amb terceres carreteres, ramals ni Ronda a Mataró, i que el Pacte diu finançar-se principalment amb els 400 milions que han d’arribar de l’Estat. Però tic – tac, el Ministeri està a l’espera.
De sobte res fa massa sentit. 

1.- Segons l’Estat, el conveni Estat-Generalitat es feia exclusivament per fer una via ràpida paral·lela a l’autopista C-32.
2.- Els primers 97 milions rebuts per la Generalitat eren per fer la Ronda de Mataró, que no s’ha fet. – gràcies a la pressió popular.

3.- La Generalitat no ha justificat els primers 97 milions rebuts, sembla ser que els podria haver utilitzat en altres partides pressupostàries no relacionades amb els problemes de mobilitat del Maresme.

4.- Ara, el Pacte per la Mobilitat del Maresme no contempla ni la creació de la Ronda de Mataró, ni la d’una via ràpida paral·lela a l’autopista C-32. I en canvi, el finançament d’aquest Pacte diu subjectar-se en el que ens deu el Govern de l’Estat.

Vistes les contradiccions i amb moltes preguntes al cap, exigim a la Generalitat que es posi les piles. Que derivi cap al Maresme els 97 Milions que ens pertoquen. I que es posi a negociar per a que aquests 97 i els 303 que manquen es dediquin – no a la construcció d’una nova carretera – sinó a la mobilitat del Maresme en general, a actuacions que hi càpiguen dins el Pacte per la Mobilitat. Necessitem clarificar si el Pacte té base pressupostària assegurada. 

Així que a través de Catalunya Sí Que Es Pot enregistrem al Parlament de Catalunya diverses preguntes per al Conseller del Departament de Territori i Sostenibilitat. I a través d’ICV, portem el tema al Ple del Consell Comarcal.

Necessitem que partits, moviments socials i ciutadania segueixin amatents respecte aquest tema. Alerta. Preparades per a exercir tota la pressió possible. I és que és urgentíssim que la Generalitat es posi les piles, i potser el Ministeri es pot creuar de braços, però nosaltres – tic tac – tenim cada vegada menys paciència. Nacional II, via cívica ja!


 

No m’ho invento, doctor.

[ català / castellano ]

Em fa mal una carícia. Em toques així, suau, i em fa tant de mal, em diu l’Elena; és com un esguinç.

Hi ha dies que, quan em desperto, no em puc aixecar. Em fa mal cada cèl·lula del meu cos. M’arrossego fins al sofà i provo de no moure‘m en tot el dia. Avui em veus bé i demà no puc sortir de casa, em diu la Roser.

Tinc sempre aquella sensació als braços, com si tingués febre. Aixecar-los per a dutxar-me, per exemple, és molt dolorós, em diu la Paqui.

✏️
Divendres. És el dia de la Síndrome de Sensibilitat Central, i registro un munt de preguntes sobre la Fibromiàlgia i les altres SSC {les que inclou la Sociedad Española de SSC, Marea Blanca o Paicam}.

He buscat les mocions aprovades pel Congrés i pel Senat sobre el tema – algunes d’elles per unanimitat – i li he preguntat al Gobierno si ha complert amb el que li manen les Corts. Vull saber què han fet de tot el que se’ls ha dit que féssin des de l’any 2000. Intueixo que poca cosa.

Dissabte. Vaig a conèixer una associació d’afectades per Fibromiàlgia; sota una carpa, a la riera de Mataró, em trobo amb cinc o sis dones que vénen plantetes d’espígol i reparteixen informació. M’expliquen que a elles les hauria d’atendre una unitat especialitzada de l’hospital comarcal, però que truques i la unitat no existeix. Abans les atenien de forma especialitzada a un parell o tres d’hospitals grans de Barcelona, però ara ja no les agafen fàcilment perquè han d’anar a la unitat especialitzada del seu hospital comarcal. Unitat que no existeix. Això sí, poden anar al Clínic a les tardes: els mateixos metges que al matí, però pagant. També m’expliquen que acostumen a denegar-los la pensió; que potser guanyen en judicis però que després, sovint, la Seguretat Social revisa i revoca la decisió. Jo les escolto muda. Obro uns ulls com unes taronges. He d’investigar totes aquestes informacions que caço al vol.

