Seguir fent el que ja fem.

[ Català / Castellano ]

Cau la nit a Madrid, i a l’hostal repasso les meves notes. Demà afronto la tercera Comissió de Medi Ambient d’aquest any. La primera que ve la Ministra, la senyora Tejerina. Em xifla aquest nom.

Ve a explicar què pensa fer aquests quatre anys. Jo li tinc preparades preguntes específiques sobre el mar, la gran font de vida, el gran abocador, el terrible oblit.

Fins al moment, la Comissió de Medi Ambient em genera una sensació eixuta; morta; encara no veig per on; se m’escapa com l’aigua entre les mans.

A l’anterior sessió, durant tres hores, el PP va deixar caure totes les propostes menys la seva, que es limitava a a demanar que es compleixi una llei. Vam discutir sobre la preservació dels Picos de Europa. Sobre aigua i pantans de Jaén i Sevilla. I sobre incendis forestals – augmentar la prevenció, extinció, regeneració -, i la Portaveu del PP opina que això té cost econòmic, que no cal ser catastrofista i que millor {seguir fent el que ja fem}. Al seu torn, el PP proposà crear el Consejo Forestal Nacional, cosa que està bé però que ja preveu la llei (21/2015).

En el nostre nom parla na Margalida, que és la nostra Portaveu i un dolç cor ecologista que prova d’adaptar-se com pot a aquest extrany format que és el Senat. No vam avançar gens. Però la setmana anterior no va ser pas millor.

Parlàrem sobre reparar els danys d’un incendi a un Parc Nacional de Tenerife. I sobre el delta de l’Ebre, sobre la necessitat d’actuar per tal de salvar-lo de l’aigua salada. També de prohibir el fràcking. De la contaminació del Mar Menor, i sobre alliberar el Mediterrani de la contaminació d’hidrocarburs. Finalment, una moció demanava {continuar fent el que ja fem per a} evitar els esllavissaments perillosos a un municipi de Segovia.

El mantra {continuar fent el que ja fem per a} és el tret distintiu del PP. Aquesta, doncs, era seva, i pràcticament l’única que es va aprovar. L’altra va ser la de l’incendi a Tenerife, després que el PP esmenés el text per a eliminar el compromís amb pressupost i calendari. La resta de les votacions van repetir un panorama penós: 11 vots a favor del Medi Ambient. 15 vots en contra – els del PP i la seva majoria absoluta i solitària.

La posició del PP en matèria de medi ambient – i en totes les altres – és molt senzilla: 1) Si té cost econòmic no ens hi podem comprometre. 2) Tal cosa no és de la nostra competència. 3) El que cal fer és seguir fent el que ja fem.

Però resulta que el món no té temps per a que seguim fent el que ja fem. Resulta que necessita d’un compromís dràstic, i la natura no hi entén de fronteres ni de competències. És imprescindible un canvi profund, prioritari, o assumir que patirem el desequilibri, l’agonia, l’escalfament, el col·lapse.

Li dedico un somriure a na Margalida. L’abraço. Se’ns escapa l’aigua entre les mans. Demà interpel·lem a la Ministra. Necessitem forçar un traç de llum.


Anuncis

Sobre la renovación del Tribunal Constitucional

Hoy he escrito y enviado esta carta.

A la atención de todos los Parlamentos Autonómicos; A las cúpulas de todos los partidos políticos; Y a los grupos parlamentarios representados en el Senado; 

El próximo 10 de Febrero de 2017 – tras varias ampliaciones de plazos – se acaba el tiempo para que las Comunidades Autónomas propongan nombres para la renovación de cuatro magistrados o magistradas del Tribunal Constitucional. De entre esas propuestas, el Senado (tres quintas partes de senadores y senadoras) elige las cuatro personas que han de cubrir las vacantes.

Con esta carta les lanzo un ruego. Una petición que quiero hacerles llegar dejando al margen el color político de cada cual: Propongamos mujeres. 

