Tornar a la casella de sortida

[Català / Castellano]

Després de mig any a un Senat que no volia funcionar; d’una segona campanya amb regust d’estranyesa, d’uns resultats boníssims pel que són i dolentíssims pel que volíem que fossin. Després d’un accident de cotxe dels que et recorden la fragilitat humana, i de tres setmanes de repòs absolut, negre, caigut. Avui; de sobte; torno a ser a Madrid. Al Senat. Mig emboirada.

Presentar la credencial, i reproduir aquell acte cerimoniós que significa la promesa d’acatar la Constitució. Em criden pel nom -a mi i a 265 senador(e)s més- i el senyor Pío, president del Senat, riu per sota el nas quan em veu caminar cap a la Mesa. M’encomana el riure. Sap que m’haurà de re-preguntar la pregunta, i així és, doncs no li responc el que li cal sentir. “¿Juráis o prometéis acatar la Constitución?” – “Sí, prometo treballar per la igualtat entre les classes, la justícia de gènere i el bé comú”. Sí, ja, molt bé, “pero… ¿Prometéis?”

I tot transcorre com era previsible. Les votacions: una aliança contra nosaltres torna a deixar-nos fora de la Mesa, que és el grupet de gent que dirigeix la cambra. Essent la tercera força del Senat amb 21 senador(e)s, el lloc que ens pertocaria l’ocupa el PNB (sis senador(e)s), doncs el PP i el PSOE així ho prefereixen. Previsible, i tot i així delirant. S’aplaudeixen tots, i aplaudeixen una Mesa presidida per un home i vicepresidida per dos homes absolutament WASP (metafòric).

Val a dir que el patriarcat fa presència sistemàtica entre les files del PP cada vegada que el Ramón Espinar, portaveu del nostre grup, abraça a cadascú(na) de nosaltres per a felicitar-nos per la proclamació de senador(a), per a reconfortar-nos, donant-nos la (re)benvinguda al grup. Davant d’aquesta mostra d’afecte, l’absolutíssima bancada popular esclata a crits de “ooooOOOOoooh!!” entre rialletes desdenyoses i mofes maleducades. La seva incomoditat és digna de veure.

I així passem el matí. Amb una sensació estranya de rèplica d’un moment anterior, d’un dia d’hivern fet de paraules similars i ritus idèntics. Recordo el desconcert d’aquell dia; i em repeteixo la promesa interna, fluixet, de no normalitzar mai aquest lloc, aquesta gent, no oblidar qui som ni perquè som aquí.

I tot plegat té un aire folklòric, de ritual, vestits i retocs i talons i corbates i gent que es saluda i conversa als racons. I la desfilada: 266 persones sortim tres vegades a votar i una més per a fer la promesa: 1.064 viatges de l’escó a la Mesa i tornar a l’escó. En Comorera em comenta que li recorda a una boda; a mi em recorda més a missa; les dones del PP es cobreixen les espatlles quan s’apropen a l’altar, i impera un to repetitiu, solemne i somnolent que s’enfila entre columnes i fins a una cúpula daurada.

Mentrestant, arriben notícies terribles del Congrés. Nosaltres i Podemos presentàvem al Xavi Domènech per a presidir-lo, buscant complicitat amb els nacionalistes per a recollir més vots que el Patxi (PSOE). Les dues persones més votades (que haurien estat l’Ana Pastor del PP i el Xavi) passen a segona volta, i aleshores el PSOE hauria d’escollir entre el PP o nosaltres. Una aposta per a provar d’estirar l’hegemonia cap a l’esquerra, i cap a la centralitat de la plurinacionalitat i el dret a decidir. Però no arribem tan lluny. Que ERC i Convergència s’abstenen; cap suport al Xavi; carregant-se aquesta opció. Escullen facilitar que l’Ana Pastor, del PP, sigui la nova presidenta del Congrés. Sembla ser que Convergència pacta la seva abstenció a canvi de tenir grup, o sigui pasta, tot i que no li correspon; i que ERC busca mantenir el relat de l’Espanya irreformable. Les informacions arriben en comptagotes; i el nostre desconcert és màxim.