Diumenge. Revisant les xarxes, un munt de comentaris sobre les meves preguntes. Que la Fibromiàlgia, la Fatiga Crònica i l’Hipersensibilitat Química sí, però que l’Electrosensibilitat no existeix, que estic parlant d’ovnis. Que la Fibromiàlgia i la Fatiga Crònica sí, però que l’Hipersensibilitat Química i l’Electrosensibilitat no existeixen, que són pseudociència. Que la Fibromiàlgia sí, però que la Fatiga Crònica, l’Hipersensibilitat Química i l’Electrosensibilitat són invencions. Que la Fibromiàlgia, la Fatiga Crònica, l’Hipersensibilitat Química i l’Electrosensibilitat no existeixen. Que només volen una pagueta. Que moltes moltes moltes gràcies per parlar d’un tema invisible. Que pregunteu-li a la meva mare, a la meva germana, a la meva filla, si existeixen o no. Que viuen amb un dolor insuportable amb una, dues, tres, quatre d’aquestes síndromes. Que si és científic. Que si no ho és. Que si hi ha evidència. Que si no n’hi ha.

Avui dilluns: M’aturo a pensar-hi. Major evidència científica és justament el que falta, i el que reclamen les malaltes. Cal que el sistema públic faci recerca rigorosa i coordinada, que marqui doctrina i que l’evidència s’utilitzi com a formació formal. Cal que es generin protocols d’actuació, que no depengui del metge que et trobes. Que existeixin uns biomarcadors clars estandaritzats a tots els centres mèdics, que quan els compleixis se’t diagnostiqui tal o qual malaltia, i que aquesta es porti des d’unitats hospitalàries especialitzades.

Que aquest milió i mig de persones que pateixen aquestes síndromes al nostre país tinguin un accés normalitzat a la sanitat pública. Que el diagnòstic es pugui certificar des de tots els hospitals – a què esperen per a crear les unitats als hospitals comarcals? – i que el diagnòstic mèdic de cert grau – invalidant – signifiqui indubtablement el dret a la pensió – of course – d’invalidesa.

El que segur que no ens podem permetre és tenir a tot de dones malaltes donant voltes de metge en metge i de jutge en jutge. Sens diagnòstic, sense tractament adeqüat, sense seguiment o sense pensió d’invalidesa en el cas que les invalidi. Que les invalida.

Vaig donar tantes voltes, anys i anys donant voltes per metges fins que algú se’t pren seriosament, fins que trobes un metge que et fa les preguntes adequades, em diu la Roser.

Sis anys em va costar tenir un diagnòstic. Trobes molt desconeixement i incomprensió, sobretot abans, ara ja no tant; una reumatòloga em deia: “els divendres jo també tinc fibromiàlgia”, em diu l’Elena.

Agafava un ganivet i no podia tallar la carn. Els dits se’m quedaven estirats, adolorits. No ho entenia ningú, em diu la Paqui.

Parlem d’unes síndromes que destrossen la qualitat de vida. La salut. Les possibilitats de treballar. L’alegria de viure.

I tinc tantes preguntes. Perquè no en sé gran cosa, encara, més enllà del que és indubtable, el dolor. La desatenció i la incomprensió que senten tantes dones – i dic dones perquè són una immensíssima majoria -.

I aquí un últim element. El gènere.

Vivim en un món patriarcal, i l’estereotip de gènere dicta que les dones són dèbils, figa-flors, que es queixen, i que són unes histèriques. Exageren. I a això cal sumar-hi que la paraula de les dones no té valor. Tampoc les seves vides. { i probablement per això aquest no ha estat un terreny prioritari }

Hi ha alguna cosa que falla en el meu cos. Quan el metge em va dir que tenia Fibromiàlgia, vaig ser feliç. No estava boja. No m’ho inventava, em diu la Roser.

No sóc dèbil. Senzillament, els meus nervis estan mal creuats, i en el seu camí cap al cervell pitjen el botó del dolor. Però no és psicològic, és físic. De base orgànica, diem. Ara ja es coneix millor, abans t’enviaven directament al psiquiatra. Tinc informes on, de forma delicada, vénen a dir que el que em passa és que sóc una figa-tova, em diu l’Elena.

