Maria Freixanet Mateo

[ Català / Castellano]

Per fi, tres mesos després de les eleccions, es convoca el primer ple ordinari del Senat. Va començar ahir a les quatre de la tarda i vam acabar a la una de la matinada. Expectativa total. Perquè tenim el país farcit de problemes? No. Per si vindrà o no vindrà la Rita. I la Rita va venir. Vestida de cap a peus en seda vermella, s’ha dedicat a passejar-se entre les files populars saludant, rient, cridant, abraçant. Desafiant; demostrant que ella està protegida. Que no té por. Que té poder. Continua llegint “Primer ple: España soy yo.”

Aquest matí he conegut de viva pell a la PPiiNA, una gent que fins al moment em dedicava a citar però que no havia vist mai de prop.  Continua llegint “Que les paraules siguin realitat.”

Madrid té una manta de contaminació a l’infinit, que cada dia que passa sense ploure es fa més intensa, més gruixuda. La setmana passada llegia una notícia sobre la relació entre els pics de contaminació a la ciutat i l’augment dels ingressos hospitalaris, i la Vane Angustia, una senadora de En Marea que prové dels aires purs de les costes gallegues, em comentava que a ella a Madrid li costa respirar. Sembla ser que respirar merda fa emmalaltir la gent. Continua llegint “Repartir-se la feina.”

La Marta Otero, una d’aquelles persones que no es veuen però que hi són, i que sense elles res funcionaria, m’ha explicat com serà la meva feina. Ella es tècnica: redacta papers que un dia potser seran lleis. Continua llegint “Una: Que no les matin.”

Bueno, bueno… us explico. Per a organitzar-nos, al Senat, En Comú Podem vam optar per presentar-nos en un grup plurinacional, on les tres confluències, les màgies de les unions de projectes d’esquerres que han succeït a Catalunya (En Comú Podem), a València (Compromís-Podem) i a Galícia (En Marea) forméssim un grup on rotéssim el portaveu. Continua llegint “Yo no lo veo.”

Un dilluns i un dimarts per Madrid són suficients per a fer-te una primera composició de lloc. El resum: la meva vida està a punt de convertir-se en una reunió permanent. Tantes coses a parlar, a pactar, a resoldre. Que si com ens organitzarem. Que si tindrem o no tindrem grup propi. Que si portaveus, que si comissions, que si el reglament diu tal i el lletrat diu qual. Tot: informació que flota en una zona grisa. Continua llegint “Sí, prometo (…)”

La primera relació que tinc amb el Senat és un SMS que m’avisa que ja en formo part. La segona, una demanda d’informació. He d’omplir infinitat de papers per a documentar qui sóc i, sobretot, què tinc. Els meus ingressos i les meves propietats, em pregunten: cosa que em sembla fantàstic, doncs cal contrastar el que un càrrec polític té abans i després de passar pel seu lloc de responsabilitat, assegurar-se que no utilitza malament el seu lloc de poder. Continua llegint “Aeronaus”