Maria Freixanet Mateo

[Català/Castellano]

Alguna cosa es mou al Senat. Crec que aquesta vegada, a diferència de l’anterior mini-legislatura, el Partit Popular pensa fer-lo funcionar amb normalitat (serà que compten amb que governaran?).

Primer ple; entra una proposta nostra que defenso jo. Són deu mesures que aconseguirien eradicar la pobresa energètica, que actualment afecta al 15% de la població. Dos milions de famílies viuen amb talls de llum, aigua o gas per no poder fer front als rebuts, i unes set mil persones moren prematurament cada any a Espanya per aquest motiu.

L’abordatge de la situació ha d’anar d’allò urgent a allò important. Urgent és que la gent no passi fred aquest hivern – tenim 5 milions de persones en aquesta situació, un milió de persones més avui que fa un parell d’anys -. Urgent és la garantia de llum, gas i aigua per a tota la població. Un mínim vital, i prohibir els talls no motivats.

Però important és que la pobresa energètica deixi de produir-se. I en aquest sentit posem sobre la taula els preus excessius de l’energia, les factures elevades. Paguem la quarta electricitat més cara d’Europa – i creixent durant la crisi – mentre les tres grans companyies elèctriques acumulen beneficis nets de més de vint milions diaris. El desequilibri és abismal, el sistema és opac, i la necessitat de posar-hi llum se’ns fa prioritària. Aquí les deu mesures:

El Partit Popular em respon No Res. Que segurament sí que hi ha algú que no pot pagar però que per això hi ha serveis socials. I que “la mejor política social es crear empleo”, el seu gran mantra. – Excuses per a no dir-me el que tothom sap: que de la desigualtat se’n lucren.

El PSOE, per la seva part, es mostra favorable a totes les mesures que posen pedaços contra la pobresa energètica, però contrari a aquelles que xoquen amb els privilegis:

Ai, els privilegis. L’auditoria és el gran tabú. I és fonamental. Perquè els preus són altíssims i no sabem què paguem; perquè ens cobren tota l’energia al preu de la més cara; i perquè ens atribueixen un deute que les elèctriques diuen que tenim amb elles i l’Estat accepta sense auditar. Perquè ja ha passat abans que les elèctriques han cobrat de més i no se’ls ha reclamat; i perquè la liberalització del sector es va fer buscant que la competència fes baixar els preus i els preus no paren de pujar.

Ara no tenim ni la protecció anterior (preus fixes) ni els preus competitius que pretenia la liberalització del 97. Ara el que tenim al davant és un oligopoli, unes poques empreses molt poderoses i amb una influència enorme sobre les decisions dels successius governs.

I aquí el gran motiu pel qual es neguen a auditar el sector elèctric. Els grans partits, els partits de poder – PP, PSOE, Convergència, PNB -, es troben asseguts als consells d’administració de les grans elèctriques. I els favors es tornen.

Però la política és un lloc estrany i, finalment, tots els partits voten la proposta a favor excepte el PP. – Quina alegria i quin gran desconcert! He convençut inclús un senyor del PP, a jutjar pel puntet verd enmig del magma vermell [s’haurà equivocat al votar o cultivem l’esperança? Busco qui és aquest senyor i – vaja! – m’inclino a pensar que el dit l’ha traicionat].

També és veritat que deu quedar molt lleig votar en contra de mesures contra la pobresa energètica, i si el PP hi vota en contra ja és suficient per a aturar la nostra moció (absolutíssima majoria, la seva). Així, el Senat és un lloc on és fàcil optar per quedar bé, doncs el PP fa tota la feina bruta.

