La dreta que ve.

[ Català / Castellano ]

Comencem nou curs polític al Senat i tot ha canviat.

Després de la moció de censura en la que vam fer fora el PP del Gobierno, la dreta espanyola es mostra ferida. Traïda. No poden evitar pensar que l’Estat els pertany – I em ve al cap Marta Ferrusola: “És com si entren a casa teva i et trobes els armaris regirats perquè t’han robat”, deia quan el Tripartit va desbancar Pujol.

Torno al PP; el Senat és el seu cau. S’hi recullen, i deixen sortir les fiblades que tenien fins ara lligades, per la mínima contenció que els produeix el governar. Fora del Gobierno i amb el triomf de Pablo Casado, es perpetra el viratge de la dreta cap a l’extrem. Allà on habiten els monstres que s’alimenten d’atiar la por.

La por a la immigració, a l’altre, al desconegut, a la desesperació aliena. La por a que mudi la pàtria, a que es desmuntin els anclatges coneguts, la identitat estàtica. I la por al canvi, a qualsevol canvi, malo conocido mejor que bueno por conocer. Aquestes són pors d’arrel. I construir un projecte polític sobre la por és miserable.

Hi ha viratges en els lideratges, en els discursos, en la duresa. Al Senat això s’encarna encimbellant a portaveu a Ignacio Cosidó. Va ser director de la Policia Nacional i surfejà, sota els seus peus, les clavegueres. Un personatge conservador, religiós. De llarga carrera dins del PP i que porta aquests dos anys de legislatura que ja hem superat molt callat. Discret. Surt ara a primer pla i la línia que marca la direcció és clara.

Liderar a Espanya l’agenda de Salvini i de Le Pen. Escodrinyar el nínxol de vots porucs que cull l’extrema dreta a Europa, a veure si això els retorna al poder. PP i Ciutadans – rèplica perillosa i desacomplexada – es barallen per aquest lloc obscur: tanqueu portes i finestres, que ens prenen el que és nostre! – I així comença el curs al Senat amb una primera Diputació Permanent exclusivament dedicada a “la crisi migratòria que viu Espanya”.

Un debat fal·laç. Totes les xifres desmenteixen una suposada “allau”, els fluxos mundials fa dècades que són estables. El que es viu a les nostres fronteres no és una crisi migratòria sinó que és un drama humanitari sostingut i desatès, per al qual només hi ha una resposta possible. Acollir (i enfocar les causes). – No hi ha efecte crida pel fet d’acollir, hi ha efecte sortida motivat per l’horror absolut; així que l’únic debat és si acollim bé o acollim malament, quan acollir malament significa mort.

En tot cas, les situacions extremes, pasteres i persones que salten la tanca, són una mínima part – la majoria arriben per vies legals – de la immigració que arriba a Espanya, ténen molts d’ells i elles perfil de sol·licitant d’asil, i és perfectament assumible per a un país com el nostre generar una acollida digna, respectuosa i segura. Segellar el cementiri del mar.

I afegiria, venim d’anys de saldo migratori negatiu, més gent sortint que entrant al país, i això significa crisi, pobresa, malestar, expulsió; Per als i les joves que han emigrat o emigren perquè a Espanya no hi ténen futur [ per la crisi econòmica i el desemparament que generen les seves mateixes polítiques de misèria ], per a l’emigració precària de la joventut la dreta no utilitza el concepte “crisi migratòria”. Ni hi ha alarma ni hi ha proposta. – Ho explicava bé Ramón Espinar, ahir.

Així doncs, al Senat es prepara un curs que pinta miserable. Allunyat de la veritat, connectat als temors. Atiant el conflicte del penúltim contra l’últim. I cada vegada que el Gobierno de Sánchez dubta, recula, cedeix, falla – falla -, la dreta de la por pren un glop d’aire.

No permetre que aquesta por i aquesta misèria calin és la nostra feina. El nostre país és molt millor que aquests tremolors. Aixequem una esperança. Una alternativa poderosa. Que qui ens roba no arriba en pastera. Que la seguretat i el benestar de la nostra gent no es guanyen amb concertines a les fronteres. Que la seguretat i el benestar de la nostra gent es guanyen repartint el pa: que els rics paguin els impostos que deuen, i que hi hagi un repartiment via serveis públics que asseguri la vida digna. Per a tots. Per a totes. Perquè ningú hagi de marxar. Perquè qui ho necessita pugui arribar.

Contribuim nosaltres a enfonsar la por. S’aixequi al seu lloc tendresa.

smoke-69124_960_720

Anuncis

Recupero l’escriptura.

[català / castellano]

Recupero avui, tremolant, el que més m’agrada a la vida, que és escriure.