Dins el Senat, el temps pesa i l’ambient és dens. Quan sortim d’allà, agraïdes de retrobar la llum del sol, ens saluda un aire ardent. Madrid crema, literalment. I jo marxo d’allà amb la sensació d’haver tornat a la casella zero. Tornem a començar; aquesta vegada més preparats, més conscients i ubicades; una mica més grans i un pèl més fortes; estem a punt per a la lluita. Hasta la ternura siempre.

Anuncis

La gran lluita per la papereta sèpia

[Català / Castellano]

I amb l’arribada d’una forta calor de quasi estiu, hem començat una nova campanya electoral. La definitiva; la que ha de dur la gent comú a conquerir les institucions. Però hi ha un lloc a l’ombra, un espai fosc, que ningú mira i ningú coneix; és el Senat. Una cambra expressament opaca. Un lloc on encara impera el Partit Popular; allà hi descansa. Continua llegint “La gran lluita per la papereta sèpia”

El Maresme: lo mar és vida.

[ Català / Castellano ]

Provinc d’una comarca estreta i llarga, repleta de vida encaixonada entre el mar i la muntanya. Els nostres pobles es toquen els uns als altres, i els espais de camp i d’aire són escassos i pateixen. És el nostre un territori preciós i lluitador, també és un territori trinxat. Amenaçat. Farcit de gent i de ciment. I jo, al Senat, porto Foment. Continua llegint “El Maresme: lo mar és vida.”

Repartir (o no) el benestar.

[Català / Castellano]

Avui registro dues preguntes: el govern me les hauria de respondre. Ho farà? De moment es pren unes llicències absolutes, fa mesos que no es sotmet al control de les Corts. Diu estar en funcions, però governen; i la nostra funció és controlar aquest govern {preguntar-los què fan, com ho fan, per què ho fan com ho fan}. Però els cridem i no vénen. Els preguntem i no responen. El Congrés ha arribat a amenaçar el Govern de dur el tema al Constitucional. Continua llegint “Repartir (o no) el benestar.”

Refugiats sense refugi.

[ Català / Castellano ]

Els anomenem refugiats tot i que no els donem refugi. Sobre ells, sobre elles, avui parlen al ple del Senat la Sara Vilà i la Maribel Mora, dues senadores que invoquen, en el nostre nom, la ràbia, la indignació, la impotència bàrbara que provoca veure que la nostra Europa és còmplice i incapaç. Els peus al fang i les amputacions pel fred. Les ferides de les concertines. Els cossos flotant a les costes. I la denegació d’auxili que protagonitza Occident. Continua llegint “Refugiats sense refugi.”

Primer ple: España soy yo.

[ Català / Castellano]

Per fi, tres mesos després de les eleccions, es convoca el primer ple ordinari del Senat. Va començar ahir a les quatre de la tarda i vam acabar a la una de la matinada. Expectativa total. Perquè tenim el país farcit de problemes? No. Per si vindrà o no vindrà la Rita. I la Rita va venir. Vestida de cap a peus en seda vermella, s’ha dedicat a passejar-se entre les files populars saludant, rient, cridant, abraçant. Desafiant; demostrant que ella està protegida. Que no té por. Que té poder. Continua llegint “Primer ple: España soy yo.”

8 de Març: mocions i emocions.

[ CatalàCastellano]

S’aixeca un 8 de Març que per a mi no és com els altres. Sóc a Madrid. Un dia de sol, tot i que dins el Senat l’escalfor no s’hi nota. Així que a mig matí, les mans gelades i la panxa buida, surto a esmorzar i demano un cafè enorme. També pà amb tomàquet i formatge, i una cosa us he de dir: tota la resta bé, però això de que no rasquin el tomàquet és imperdonable. En fi: esmorzo, i mentre organitzo el dia, un 8 de Març que no és com els altres, no puc evitar fer una mica de balanç, revisar què és el que tinc ara mateix entre les mans. I hi tinc tres mocions. I tres emocions. Les mocions són les següents: llegiu-les aquí. Les emocions tot seguit les endreço. Allà va. Continua llegint “8 de Març: mocions i emocions.”