Pues hoy la composición del Tribunal Constitucional es una anormalidad democrática. De sus doce componentes, solo dos son mujeres (una de las cuales termina su mandato ahora). De hecho, desde su creación – año 1980 – solo han pasado por ese Tribunal 5 magistradas sobre un total de 60 personas.

Es hora de demostrar que la igualdad no es una palabra vacía ni un eslogan para campañas electorales, sino un principio rector a la hora de ejercer la función pública, validado con hechos concretos. Es hora de predicar con el ejemplo, y en lugar de hablar del techo de cristal que excluye a las mujeres de los espacios de poder, las cúpulas y las élites, empezar a romper nuestros propios techos de cristal; aquellos que dependen de nosotros y nosotras; hoy mismo, el del Tribunal Constitucional.

Lo cierto es que este Tribunal de primerísima importancia real y simbólica jamás ha cumplido con el porcentaje 40%-60% que marca el principio de composición equilibrada. Jamás ha cumplido con la Ley Orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva de mujeres y hombres. Y de hecho se encuentra en falta con la propia Constitución, con el artículo 14 sobre el derecho a la Igualdad.

Les escribo para pedirles que incorporen este criterio junto con los otros que entran en valoración a la hora de la hacer la selección que ahora nos atañe. Si no lo contemplamos, el machismo estructural – que sistemáticamente encumbra y privilegia varones y oculta mujeres de parecida trayectoria, capacidad y valía – reproducirá la desigualdad.

Recuerden que en la propuesta que las Comunidades Autónomas hicieron al Senado en el año 2010 para nombrar cuatro magistrados/as, de los 22 nombres que llegaron, solo 4 eran de mujeres, saliendo finalmente nombrada solamente una de ellas. Y fíjense que los nombres que ya empiezan a llegar de algunas Comunidades prometen reproducir ese patrón.

Sobre esta grave situación nos alerta la Asociación de Mujeres Juezas, que ha lanzado una campaña de peticiones para lograr que las cuatro renovaciones sean cuatro magistradas. Si lográramos esos cuatro nombres, tendríamos por primera vez un Tribunal Constitucional equilibrado, todavía con mayoría masculina. Ese sería un cambio trascendental. Sin atreverme a decir si va a ser posible llegar a ese objetivo, sí que les pido que hagan, cada uno y cada una desde su cota de responsabilidad, un ejercicio de priorización en este sentido.

 El artículo 9.2 de la Constitución ordena a los poderes públicos promover las condiciones para la Igualdad efectiva. Por mandato legal, por necesidad democrática y por relevancia simbólica, este es el momento. Cuantas más mujeres mejor.

Muy atentamente,​

Maria Freixanet Mateo

Senadora por En Comú Podem. Portavoz en la Comisión de Igualdad del Senado por el grupo parlamentario Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea. 

Nota: Para más información sobre el impacto de un Tribunal Constitucional no paritario y sobre la importancia de lograr ese equilibrio, les recomiendo: http://www.mujeresjuezas.es/ y http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/tribunal-constitucional-renovacion-parcial-paridad-igualdad-5703808

Trobo escletxes. Serà el Nadal?

Català / Castellano )

Avui fa un any del dia que em vau votar pel Senat.

Avui; que creem una Ponència per a revisar la Llei de 2004 contra la violència de gènere (a proposta nostra), i per a desenvolupar el pacte d’Estat (a proposta del PP). De les dues propostes n’hem fet una, firmada per tots els grups { cosa rara tots d’acord! }, i la Ponència d’estudi ha pogut sortir endavant.

Una ponència vol dir que podrem portar expertes. Les advocades, jutges i fiscals que apliquen la llei cada dia i en pateixen les mancances. El moviment feminista que en coneix les conseqüències. Podré convidar gent amb tant coneixement de causa com la Mercè (espero que acceptis!), per a ajudar-nos a revisar la llei. Millorar la llei. I més que la llei. Si teniu recomanacions d’expertes: escriviu-me!


I avui fa un any que em vau enviar al Senat. Avui; que rebo una rectificació, un perdó i una cita amb un Ministre.