Porto temps amb els dits callats, sense tocar aquest blog, una petita, irregular i particular finestra que tinc oberta entre el Senat i la vida. El Senat que ignora la vida. La vida que ignora el Senat.

I és que – i ho lamento – no he sabut escriure mai per obligació o per rutina. Només sé escriure per pulsió, per passió. I les meves pulsions i passions han rebut embats aquests últims temps.

En primer lloc i en positiu, la meravella de ser mare. Que fa que, des d’aquell precís moment, uns ulls nous que s’obren a la vida, tot el temps i tota l’energia que no em pren l’acció política – les mocions, les preguntes, les lleis, les reunions, les assemblees, els actes, les manis -, és energia i temps íntegrament cedit a ella. Cada segon. Cada atenció. Cada passió i cada pulsió. Tota la creativitat se l’endú una coseta dolça, els seus ulls del color del mar els dies de tempesta, el seu somriure ampli i generós, i el seu descobrir el món que et retorna a uns ritmes primaris; que et diu que res és tan important com l’aquí i l’ara. Com meravellar-te delicadament, pausadament, per cada color, per cada olor, per cada gust, per cada petó.

La segona i en negatiu, el cop del 155. Som a meitat de legislatura i durant dos anys, me n’adono ara, vaig ubicar-me en algun lloc resguardat dels vents, protegit, dins del que és aquest lloc feréstec que és el Senat. Vaig estar dedicada en cos i ànima a Igualtat, la comissió en la qual sóc portaveu – responsabilitat principal -, i on a més vaig trobar cert marge d’acció i transformació. Vaig trobar una escletxa on podia generar canvis, tot i el Senat, tot i el PP i la seva brutal i insuportable majoria. Jo persistia, trobava camí.

El ple en què aquest Senat va aprovar el 155 va ser una cop de realitat. Aquesta és l’essència del lloc en el que et trobes, nena. Cadenat tancat. I mira que ja ho sabia: apunt sobre què és i què hauria de ser el Senat.

Doncs em recordo a mi mateixa aquí, parlant-li a aquest hemicicle, ofegada de tristesa i angunia no tant per les seves decisions, que potser ni sorprenen, sinó per l’alegria, la duresa, l’autocomplaença i els aplaudiments – els aplaudiments – amb què es decretaren. Era la fi de l’Estat de les Autonomies tal com l’havíem conegut. Doncs redactaren un 155 que no hi cap a la Constitució, que s’excedeix en la intervenció. El que recuperaren amb aquest 155 inflat és l’esmena que Alianza Popular va perdre en el pacte constitucional.

L’Estat, avui és menys de les Autonomies i més del Senat, doncs fixa un precedent. Un precedent que normalitza una intervenció central total i directa sobre els autogoverns autonòmics, que es debiliten com a tal cosa. El “règim del 78” queda impugnat i modificat, no cap a menys sinó cap a més centralisme.

Mig any després som lluny de reparar allò trencat i obrir vies de sortida; la intervenció roman, mentre a Catalunya tot és desgast. No sortim del fang, i la majoria indepe segueix paladejant retòrica – sense autocrítica ni contacte amb la realitat -, que sostinguda es transforma en mentida.

Doncs després dels debats casi crits d’aquell ple, on ho vaig dir tot, vaig emmudir durant dies.

La tercera passió i pulsió que vull anomenar, i de nou en positiu, que m’ha allunyat del lloc que em permet escriure, és la revolució feminista que veig florir al meu voltant, i quina alegria. Em té atrapada la veu, els ulls, el cor, i els dits. Em fa sortir al carrer, acudir a actes i xerrades i trobades i quina bellesa la gran manifestació. Tantes, nosaltres. Tan juntes. Una sororitat poderosa que desplega evidències. Sobre la violència permanent que acompanya els nostres cossos. Sobre la invisibilitat, les bretxes, els rols, la normalitat que no és normal, que no pot seguir sent normal si es fonamenta en el privilegi d’uns i el malestar de les altres. I veig el canvi. En la meva mare, la meva amiga, dues adolescents que xerren a la plaça o una actriu que es torna referent. Ho veig en un grup de noies que creixen i s’apoderen juntes d’un estar-en-el-món ple de fortalesa, ho veig en tantes i tantes desconegudes arreu, aquí, allà, al carrer, a les xarxes. La sororitat desfermada, brotant com una lliure primavera.