Quan algú et dóna un diagnòstic, per fi descanses. No m’ho invento, doctor, aquest dolor no és normal, no sóc jo que no tinc força per a encarar la vida, és que estic malalta i em trobo fatal, em diu la Paqui.

Estan malaltes. I són invisibles.

img_0332

Salvar vides.

[ Català / Castellano ]

Vaig començar aquí al Senat morint-me d’ansietat. Cada coseta, per petita que fos, cada notícia que irrompia als telediaris essent competència del Govern central, em feia saltar de la cadira amb un ensurt clavat al coll.

Hi he de fer alguna cosa; alguna cosa cal fer. I les coses a fer eren immenses, infinites, inabastables. Llistats i llistats de temes, de fronts oberts. I un marge d’acció minimíssim – al Senat, amb majoria absoluta blava – i una desesperació creixent.

Avui, però, i per un temps, estic en calma. Fa unes quantes setmanes que he focalitzat, que començo a fer una cosa rere l’altra. Sense carregar amb totes les culpes i totes les responsabilitats del món. Només les assumibles, només les pròpies.

En aquests moments tinc un objectiu. Un de concret, i sòlid, i principal. I és arribar a l’estiu sabent exactament què cal canviar del sistema de lluita contra la violència masclista per a que deixi de tenir tants forats, tantes mancances. Un sistema que salvi aquelles vides.

El fet: ens trobem cada setmana. No som més de deu persones. Quatre del PP, dos socialistes, una d’ERC, una del PNV, una de Coalición Canària i jo mateixa. Totes deu escoltem, setmana rere setmana, l’opinió i les propostes de persones expertes sobre què caldria canviar. Escoltem paraules que ens destrossen el cor. I l’humor. I casi l’amor per la vida.

Avui mateix, el cap de Policia que dirigeix les operacions contra el tràfic de dones ens explicava com les porten les màfies, com les esclavitzen, les violen. Com les obliguen a prostituir-se. Les terroritzen. I com la societat no vol acceptar que en aquella dona que balla amb poca roba, una copa a la mà i un somriure hi pot haver el terror d’una víctima explotada. Hi sol haver. Hi és.

Escoltem jutges i fiscals. Policies i metges. Advocades. Treballadores socials i investigadors. Escoltem les víctimes directes de la violència. De la que reben les dones per part de la seva parella, però més; de la que reben les dones pel fet de ser dones. De les pràctiques de violacions en grup que van en augment. Del ciberassetjament que es multiplica. De tantes i tantes formes de dominació que encara radiquen en la ideologia del masclisme. Que perviuen, que troben noves expressions d’un mateix fenomen: la creença en la superioritat masculina, el menyspreu pel cos i la vida de les dones. Escoltem una pluja de veus que ens soterren en el dolor.

Un dolor que impacta en totes deu alhora, i això és positiu. Doncs el dolor ens colpeja durant hores, setmana sí setmana també i fins a l’esgotament, i ens permet trobar aquell mínim comú denominador que pot haver-hi, que a la força hi ha de ser. Aquells punts en què ens podem posar d’acord des d’un lloc de simple humanitat. Del sentit humà més elemental. Salvar vides.

Aquest és l’objectiu per a les meves setmanes de primavera. Trobar i pactar el mínim comú denominador que ens fa persones i pot salvar vides. Ho aconseguirem?

beach-677785_1920

Serà un nen, serà una nena.

[ català / castellano ]

Demà, dia 8 de Març, la meva parella té una cita crítica a l’hospital. Jo també la tinc, però no tinc manera d’acompanyar-la.

I és que demà, mentre jo pujo a la tribuna del Senat a exigir posar en marxa un sistema de cures públic, perquè cuidar és un treball fonamental per a la vida, un treball dur al que no donem valor, que no remunerem o ho fem precàriament, que no comptabilitzem, que no genera drets i que el cobrim majoritàriament (83%) les dones perquè “pertany al nostre rol” – ella s’estirarà a una camilla blanca.

I demà, dia 8 de Març, dia de les dones treballadores, mentres jo crido que les dones n’estem fartes, dels sous precaris, de les dobles jornades i dobles presències, de la pobresa, de l’exclusió i de la violència que rebem; i que no volem cobrir en soledat la responsabilitat de cuidar, que hi volem també als homes, i que hi volem també l’Estat en una cura compartida on aquesta tingui centralitat i valor; – ella mirarà una pantalla mentre un home passeja una màquina i un líquid fred per la seva panxa rodona.