Que avui al ple he preguntat (aquí vídeo) al Ministre de l’Interior sobre la comunicació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en relació a la violència masclista. Doncs el treball de la policia és fonamental, però el que comuniques parla del que penses, i del que actues, i encara rebem missatges que generen culpa a la víctima, que toleren el micro-masclisme o que ens conviden a l’autocensura.

Contra tot pronòstic, el Ministre m’ha donat la raó, ha demanat perdó i m’ha convidat a trobar-nos ell, jo i la Policia per a revisar la qüestió. Després l’he anat a buscar, per assegurar-me d’haver escoltat bé les seves paraules. Les he escoltat bé.

No sé si són les llums de l’arbre de Nadal que han clavat a la porta del Senat o què passa, però avui de sobte trobo escletxes. Per una estona, cauen les espases. Se m’acosten senador(e)s de tots colors a dir-me que tinc raó, que mai s’ho havien mirat així, que hi estan d’acord, o que els cal parlar-ne més estona.

L’estranyesa em deixa muda. Incòmoda. Però, no sé, tenint en compte que treballo en una institució inhòspita, gens funcional i mal pensada, i que tinc una majoria absoluta del PP al meu davant que arrasa amb tot, de sobte valoro amb alegria que fa un any que sóc aquí, que fa un any que som aquí, i que la nostra presència -dia a dia, de forma silenciosa, poc a poc – està canviant algunes coses. Potser petites. Però algunes d’elles molt profundament.

Després l’alegria marxa. I penso que la sensibilitat d’aquests dies es deu a la xifra. Al drama de la xifra. A les quatre assassinades d’aquest cap de setmana i a les 103 assassinades d’aquest 2016. A la situació extrema, extremíssima, que es fa insuportable. A la virulència del masclisme i a l’horror, que sensibilitzen la societat i la política. Molta més sensibilitat, encara caldria; una perspectiva feminista i no haver d’esperar mortes.

Bon Nadal lliure de sexisme!


Surrealisme al Senat.

[català / castellano]

Aquestes dues últimes setmanes – i dos plens – se’m barregen a la memòria. Floten, com en un somni.
Irrealitat – Quan ens visita el govern. Que fa onze mesos que els esperem, que demanem que vinguin, que cridem que vinguin: fiscalitzar el que fa el Gobierno és feina nostra, també. Estaven en funcions, i callaven. Ara ja no poden callar més, i per fi vénen. Desembarca Rajoy i un(e)s quant(e)s ministres; els fem preguntes i ens responen respostes que no responen res. Obvietats, falsedats, retòrica. Esperava que, veient-los d’aprop, semblessin més reals, terrenals, però segueixen semblant-me un plasma. Parlem a pocs metres, però ens separa un abisme de plàstic.

Surrealisme – Quan interpel·lo a la Ministra d’Igualtat. Li pregunto per les retallades practicades en matèria de lluita contra la violència masclista; unes retallades cruels (entre 2010 i 2016, -24% en prevenció de la violència masclista; -41% en promoció de la igualtat) i ella em respon que no és així. Que m’ho invento [les xifres les llegeixo directament dels Pressupostos Generals de l’Estat]. Que ells no retallen, que el que fan és invertir. I que no els calen tants diners, perquè ara reciclen les campanyes de la tele.

Desconcert – Quan sortim del Senat i cau la nit. Que el fred ha arribat a Madrid, i de sobte les llumetes de Nadal omplen els carrers i l’ambient brilla. Penso en Macaulay Culkin. La gent passeja i compra, i nosaltres – que venim d’escoltar a Soraya Sáenz de Santamaría i companyia – passegem a la deriva. Arribem a la plaça Callao, superpoblada i plena de focus, i una marabunta de gent ens arrossega a crits. Hi ha un cotxe negre on hi va Brad Pitt. L’euforia ens colpeja; el món va a un altre ritme. – I tinc fred, i me n’adono que no porto cap bufanda. M’estranya molt. Me’n compro una.