I sobre com va ser possible aquell assalt a la normalitat, a l’hegemonia, el dia 8 de març, és sobre el primer que vull escriure. M’hi poso ara, aquí, ràpid, de seguida. Mentre preparo el control al Gobierno i quina indecència que no sigueu capaços, Ministra, ni tan sols de finançar i complir amb el Pacte d’Estat. Ni tan sols això. Absoluta misèria per a lluitar contra la violència vers les dones. Absoluta misèria, en tot allò que és benestar, en tot allò que és vida digna, en tot allò que és igualtat. Que s’acabin aquests temps polítics tan foscos, governs de dolor; hem d’aixecar un temps d’esperança.

I recapitulo, abans d’acabar.

Ser mare em significa moltíssima dolçor, alegria, ressignificar la vida, i un gran cansament. El Senat aplica recentralització unilateral, clau i candau, i canviar-lo de dalt a baix és una urgència. I s’obre pas de forma formidable la vida lliure de les dones.

I tot i tot, avui, rescatant un temps i un espai i una mínima prioritat per a mi i la meva habitació pròpia; recupero alguns – aquests – traços d’escriptura.

 

writing-828911_1920

Sobre la toma de decisiones en el Ministerio.

Entro pregunta:

Es la segunda vez en poco tiempo que el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad lanza una idea que luego debe retirar por la presión política y social feminista en redes, medios, oposición y calle.

Hace un par de meses, la campaña “Menores sin alcohol”, lanzada y retirada por parte del Ministerio, que incorporaba mensajes profundamente machistas, entre ellos uno de extrema gravedad que relacionaba, en el caso de ser chica, beber con exponente a ser violada (cultura de la violación, culpabilización de la víctima).

Ahora, la polémica sobre el pliego de prescripciones técnicas para la contratación del servicio 016 de información y asesoramiento jurídico en materia de violencia de género. Se lanzó y se retiró la propuesta de utilizar el teléfono 016, teléfono de urgencia y atención ante situaciones de violencia machista, para otros menesteres que no son esa atención; elemento contrario al sentido de la ley 1/2004.

Se trata de un servicio precarizado que lo que necesita es más recursos, no más trabajo; y además la perversión de la idea era usarlo para informar a hombres sobre sus derechos en materia de conciliación, divorcios, custodias, y cuestiones surgidas en contexto de violencia. O cualquier información sobre Igualdad.

Ello, en un teléfono de urgencia para la atención a las víctimas, es una barbaridad; pues este servicio responde a la necesidad de asistir y asesorar a las mujeres en casos de violencia machista, con funciones de emergencia.

Si bien celebramos la rápida retirada de ambas iniciativas, sentimos preocupación por cómo y con qué objetivo se están tomando decisiones en el Ministerio. Sobre los valores, la competencia y la falta de perspectiva de género con que se dirige el mismo.

Por ello pido información sobre:

a) De qué forma se tomaron las decisiones en ambas situaciones. Motivos de esas decisiones. Circuitos en la toma de decisión.

b) Qué se cambiará para que no se repitan situaciones similares.

y c) Nivel de formación en materia de género de todos los cargos con responsabilidades dentro del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.

 

 

Palabra

Si no denuncias, no te creen.

Si denuncias, no te creen.

Si no te defiendes, no te creen.

Si te lías a ostias, no te creen.

.

Si te desnudaste, no te creen.

Si llevas ropa sexy, no te creen.

Si llevas tejanos, no te creen.

Te vistas como te vistas, no te creen.

.

Si sientes odio, no te creen.

Si estás feliz, no te creen.

Si estás en shock, no te creen.

Si estás normal, no te creen.

.

Si le conoces, no te creen.

Si no le conoces, no te creen.

Si estabas sola, no te creen.

Si había multitudes: no te creen.

.

Y es que el machismo no da valor a la palabra de las mujeres.

Hay que vencerlo – vamos a vencerlo – hasta en lo sutil:

el valor de nuestra voz,

que es valor de vivencia, valor de vida.

.

Con un #YoSíTeCreo, 

yo-nosotras-tantas, 

tan poderoso estruendo de voces,

que hace imposible – extrema evidencia –

imposible;

no ver, oír, entender,

creer.

 

 

S’obri pas la humanitat!

[ català / castellano ]

La foscor del diumenge tindrà conseqüències profundes a casa nostra. La brutalitat policial. Desproporcionada. Enormement indiscriminada.
 
Contra persones quietes, mans enlaire, mobilització pacífica. Infants. Dones grans. Centenars de ferits. 844 i la sang. Imatges que no oblidarem mai.
I una enorme ferida social que cada dia que passa té menys cura.
Denunciarem, i tant. Denunciarem.
 
I res justifica res.
La violència anul·la la democràcia.
La violència anul·la el debat públic.
La violència anul·la la normalitat.
La violència anul·la la política.
La violència anul·la la vida.
I d’aquí el meu vot nul.
 