Aquesta setmana, però, entrem la mateixa proposta al Congrés. Idèntica. Clavada. Allà, si els mateixos partits que l’han votat a favor al Senat tornen a votar-la a favor al Congrés, la moció s’aprovarà. Estarem molt atentes per a veure què vota el PSOE, què vota Ciutadans, què vota Convergència; què hi dieu? Cultivem l’esperança o s’han equivocat tot(e)s al votar? S’obren les apostes! 🙂

 

[Català / Castellano]

Dia 1. Començant per l’anècdota; arribem al Congrés i no tenim on seure. Resulta que per a senadors i senadores, i no per a tot(e)s sinó per a una representació proporcional (a nosaltres ens en toquen 8 de 21 que som), per a que seguim el debat en viu tot i que no és feina nostra votar President; sitúen unes cadiretes petites entre els escons; doncs bé, les nostres no hi eren.

Ens les havíen pres, literalment; no només a nosaltres, que veig un company d’Esquerra i una socialista amb els ulls com a plats. I és que no ho poden evitar. Dos senadors del PP, d’aquells que no han passat cap reciclatge, es troben asseguts als nostres llocs, al bell mig de les grades de Unidos Podemos-En Comú Podem- En Marea. Allà asseguts, ben mudats, i amb cara de pocs amics.

Estas sillas son las nuestras. – ¿Tú ves aquí tu nombre? ¿Eh? ¿Eh? Nosotros estábamos antes. {I és veritat. Molt abans. Qui sap quantes dècades i règims abans}. – ¿Y quién te dice a tí que yo no me he traído la silla desde la otra punta de la sala, eh? ¿Eh?

Las sillas estan contadas, en nuestra zona han ubicado ocho. – I quan responen amb un”siéntate aquí encima” masclista, cutre, decidim respirar i no liar-la per unes cadires, que tampoc caldria, que posats a liar-la se’ns acuden mil motius millors, tal i com tenim de fet pols el país. Hi ha senador(e)s de peu, n’hi ha compartint cadira, i mentre esclafo l’Aina Vidal que em deixa mig escó, comença un desplegament de mediocritat que jo defenso que és deliberat.

El discurs de Rajoy, el primer dia, és absolutament gris i continuista: ho hem fet tot bé, sortim de la crisi, hem fet més que ningú contra la corrupció, i agraïm a Ciutadans que per fi ho vulgui veure. I és un discurs exaltadament nacionalista: España es una (y no cincuenta-y-una) gran nación indivisible desde el día de San José de 1812, i només li faltava lligar-se la corbata al cap al crit de “yo soy español, español, español”. Fa un discurs autocomplaent i reaccionari, que indigna absolutament tothom, inclòs el PNB, Convergència, Ciutadans o el PSOE. A nosaltres ens explota el cervell.

La meva convicció profunda (aquí va la meva tesi): Rajoy no vol que ningú li dóni suport. Si volgués guanyar aquesta investidura, no posaria bombes a les possibilitats que té. Crec que pretén repetir eleccions fins que la resta ens morim de fàstic. Que la seva estratègia és cansar les esperances de la gent. Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa. Que pleguem. Que us abstigueu. Que només quedin ells, allà on éren, i la desafecció general per la política els deixi sols allà al poder, a l’opacitat, on fan sempre els seus negocis. Tot en ordre.

Dia 2. Han hagut de posar enganxines amb noms a les cardires, aquest és el nivell, i podem seure. Un Pedro Sánchez apagat i acartronat explica els motius del seu No, un No que l’honora, i quan Rajoy torna a la tribuna ja és una altra persona. Desbordant; res a veure amb el dia anterior. Està content, és àgil i irònic; un Rajoy que matxaca Sánchez i aixeca la passió de les seves grades envalentonades. És curiós perquè des de casa això no es percep, però quan ets aquí entens perquè Rajoy és un perillós supervivent.