I resulta que demà, 8 de Març, mentres explico que tenim un Estat que no inverteix en les persones i que fer-ho és fonamental, doncs invertir en serveis de cura per a la gent de molta edat, de poqueta edat, amb diversitat funcional o en cualsevol casuística, doncs tots i totes necessitem que ens cuidin en algún moment de la vida; doncs mentres exposo que invertir en assistència personal té moltíssimes avantatges; de creació de llocs de treball i recuperació econòmica, de generació de benestar per a la societat, i evidentment de justícia de gènere; – ella veurà el nostre fill, la nostra filla, en blanc i negre en una pantalla. Li veurà els ditets. El nas. Els pulmons.

I així és com demà, dia 8 de març, mentres provo d’estar a l’altura de la lluita de les dones treballadores, dels nostres anhels, dels nostres drets i de “la idea radical de que les dones també som éssers humans”, la meva companya rebrà una paraula que desitgem que no sigui una sentència; És una nena. És un nen. Tot seguit ens trucarem, enyorades, per a dir-nos que ens és igual el cos que tingui; doncs nosaltres només desitgem que sigui bona persona, que sigui feliç, i evidentment – evidentment! -, que sigui feminista.

ddIMG_8986.JPG

Hazte Oír: pido que actúe la Fiscalía de menores.

A la atención de la Fiscalía de Menores,

Les escribo para llamarles la atención sobre las actividades de la organización Hazte Oír y el impacto dañino de las mismas sobre el bienestar, las libertades y los derechos de los y las menores.

Estos días, la organización Hazte Oír ha iniciado una campaña cuyo lema reza “Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Que no te engañen: si naces hombre, eres hombre. Si naces mujer, seguirá siéndolo”. Dicha campaña se está realizando tanto a través de internet como a través de soportes publicitarios, entre ellos un autobús, habiendo sido ámpliamente recogida y difundida en medios de comunicación de gran difusión.

Esta es una campaña que, por su contenido, resulta evidente que va dirigida con total determinación a la infancia. Y eso que la Ley Orgánica 8/2015, y la Ley 26/2015 de modificación del sistema de protección de la infancia y adolescencia han venido a contemplar, en relación a las víctimas menores de edad, la necesidad de garantizar su igualdad y no discriminación por su especial vulnerabilidad, entre ellas, por su orientación e identidad sexual.

En el mismo sentido, esta organización tiene en marcha una campaña contra la diversidad sexual y de identidades y contra el colectivo LGTBI consistente en la divulgación de un libro LGTBIfóbico llamado ¿“Sabes lo que quieren enseñarle a tu hijo en el colegio?” y el envío de 100.000 publicaciones a distintos centros educativos de toda España, que ya ha recibido quejas o apertura de expedientes de algunos municipios y Comunidades Autónomas, pues – en palabras de la Generalitat Catalana – “claramente agrede y discrimina a las personas por su condición sexual”.

Como recoge el Informe del Ministerio del Interior en su Informe de Odio de 2015, Boeckmann y Turpin-Petrosino (2002) ya definían los delitos de odio como una “expresión desafortunada de estereotipos negativos, prejuicios, discriminación y tensiones entre los grupos”. Por ello, cabe definir los “delitos de odio” como todas aquellas infracciones penales y administrativas cometidas contra las personas o la propiedad por cuestiones de “raza”, etnia, religión o práctica religiosa, edad, discapacidad, orientación o identidad sexual, por razones de género, situación de pobreza y exclusión social o cualquier otro factor similar, como las diferencias ideológicas”.

El art. 510.2.a) del Código Penal castiga con penas de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses a “quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad, o produzcan, elaboren, posean con la finalidad de distribuir, faciliten a terceras personas el acceso, distribuyan, difundan o vendan escritos o cualquier otra clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para lesionar la dignidad de las personas por representar una grave humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos mencionados, de una parte de ellos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a los mismos”.

Por todo lo anterior, entendemos que las actividades de la organización Hazte Oír están causando esa humillación y menosprecio que persigue la ley, y nada más y nada menos que con afectación directa sobre las y los menores.