Un vot que hagués preferit no fer. Perquè s’instrumentalitzarà. Perquè el que necessitem és un referèndum capaç de retratar el conjunt del país. I perquè em fereix aquest conflicte sense treva entre dues cosmovisions hermètiques, doncs són terreny on germina l’odi i promet derivar a pitjor.
 
Però quan una part aixeca una bota de ferro, ja no hi ha res més a dir. Ja tot és igual.
Vaig sortir a votar,
les llàgrimes als ulls,
i aquest és el teu fracàs, Rajoy.
 
La violència és sempre una derrota.
Terrorífica desproporció.
I té responsables.
Diversos.
Però un en primer terme.
 
Rajoy s’ha inhabilitat per a governar.
Fer-lo fora és una urgència.
Que demani perdó als nostres ulls i que plegui. Per les cremors.
Per trobar-se a l’origen del conflicte (l’Estatut), per haver podrit la situació (inacció), per no ser capaç d’oferir sortida (referèndum pactat), per haver culminat en repressió (això d’ahir no té nom).
 
I que no ens atrevim a celebrar res.
Tan de bo no hi hagi qui, del dolor, en vulgui fer legitimitat. Perquè només la democràcia legitima.
Perquè quan pitjor, pitjor. I ens trobem molt lluny de guanyar res.
 
I avui,
avui que els ulls encara ens ploren,
avui caldria recuperar els bocins i tornar a començar.
Obrir camins de democràcia, de diàleg, de sentit comú, i d’amor.
Canviar els interlocutors. Depurar responsabilitats, dimissions. I eliminar testosterona.
Caldria que el capital polític acumulat ahir – no tinc paraules per tanta gent auto-organitzada pacíficament. Callo davant vostre; lliçó – forcés l’Estat a dialogar.
Mediació externa. Internacional. Per a permetre un retorn a la normalitat democràtica. A la paraula. Transitar un referèndum pactat, inevitable. Fent-nos fort(e)s en aquelles grans majories que volen una sortida democràtica. Superar el col·lapse.
Amb la seguretat que cada dia que passa aquest retorn és més difícil que l’anterior.
 
És això, o aprofundir en l’abisme,
que és la temptació dels dos governs (i la pressió dels respectius extrems), el seu guió inalterable, irresponsable i sord, cadascú parlant-li al seu públic; que un nacionalisme inflama l’altre i l’altre l’un.
 
Puigdemont, inclús abans del recompte, insinuava la DUI peti qui peti, que aquest sempre va ser l’objectiu, tan se val si les xifres no ho sustenten o si no inclou ni a mig país. Això sí; té l’estat d’ànim de part seva.
 
Rajoy, un probable article 155 peti qui peti, suspensió de l’autogovern, més regressió, més dolor; no ha variat ni un mil·límetre el seu discurs indigne. Vergonya infinita que pugui seguir sent un dia més president d’aquest país. Vergonya. I de part seva la força.
 
Peti qui peti, tot,
i de qui peta no en sabem mai el nom.
 
Persones anònimes pagant les incompetències polítiques, els errors.
I error polític és creure que pots arrasar l’altre. Que no necessites parlar amb l’altre. Que pots ignorar o reprimir que existeix.
Ningú és prou fort, ningú és prou dèbil.
 
I el que és segur és que això ja no va de somriures. De fet, mai ha anat de somriures. Això va de fronteres. I les fronteres són zones sòrdides de les que no n’arriben veritats. Les fronteres son terreny de violència.
 
I ja res serà igual.
Hem viscut allò que algunes no volíem viure.
Hem arribat allà on cridàvem que no volíem ser.
A veure xocar la policia contra els cossos de la nostra gent.
 
I a tot això el conflicte – amb un resultat no prou diferent al que ja teníem el 9N o el 27S, doncs en aquest país ningú convenç ningú perquè no hem començat a parlar profundament de res. – avui és més agri que fa dos dies. Menys ingenu.
 
Perquè la violència ho canvia tot.
Perquè la culpa de qui l’aplica és inexcusable.
I perquè sobrevola la possibilitat d’anar a pitjor.
No ho permetem.
I no ho permeteu, governs!
 
I el meu vot:
Caiguin totes les fronteres.
Caiguin totes les banderes.
S’obri pas la humanitat!
22089258_10155638437293614_5735050693849998887_n

 

PP, deriva e ilegalidad.

“Buenas tardes,

Si les parece, voy a explicar primero lo que motiva nuestra acción legal, la que luego les concretaremos.