Qui no sé si sobreviu és Rivera, que era no-res. Desactivat. Amortizat. Paraules a l’aire que ningú semblava atendre. I així l’oposició l’ha encarnat principalment l’Iglesias, que es deixa anar, que es permet ser ell, lliure, que debat des d’un lloc de perfecte antagonista fent emergir aquella altra visió d’Espanya, fraterna, aquella nostra dels qui no som ningú. Busqueu el vídeo. Uns minuts en què de sobte podíem tornar a respirar; la sala ressonava dignitat i veritats; emoció i diversitat; després d’ell les confluències  – Tot plegat una “alternativa de mil colores radicales” contesta Rajoy parlant de nosaltres, també dels diversos partits nacionalistes catalans i bascos que caldrien per forjar una alternativa. O yo o mil colores radicales, diu llençant-nos al damunt cubells d’ironia i menyspreu. M’encanta el concepte.

Un detall: L’Iglesias ha mencionat La Nueve, espanyols que van lluitar contra els nazis a París, quan parlava sobre quina és l’Europa en la que sí creiem, i m’ha impactat la immediata protesta, el rebombori, el malestar que s’ha creat a les files del PP quan el Pablo ha dit aquella paraula. Només una paraula: Antifeixisme. I sembla que els hagis punxat amb una agulla al cul.

I torno a Rajoy: que res tenia a perdre; doncs ha vingut a perdre i això ja ho té guanyat. Com bé ha dit el del PNB: “el PP no ha hecho ni una señal, ni un gesto, para buscar esos votos que le faltan. No me sorprendió lo que pensaba sobre la unidad de España, sino la forma avasalladora en que lo planteó, que falta al respeto a todos los demás”.

I és que la cosa no anava de guanyar cap investidura ni de fer cap President; la cosa anava de colocar al fons dels vostres cors un cansament, un fastigueig, un No se puede, un perfecte discurs de NO HI HA ALTERNATIVA. El realisme és complir l’austeritat, les retallades i els dictats dels mercats. I no hi ha res més a fer. Un missatge que diu així: gent del carrer, desanimeu-vos, absteniu-vos, abandoneu l’interès per la política, que ja ens hi quedem nosaltres.

Contra aquest emplaçament al no res, la nostra obligació és forjar una alternativa; que la gent malviu i no aguanta més. Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tan de bo ho faci per construir un país amb nosaltres. Per altra banda, indepes, crec que tot indica que de moment ni hem marxat d’Espanya ni fa pinta que estiguem unilateralment gaire enllà, i ni que això de veritat estés passant i resultés que jo no ho sé veure, trobo que de tota manera no hauríem d’eludir la responsabilitat del que és tenir la possibilitat de fotre fora el cinisme, la corrupció i el dolor que avui governa l’Estat. Que per això estem a Madrid, entenc; i ens hi estem jugant les condicions de vida de la gent, de l’espanyola i de la catalana, i l’acumulació de forces que necessitem per a canviar el rumb de les coses.

Contra les capes i capes de grisor; mil colores radicales.

[Català / Castellano]

Després de mig any a un Senat que no volia funcionar; d’una segona campanya amb regust d’estranyesa, d’uns resultats boníssims pel que són i dolentíssims pel que volíem que fossin. Després d’un accident de cotxe dels que et recorden la fragilitat humana, i de tres setmanes de repòs absolut, negre, caigut. Avui; de sobte; torno a ser a Madrid. Al Senat. Mig emboirada.

Presentar la credencial, i reproduir aquell acte cerimoniós que significa la promesa d’acatar la Constitució. Em criden pel nom -a mi i a 265 senador(e)s més- i el senyor Pío, president del Senat, riu per sota el nas quan em veu caminar cap a la Mesa. M’encomana el riure. Sap que m’haurà de re-preguntar la pregunta, i així és, doncs no li responc el que li cal sentir. “¿Juráis o prometéis acatar la Constitución?” – “Sí, prometo treballar per la igualtat entre les classes, la justícia de gènere i el bé comú”. Sí, ja, molt bé, “pero… ¿Prometéis?”