Sabiendo de vuestro trabajo para velar por la protección de la Infancia y la Adolescencia, les pedimos encarecidamente que tomen cartas en este asunto si así valoran y lo consideran pertinente.

Atentamente,

Maria Freixanet Mateo – Senadora En Comú Podem

Tres llàgrimes.

Ahir vaig sortir a comprar pa i magdalenes a un lloc meravellós que s’ha instal·lat a Premià de Mar. Fan pa tranquil·lament. Poquet pa, artesanal. Pa bo. Ecològic. I fan cosetes sense gluten. Quan hi entro, el noi que fa pa em pregunta si sóc la Maria, i quan li dic que sí m’abraça. Està emocionat i jo sorpresa: Te agradezco que apoyes a la Mar Nova. Yo quiero que mi hijo vaya a una escuela así – Jo també. – Menudo día, y lo de los refugiados. Los refugiados, y qué dolor. Qué mierda de sociedad estamos creando, ¿verdad? Veritat. Tercera llàgrima. El noi es tanca en banda i no vol cobrar-me el pa, quan entra una clienta i ens troba agafats de les mans.

Un dia abans, a Serveis Territorials, s’obria una porta i en sortien uns cabells blancs de 65 anys d’una dona que lluita per a que no es tanqui l’escola del seu net – {amb la mateixa força que mitja vida abans lluitava per l’escola del seu fill} – després d’una nit de sacs i esterilles i segurates i llums enceses sobre les parpelles. Sortia cansada, disculpant-se per no poder més, adolorida, i la rebia un matí gelat, aplaudiments i una renglera d’abraçades càlides. A dins hi restaven set persones valentes, disposades a clavar-se a les rajoles per una causa justa. Segona llàgrima.

I encara un dia abans, acabat un acte d’homenatge a la Montserrat Roig, una dona bonica se m’acosta i em diu que veure dones lluitadores li dóna esperança. Que no defalleixi, que sobretot no defalleixi, i se li escapa aigua salada dels ulls i a mi em fa mal el cor. Primera llàgrima de la setmana. Que porto un any esgarrapant un mur de ciment on hi ha poca esperança. I estic envoltada de gent que es passa la vida esgarrapant alcaldes, senadors, governs de maons i frustracions. I em quedo callada i agraïda, i ara penso que hauria d’haver-li dit que és ella qui em dona esperança a mi.

Ella. I el venedor de pa. I la gent que lluita per la pública, i un munt de noms propis com ara Aran o Jordi, Isabel o Jaume, Elena o Brenda, però també aquesta senyora que plora i el senyor que fa bon pa.

Aquesta ha estat una setmana dura i arribo al diumenge esgotada. Amb poques ganes d’explicar coses, però amb un últim tecleig per a bressolar tres llàgrimes que, d’alguna manera, no són pas tristes.

Seguir fent el que ja fem.

[ Català / Castellano ]

Cau la nit a Madrid, i a l’hostal repasso les meves notes. Demà afronto la tercera Comissió de Medi Ambient d’aquest any. La primera que ve la Ministra, la senyora Tejerina. Em xifla aquest nom.

Ve a explicar què pensa fer aquests quatre anys. Jo li tinc preparades preguntes específiques sobre el mar, la gran font de vida, el gran abocador, el terrible oblit.

Fins al moment, la Comissió de Medi Ambient em genera una sensació eixuta; morta; encara no veig per on; se m’escapa com l’aigua entre les mans.

A l’anterior sessió, durant tres hores, el PP va deixar caure totes les propostes menys la seva, que es limitava a a demanar que es compleixi una llei. Vam discutir sobre la preservació dels Picos de Europa. Sobre aigua i pantans de Jaén i Sevilla. I sobre incendis forestals – augmentar la prevenció, extinció, regeneració -, i la Portaveu del PP opina que això té cost econòmic, que no cal ser catastrofista i que millor {seguir fent el que ja fem}. Al seu torn, el PP proposà crear el Consejo Forestal Nacional, cosa que està bé però que ja preveu la llei (21/2015).

En el nostre nom parla na Margalida, que és la nostra Portaveu i un dolç cor ecologista que prova d’adaptar-se com pot a aquest extrany format que és el Senat. No vam avançar gens. Però la setmana anterior no va ser pas millor.