Como saben ustedes, en estos momentos vivimos una verdadera crisis de Estado. Una crisis que el Gobierno de Rajoy podría haber evitado. Un conflicto que políticamente han dejado podrir.

Óbviamente me refiero a la situación en Catalunya, si bien ya no afecta solo a Catalunya, y la indignación expresada en las plazas de toda España así lo muestra.

Nos encontramos en horas regresivas. La reacción desproporcionada por parte del Estado. Los registros, las detenciones, la intervención de las finanzas, la suspensión del autogobierno por la puerta de atrás. La política de excepción, la amenaza a libertades fundamentales.

Esto está dejando de ser un tema exclusivo sobre independencia sí o independencia no. Esto hoy va de democracia. De defender la democracia: nada justifica la involución.

Este fin de semana, Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea organizamos ese encuentro para el diálogo entre partidos de distinto color e ideología, en Zaragoza. De ahí, representantes de unos siete millones de personas, cargos públicos de todos los puntos de España, firmamos un manifiesto pidiendo una salida dialogada y fraternal. Democrática.

Echamos de menos al PSOE: y le pedimos valentía. Debe levantarse urgentemente una alternativa al PP, una España hecha de fraternidad y de libertad.

Y una cosa es clara: Cualquiera que conozca a fondo la situación en Catalunya sabe que un referendum acordado, democrático, es imprescindible. Un referendum que consiga hacer un dibujo real de cual es la voluntad de la ciudadanía de Catalunya. De toda ella, no de una parte. Del conjunto. Lo anhela el 80% de nuestra población.

Después de eso, habrá que tomar decisiones respetuosas con esa voluntad, que den cauces al resultado.

Así pues, tres mensajes:

1. Le exigimos al Gobierno de Rajoy que frene esta dinámica de tensión en Catalunya. El choque de trenes, el choque entre gobiernos, sucede a costa de la ciudadanía catalana. Y la externalización del conflicto a fiscales y policías es una temeridad. Más les vale que no exista represión, violencia, pues si la hay, en parte serán corresponsables de la misma.

 2. Nunca es tarde para hablar. Le exigimos al Gobierno que rebaje la tensión. A ambos, pero especialmente al de Rajoy, que se encuentra en el origen del conflicto, así como en la crudeza del mismo. Que se siente con la Generalitat. Que se encierren en una sala hasta que logren puntos de acuerdo. Que hagan su trabajo.

Los gobiernos los contrata la gente: para resolver problemas, no para crearlos.

 Y 3. Le exigimos al Gobierno del Estado que vuelva a los cauces de la normalidad democrática, y a los cauces de esa ley que tanto nombran y proclaman.

Para forzar esa vuelta, hoy presentamos [todo el grupo confederal Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea] un recurso ante el Tribunal Supremo. 

 Un recurso contra dos órdenes del Ministerio de Hacienda. Las que suspenden de facto la autonomía de Catalunya en materia económica. Las que intervienen las finanzas catalanas.

Entendemos que esas órdenes del Gobierno Rajoy son inconstitucionales. No es legal tomar esas decisiones sin pasar por sede parlamentaria, concretamente tienen obligación de pasar por aquí, por el Senado. Así pues, exigimos su inmediata nulidad.

Mi compañero Joan Comorera, abogado de profesión, les explica ahora el recurso legal que presentamos.

Por mi parte, solo decir que, en esta deriva, Rajoy se está inhabilitando a sí mismo para gobernar.
Le exigimos que haga su trabajo, o que renuncie a gobernar este país de países, una realidad que parece que no quiere comprender.

Que haga su trabajo o que se marche. Nada más.”

Aquí mi presentación ante la prensa, en Madrid. Mi compañero Comorera desgrana luego el recurso ante el Tribunal Supremo.  Un recurso trabajado por el equipo jurídico de Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea; esa gente que, siendo invisibles, son los imprescindibles. ¡Gracias!

Aquí el recurso entero: http://www.unidospodemossenado.org/2017/09/26/recurso-tribunal-supremo-actuacion-gobierno-cataluna/

Fins que el paper sigui realitat

[ català / castellano ]

És setembre, el primer ple al Senat; i, feministes de la meva vida; us dec una explicació.

Va existir un cap de setmana de juliol en què tot va ser un aiguabarreig. Uns dies intensos. Dues situacions fonamentals es barrejaven com dues pintures. D’una banda, el Pacte d’Estat contra la Violència Masclista. De l’altra, el naixement de la meva filla.

Quan, mesos enrere, el drama de la violència masclista per fi semblava imposar-se com un tema de primer ordre, m’hi vaig llençar de cap.