I tot transcorre com era previsible. Les votacions: una aliança contra nosaltres torna a deixar-nos fora de la Mesa, que és el grupet de gent que dirigeix la cambra. Essent la tercera força del Senat amb 21 senador(e)s, el lloc que ens pertocaria l’ocupa el PNB (sis senador(e)s), doncs el PP i el PSOE així ho prefereixen. Previsible, i tot i així delirant. S’aplaudeixen tots, i aplaudeixen una Mesa presidida per un home i vicepresidida per dos homes absolutament WASP (metafòric).

Val a dir que el patriarcat fa presència sistemàtica entre les files del PP cada vegada que el Ramón Espinar, portaveu del nostre grup, abraça a cadascú(na) de nosaltres per a felicitar-nos per la proclamació de senador(a), per a reconfortar-nos, donant-nos la (re)benvinguda al grup. Davant d’aquesta mostra d’afecte, l’absolutíssima bancada popular esclata a crits de “ooooOOOOoooh!!” entre rialletes desdenyoses i mofes maleducades. La seva incomoditat és digna de veure.

I així passem el matí. Amb una sensació estranya de rèplica d’un moment anterior, d’un dia d’hivern fet de paraules similars i ritus idèntics. Recordo el desconcert d’aquell dia; i em repeteixo la promesa interna, fluixet, de no normalitzar mai aquest lloc, aquesta gent, no oblidar qui som ni perquè som aquí.

I tot plegat té un aire folklòric, de ritual, vestits i retocs i talons i corbates i gent que es saluda i conversa als racons. I la desfilada: 266 persones sortim tres vegades a votar i una més per a fer la promesa: 1.064 viatges de l’escó a la Mesa i tornar a l’escó. En Comorera em comenta que li recorda a una boda; a mi em recorda més a missa; les dones del PP es cobreixen les espatlles quan s’apropen a l’altar, i impera un to repetitiu, solemne i somnolent que s’enfila entre columnes i fins a una cúpula daurada.

Mentrestant, arriben notícies terribles del Congrés. Nosaltres i Podemos presentàvem al Xavi Domènech per a presidir-lo, buscant complicitat amb els nacionalistes per a recollir més vots que el Patxi (PSOE). Les dues persones més votades (que haurien estat l’Ana Pastor del PP i el Xavi) passen a segona volta, i aleshores el PSOE hauria d’escollir entre el PP o nosaltres. Una aposta per a provar d’estirar l’hegemonia cap a l’esquerra, i cap a la centralitat de la plurinacionalitat i el dret a decidir. Però no arribem tan lluny. Que ERC i Convergència s’abstenen; cap suport al Xavi; carregant-se aquesta opció. Escullen facilitar que l’Ana Pastor, del PP, sigui la nova presidenta del Congrés. Sembla ser que Convergència pacta la seva abstenció a canvi de tenir grup, o sigui pasta, tot i que no li correspon; i que ERC busca mantenir el relat de l’Espanya irreformable. Les informacions arriben en comptagotes; i el nostre desconcert és màxim.

Dins el Senat, el temps pesa i l’ambient és dens. Quan sortim d’allà, agraïdes de retrobar la llum del sol, ens saluda un aire ardent. Madrid crema, literalment. I jo marxo d’allà amb la sensació d’haver tornat a la casella zero. Tornem a començar; aquesta vegada més preparats, més conscients i ubicades; una mica més grans i un pèl més fortes; estem a punt per a la lluita. Hasta la ternura siempre.

[Català / Castellano]

I amb l’arribada d’una forta calor de quasi estiu, hem començat una nova campanya electoral. La definitiva; la que ha de dur la gent comú a conquerir les institucions. Però hi ha un lloc a l’ombra, un espai fosc, que ningú mira i ningú coneix; és el Senat. Una cambra expressament opaca. Un lloc on encara impera el Partit Popular; allà hi descansa. Continua llegint “La gran lluita per la papereta sèpia”

[Català / Castellano]

Tenia pendent l’adéu; un adéu i fins aviat que he demorat. I ja ha arribat l’hora. Continua llegint “Vint-i-dues vegades: fins sempre.”