Parlàrem sobre reparar els danys d’un incendi a un Parc Nacional de Tenerife. I sobre el delta de l’Ebre, sobre la necessitat d’actuar per tal de salvar-lo de l’aigua salada. També de prohibir el fràcking. De la contaminació del Mar Menor, i sobre alliberar el Mediterrani de la contaminació d’hidrocarburs. Finalment, una moció demanava {continuar fent el que ja fem per a} evitar els esllavissaments perillosos a un municipi de Segovia.

El mantra {continuar fent el que ja fem per a} és el tret distintiu del PP. Aquesta, doncs, era seva, i pràcticament l’única que es va aprovar. L’altra va ser la de l’incendi a Tenerife, després que el PP esmenés el text per a eliminar el compromís amb pressupost i calendari. La resta de les votacions van repetir un panorama penós: 11 vots a favor del Medi Ambient. 15 vots en contra – els del PP i la seva majoria absoluta i solitària.

La posició del PP en matèria de medi ambient – i en totes les altres – és molt senzilla: 1) Si té cost econòmic no ens hi podem comprometre. 2) Tal cosa no és de la nostra competència. 3) El que cal fer és seguir fent el que ja fem.

Però resulta que el món no té temps per a que seguim fent el que ja fem. Resulta que necessita d’un compromís dràstic, i la natura no hi entén de fronteres ni de competències. És imprescindible un canvi profund, prioritari, o assumir que patirem el desequilibri, l’agonia, l’escalfament, el col·lapse.

Li dedico un somriure a na Margalida. L’abraço. Se’ns escapa l’aigua entre les mans. Demà interpel·lem a la Ministra. Necessitem forçar un traç de llum.


Sobre la renovación del Tribunal Constitucional

Hoy he escrito y enviado esta carta.

A la atención de todos los Parlamentos Autonómicos; A las cúpulas de todos los partidos políticos; Y a los grupos parlamentarios representados en el Senado; 

El próximo 10 de Febrero de 2017 – tras varias ampliaciones de plazos – se acaba el tiempo para que las Comunidades Autónomas propongan nombres para la renovación de cuatro magistrados o magistradas del Tribunal Constitucional. De entre esas propuestas, el Senado (tres quintas partes de senadores y senadoras) elige las cuatro personas que han de cubrir las vacantes.

Con esta carta les lanzo un ruego. Una petición que quiero hacerles llegar dejando al margen el color político de cada cual: Propongamos mujeres. 

Pues hoy la composición del Tribunal Constitucional es una anormalidad democrática. De sus doce componentes, solo dos son mujeres (una de las cuales termina su mandato ahora). De hecho, desde su creación – año 1980 – solo han pasado por ese Tribunal 5 magistradas sobre un total de 60 personas.

Es hora de demostrar que la igualdad no es una palabra vacía ni un eslogan para campañas electorales, sino un principio rector a la hora de ejercer la función pública, validado con hechos concretos. Es hora de predicar con el ejemplo, y en lugar de hablar del techo de cristal que excluye a las mujeres de los espacios de poder, las cúpulas y las élites, empezar a romper nuestros propios techos de cristal; aquellos que dependen de nosotros y nosotras; hoy mismo, el del Tribunal Constitucional.

Lo cierto es que este Tribunal de primerísima importancia real y simbólica jamás ha cumplido con el porcentaje 40%-60% que marca el principio de composición equilibrada. Jamás ha cumplido con la Ley Orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva de mujeres y hombres. Y de hecho se encuentra en falta con la propia Constitución, con el artículo 14 sobre el derecho a la Igualdad.

Les escribo para pedirles que incorporen este criterio junto con los otros que entran en valoración a la hora de la hacer la selección que ahora nos atañe. Si no lo contemplamos, el machismo estructural – que sistemáticamente encumbra y privilegia varones y oculta mujeres de parecida trayectoria, capacidad y valía – reproducirá la desigualdad.

Recuerden que en la propuesta que las Comunidades Autónomas hicieron al Senado en el año 2010 para nombrar cuatro magistrados/as, de los 22 nombres que llegaron, solo 4 eran de mujeres, saliendo finalmente nombrada solamente una de ellas. Y fíjense que los nombres que ya empiezan a llegar de algunas Comunidades prometen reproducir ese patrón.