Al Congrés, la promesa d’un gran Pacte era enorme, l’expectació era màxima, la tensió era terrible i la pressió dels mitjans era constant. Al Senat, el nostre mandat era més modest: ens havíem auto-proposat una curosa revisió del sistema de protecció i lluita contra la violència masclista; identificar els forats negres, les faltes, les errades, i consensuar – representants de l’arc parlamentari sencer, amb les nostres visions del món antitètiques – què cal canviar, fer, desfer, per a que la institució dóni una resposta digna. Protecció. I erradicació de les causes.

Hem treballat acompanyades de silenci, construint, ja que ningú ens mirava ni per a mal ni per a bé. I després de mesos de compareixences, d’escoltar expertes amb el cor encongit, ens vam posar a redactar, a negociar, a explorar la possibilitat d’acords. En què sí que estem d’acord. Tot el que era terreny del no, es deixava caure; i haurà de lluitar-se des d’altres trinxeres.

I evidentment, elements clau quedaven dolorosament exclosos. Però hem trobat marge, espai per a l’obertura, més voluntat d’acotar solucions del que el meu (pre)judici podia haver previst.

Aquí us deixo una valoració de l’Informe:

​​

I aquí, el document sencer aprovat: http://www.senado.es/legis12/publicaciones/pdf/senado/bocg/BOCG_T_12_134.PDF

L’Informe és un llistat d’actuacions concretes que millorarien (milloraran, espero!) el sistema de lluita contra la violència masclista. El reivindico com a parcial però positiu; i l’empenyem endavant per a enviar-lo com a aportació al Pacte d’Estat; un Pacte que – al nostre entendre – només serà veritablement d’Estat quan estripi moquetes; quan comprengui que ha de ser no només polític, sinó també social i ciutadà.

Alhora, aquest document és una exigència concreta i directa al Govern. 267 compromisos amb els que serem implacables. Entre ells, petits grans canvis que, d’aplicar-se, poden oferir un curs diferent a la vida de moltes dones.

Aquest pensament em va fer arribar a Juliol sense alè. Sabent que, venint d’on vinc – de fer recerca sobre gènere – i sent on sóc – al Senat i la majoria absolutíssima popular – arrencar compromisos en aquesta matèria era, per a mi, una valuosíssima oportunitat per a trobar una escletxa per a canviar un bocí de món.

He lluitat cada paraula, cada punt. On hi diu “instar” m’hi poses “assegurar”. He esmenat el text infinites vegades, en una negociació en què cadascuna de nosaltres – ideologies contràries – valoràvem fins on podíem estirar, què era irrenunciable, què podíem cedir i què no, tots els arguments escampats sobre la taula.

Vaig arrossegar aquest document fins al final, fins a la nit en què la meva companya es va posar de part. Quan ella tenia contraccions, jo l’agafava, l’abraçava. Quan ella descansava, fins i tot s’adormia, jo seguia esmenant el document. Era l’últim dia de negociació, i el primer d’una vida que canviaria les nostres definitivament. Jo no estava disposada a renunciar a res.

La meva filla va trigar moltíssimes hores a sortir, i quan va sortir em tremolaven les cames. De meravella, de cansament, d’amor. És una sensació brutal veure sortir un cos d’un altre, una màgia enlluernadora tocar-la, sentir-la, escoltar-la. L’estimes immediatament.

I avui, de tornada a Madrid, – i com canvia la mirada sobre el món quan hi ha una cosa petita que t’espera a casa – el document arriba al ple. El Senat en bloc el ratifica; llum verda. Una llum verda sense fisures.

I adéu, document, adéu; que amb les teves mancances i les teves grandeses, ara emprens la teva marxa cap al Govern; cap a la taula d’una Ministra a la que se li ha girat feina, i que ens tindrà al damunt. Vigilants. Exigents. Impacients.

Fins que el paper sigui realitat. Seguim.

Sobre l’amor i l’odi.

[català / castellano ]

Les sensacions gruixudes em prenen la paraula. Em deixen muda. I recuperar la parla porta temps. Porto setmanes sense escriure i avui ho faig sense destresa.

I és que aquest no és un estiu com els altres. No he anat enlloc. Els dies són llargs i s’assemblen entre sí, fan l’olor dels estius d’infantesa. Aquelles tardes d’hores lentes, l’avi i el televisor, els quaderns d’exercicis. Sortir a jugar quan cau el sol. Però no és la meva, la infantesa que s’esdevé.

Sobre l’amor.

A finals de Juliol veia nàixer la Bruna. I un sentiment enorme que s’instaura, desbordant. Un amor feridor. De tant lluent fa mal. I et tremolen les cames. Una persona que no hi era i ara hi és. La meva filla, repeteixes; i sona impossible.

És la vida i tota la seva fúria. Una bellesa immensa concentrada en un cos tan petit. Aquells llavis. Uns ulls d’un blau intens. Una pell envermellida, arrugada. I una fragilitat que fa tremolar el cor.

Acostumar-nos l’una a l’altra. Les unes a les altres. Els seus ritmes, els seus plors, els badalls. Què li passa, què vol. Dedicar totes les hores del dia a estimar-la, i descobrir un plaer deliciós en deixar passar el temps observant-la, subjectant-la, adormida.

Des d’aleshores, la vida passa a un altre ritme, i tot el que queda fora t’arriba llunyà, lent, matitzat, al ritme de la falta de son.

Sobre l’odi.

A mitjans d’Agost, però, l’estiu es trenca. Les notícies, l’atropellament massiu, el desastre. Totes aquelles persones assassinades. I el dolor tan pròxim, que per pròxim – injustament i humanament – es fa tan propi. Les meves rambles, la meva gent, el meu dolor. La barbàrie. Un tastet de la barbàrie que viuen permanentment altres parts del món. De la que fugen els qui fugen.

Un pensament total. Totalitzant i delirant. Destructor. Vinculat a guerres llunyanes – si és que la paraula lluny segueix tenint sentit en el món d’aquests temps nostres –. Arrelat a greuges anteriors i a negocis pròspers entre elits d’arreu. I com sempre els qui moren no tenien rostre.

I l’absurd, al saber que la barbàrie s’executa a mans d’uns quants xavals, que eren d’aquí però mai prou; dels altres; aquest “nosaltres i els altres” sempre focalitzat en la fractura.

I el debat públic que s’enverina. El racisme que aflora, que ja hi era però ara perd la vergonya. La carronya mediàtica. La manipulació política que no se’n sap estar; les pilones, les banderes.

I dono voltes a la repetida paraula; la integració. I miro al meu voltant, la meva gent, les meves amigues, el meu barri. On és la integració, perquè aquí no. Compartim els espais, els carrers. Ens entenem si parlem, però no parlem. Senzillament ens trobem, un(e)s rere les altres a la cua del supermercat però; no compartim la vida. No integrem vivències, cultures, no fem de la barreja una cosa normal, millor.

I l’odi que menava aquella furgoneta provenia d’altres odis, i venia a sembrar-ne més. A sembrar por. A sembrar rancor. A atiar l’odi a la diferència.

Sistemes de vida cada vegada més tancats; fronteres altes. Que calli la música.

Sobre l’amor.

Ha estat meravellosa la solidaritat desplegada. Immensa. Preciosa. Ciutadana. Plors i mans i espelmes a la rambla. Servidor(e)s públics i persones anònimes, totes una.

Un detall; hi ha una fotografia d’un home que abraça un altre home. Un és el pare d’un nen de tres anys, un infant assassinat per la barbàrie. L’altre és un imam. Plora. L’abraçada crida: sentim un mateix dolor i la nostra resposta és l’amor. Aquella imatge la tinc clavada al cor.

I de camí a la manifestació de Barcelona, que som milers i milers i més milers, que no tenim por, que no estem disposades a permetre que la por, el rancor o l’odi menin les nostres vides, condicionin els nostres actes o el nostre pensament;

comentem que és increïble que la millor resposta, la més lúcida, empàtica, amorosa, esperançadora, vingui de les persones que senten en pròpia pell la cremor del dolor. Un dolor inimaginable, indescriptible, i només demano una cosa.

Una cosa: demano, per a la Bruna, un país a l’alçada d’aquella abraçada. Un món sencer a l’alçada d’aquella abraçada. Un món de pau, d’amor a l’altre(a). Siguem dignes del respecte de les víctimes, entre elles aquest home a qui li han pres el fill.

Aconseguim ser un sol poble. Un sol món. Valent, solidari i digne.

rope-2527457_1920.jpg

 

 

Los despidos y el sentido de la justicia.

Hoy hemos ido de excursión al Congreso.

Ahí, al mismo tiempo que Aina Vidal y Alberto Rodríguez (diputados) presentaban una propuesta de Ley para recuperar la negociación colectiva – las relaciones equilibradas entre empresa y trabajadore(a)s -, mi compañero Óscar Guardingo y yo (senadoras) presentábamos una propuesta de Ley para impedir el despido en tres casos más que justificados. 

Dos cambios legales que presentamos a la par [en nombre de Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea], para recuperar, ampliar, defender, los derechos de los y las trabajadoras. 
Hemos visto ya demasiadas reformas laborales quitando derechos. Es hora de empezar a reformar el marco laboral para aumentarlos. Y juntas somos más fuertes para eso.