Sobre esta grave situación nos alerta la Asociación de Mujeres Juezas, que ha lanzado una campaña de peticiones para lograr que las cuatro renovaciones sean cuatro magistradas. Si lográramos esos cuatro nombres, tendríamos por primera vez un Tribunal Constitucional equilibrado, todavía con mayoría masculina. Ese sería un cambio trascendental. Sin atreverme a decir si va a ser posible llegar a ese objetivo, sí que les pido que hagan, cada uno y cada una desde su cota de responsabilidad, un ejercicio de priorización en este sentido.

 El artículo 9.2 de la Constitución ordena a los poderes públicos promover las condiciones para la Igualdad efectiva. Por mandato legal, por necesidad democrática y por relevancia simbólica, este es el momento. Cuantas más mujeres mejor.

Muy atentamente,​

Maria Freixanet Mateo

Senadora por En Comú Podem. Portavoz en la Comisión de Igualdad del Senado por el grupo parlamentario Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea. 

Nota: Para más información sobre el impacto de un Tribunal Constitucional no paritario y sobre la importancia de lograr ese equilibrio, les recomiendo: http://www.mujeresjuezas.es/ y http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/tribunal-constitucional-renovacion-parcial-paridad-igualdad-5703808

Trobo escletxes. Serà el Nadal?

Català / Castellano )

Avui fa un any del dia que em vau votar pel Senat.

Avui; que creem una Ponència per a revisar la Llei de 2004 contra la violència de gènere (a proposta nostra), i per a desenvolupar el pacte d’Estat (a proposta del PP). De les dues propostes n’hem fet una, firmada per tots els grups { cosa rara tots d’acord! }, i la Ponència d’estudi ha pogut sortir endavant.

Una ponència vol dir que podrem portar expertes. Les advocades, jutges i fiscals que apliquen la llei cada dia i en pateixen les mancances. El moviment feminista que en coneix les conseqüències. Podré convidar gent amb tant coneixement de causa com la Mercè (espero que acceptis!), per a ajudar-nos a revisar la llei. Millorar la llei. I més que la llei. Si teniu recomanacions d’expertes: escriviu-me!


I avui fa un any que em vau enviar al Senat. Avui; que rebo una rectificació, un perdó i una cita amb un Ministre.

Que avui al ple he preguntat (aquí vídeo) al Ministre de l’Interior sobre la comunicació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en relació a la violència masclista. Doncs el treball de la policia és fonamental, però el que comuniques parla del que penses, i del que actues, i encara rebem missatges que generen culpa a la víctima, que toleren el micro-masclisme o que ens conviden a l’autocensura.

Contra tot pronòstic, el Ministre m’ha donat la raó, ha demanat perdó i m’ha convidat a trobar-nos ell, jo i la Policia per a revisar la qüestió. Després l’he anat a buscar, per assegurar-me d’haver escoltat bé les seves paraules. Les he escoltat bé.

No sé si són les llums de l’arbre de Nadal que han clavat a la porta del Senat o què passa, però avui de sobte trobo escletxes. Per una estona, cauen les espases. Se m’acosten senador(e)s de tots colors a dir-me que tinc raó, que mai s’ho havien mirat així, que hi estan d’acord, o que els cal parlar-ne més estona.

L’estranyesa em deixa muda. Incòmoda. Però, no sé, tenint en compte que treballo en una institució inhòspita, gens funcional i mal pensada, i que tinc una majoria absoluta del PP al meu davant que arrasa amb tot, de sobte valoro amb alegria que fa un any que sóc aquí, que fa un any que som aquí, i que la nostra presència -dia a dia, de forma silenciosa, poc a poc – està canviant algunes coses. Potser petites. Però algunes d’elles molt profundament.

Després l’alegria marxa. I penso que la sensibilitat d’aquests dies es deu a la xifra. Al drama de la xifra. A les quatre assassinades d’aquest cap de setmana i a les 103 assassinades d’aquest 2016. A la situació extrema, extremíssima, que es fa insuportable. A la virulència del masclisme i a l’horror, que sensibilitzen la societat i la política. Molta més sensibilitat, encara caldria; una perspectiva feminista i no haver d’esperar mortes.

Bon Nadal lliure de sexisme!