Nuestra propuesta de Ley, una pincelada, viene a dar seguridad laboral a los trabajadores y trabajadoras en tres casos concretos: 

a) Cuando una mujer se somete a un tratamiento de reproducción asistida o fecundación in vitro. b) Cuando una persona se somete a intervención para donar órganos; y c) Cuando un trabajador o trabajadora necesita una baja médica inferior a 20 días motivada por intervenciones quirúrgicas, rehabilitación, procedimientos invasivos o bajas hospitalarias. 

Hoy, para todos esos casos es legal el despido.
Las reformas laborales de PSOE y PP, realizadas en 2010 y 2012, introdujeron la posibilidad de despedir por bajas laborales justificadas (jus-ti-fi-ca-das). Es decir, aquellas personas que, por ejemplo, faltaran al trabajo de manera discontinua por razones médicas plenamente justificadas podían ser despedidas por las empresas en las que trabajaban.
Creemos que es tiempo de devolver el sentido común, y de justicia, al marco de las relaciones laborales. Y es de justicia la protección que exigimos. 

Hoy, mujeres que faltan justificada y puntualmente a su puesto de trabajo porque así lo demanda su proceso de reproducción asistida, son despedidas por la empresa para no cubrir su maternidad, pues la legislación actual solo protege el embarazo desde la introducción del óvulo fecundado. Hoy, personas que deciden donar sus órganos en vida, una acción maravillosamente solidaria, se ven despedidas por haber faltado al trabajo durante esas intervenciones. Hoy, hay trabajadores que, tras sufrir un accidente acuden a tratamientos de rehabilitación por mandato del médico y son despedidos, y otros que sacrifican esa rehabilitación – su salud – por no arriesgarse a perder el trabajo. Hay personas en el hospital sufriendo tanto por su dolencia como por si peligra su sostén económico. Hoy, lo que tenemos, es un gran agujero de desprotección.
Si puedes despedir lo que es justificado, qué tipo de protección estamos dando.
Aquí la rueda de prensa. Y junto a nosotras, esa importantísima propuesta de recuperar la negociación colectiva; la principal herramienta que tiene la clase trabajadora para defenderse de forma conjunta.

Y aquí nuestra Propuesta de Ley completa.
Y por mi parte, la esperanza en que estos cambios legales salgan adelante. Pues es de sentido común. De justicia. Que la empresa es una parte más de la sociedad, y debe ser corresponsable de la misma.

Totes les llumetes verdes: Celiaquia.

[ Català / Castellano ]

Si una cosa és extremadament infreqüent en un Senat absolutament copat pel Partit Popular, és que una proposta nostra aconsegueixi prosperar amb totes les llumetes al seu favor.

Aquesta vegada ho hem aconseguit.

Una moció que exigeix al Govern actuacions per a millorar la qualitat de vida de les persones malaltes de celiaquia i de les que pateixen sensibilitat al gluten.

Accions que ténen a veure amb més investigació sobre la malaltia, una malaltia que afecta a milions de persones a Espanya. 

Amb millor informació. Amb augmentar el grau de coneixement sobre el tema. I amb millor intervenció sanitària; cal que els i les metges estiguin formats i puguin donar una detecció precoç i un tractament adeqüat.

Accions que ténen a veure amb obligar a l’etiquetatge segur dels aliments i amb la creació d’un llistat oficial d’aliments sense gluten, no mediat pels interessos econòmics.

I també amb moderar preus, beneficis fiscals i ajudes econòmiques; doncs els aliments sense gluten solen ser entre tres i cinc vegades més cars que els convencionals.

Aquest és el text pactat. No és el que haguéssim volgut, incorpora mirades d’altres grups, i per això és un pacte; però és un salt endavant important. No acaba res. Senzillament obre un camí; però és la primera vegada que s’aprova una moció així a nivell estatal.

Pujo a parlar a la tribuna. Crec que estic més nerviosa del que és habitual. El meu estómac ferit pel blat m’escull les paraules.

I mentres tot el Senat aplaudeix aquesta cosa increïble que és la unanimitat, faig un reconeixement mental a la meva companya Kontxi, que ha dut aquest text fins aquí, que l’ha treballat amb les associacions, i que ha estat capaç de negociar i treure endavant propostes en el més complicat dels escenaris.

Ens mirem. És un dia extrany, avui. Comencem a saber com utilitzar les eines que tenim al nostre abast. Mentre ningú ens mira, mentre els grans escenaris de la política parlen d’altres coses, per aquí, molt de tant en tant, aconseguim petites petitíssimes llums que ténen a veure amb la justicia, amb la cura, amb la vida de gent.