Incredulitat – El dia de la mort de la Rita. Que arribo al Senat a les nou menys cinc, just l’hora en què ha de començar a sonar una alarma insuportable que et recorda que has d’entrar a l’hemicicle a tota hòstia, i el meu pas és lleuger i l’alarma no sona. El Senat és puntualíssim, alguna cosa ha d’estar passant. Algú que t’atura. La Rita s’ha mort. Com? La Rita Barberà, que s’ha mort. Se li fa un minut de silenci. Ara. – Així que repleguem les nostres files {l’estupefacció impera} i parlem sobre com ho hem de fer per a mostrar respecte en clau personal, i cap suport en clau política. A qualsevol institució, si una persona en actiu es mor se li fa un minut de silenci. Al Congrés no feia cap sentit; al Senat feia tot el sentit. Així que entrem, guardem silenci i no aplaudim. No hi ha res a aplaudir. – i l’estranyesa s’apodera del dia; els mitjans cremen.

Al·lucinació – Quan la Mariu i jo ens decidim a estirar un fil: la Ministra d’Igualtat ha insinuat que els governs del PSOE el que pressupostaven en Igualtat no s’ho gastaven. Així que ho investiguem i descobrim que és cert, però que el PP tampoc s’ho gasta. Com és possible? Pressupostem una misèria en promoció de la Igualtat i no ho gastem? Penseu que el pressupost d’aquesta partida no arriba al 0,005% del Pressupost total de l’Estat. Quan al següent ple {i d’una setmana a l’altra hi ha dues assassinades més} faig la proposta d’augmentar la partida econòmica i – per-l’amor-de-déu! – gastar-nos el que pressupostem per a protegir les dones i per a combatre el masclisme; em sembla estar proposant una obvietat. Però el PP (ell tot sol) ho veta.

Aquests dies tot fa poc sentit. I sortint del despatx, me n’adono que no porto cap bufanda. Ara ja és impossible. Algú em roba les bufandes i ja no té gràcia, vale? – Me’n compro una altra i me la grapo al coll.

dwarf-1336356_1920

Tenim un rei.

[ català / castellano ]

Avui he viatjat al passat {un passat massa present o un present massa passat}, quan a les 12h del migdia ha començat la sessió d’obertura solemne de la Legislatura.

Ens convoquen a diputa(t)des i senador(e)s dins l’hemiscicle del Congrés, ens anxoven canviant els escons per cadiretes; i tothom s’espabila a agafar lloc, en una lògica de robatori d’espais i visibilitats que es resumeix en tonto l’últim.

Hi ha converses, reubicacions i tensions, i mentrestant l’ordre espera fora. Militars de tots colors i els seus vestits de gala. Hi ha tricornis i baionetes. Botes negres, condecoracions i banderetes. Guants blancs, boines i metralletes.

I arriba el rei. El “ciudadano Felipe”, que diu sempre Garzón. El rei, la reina i dues nenes en edat i horari d’escolarització obligatòria, tot(e)s quatre acompanyades per Rajoy.

Salutacions a autoritats i entrada a l’hemiscicle. I aquí les reverències: prop de cinc-centes persones de peu, aplaudint l’entrada. Un aplaudiment llarg, llarguíssim, del que nosaltres no participem.

No hem votat cap rei. No ens aixequem ni aplaudim a un cap d’Estat que la gent no ha triat: que no es sotmet a la democràcia. El republicanisme té a veure amb això; amb una democràcia complerta i amb la llibertat, la fraternitat, i la igualtat entre tot(e)s les ciutadan(e)s. Ningú és més que ningú, no hi ha excepcions.

Avui, a la seu de la sobirania popular, hi ha un rei inaugurant una Legislatura. L’acompanyen protocols i parafernàlies, i herències de règims que s’enfonsen al pou dels temps. Hi he trobat a faltar capes llargues, també corones.

Parla la presidenta del Congrés. Paraules malgastades, buides de contingut. Respeto, unidad, pluralismo, convivencia. Prestigio, instituciones, bienestar, pueblo español. Majestades; Somos una gran nación.

I parla el rei. Logros, libertad, diálogo. Convivencia y progreso y los pueblos de España. Cohesión, credibilidad, confianza, futuro. Estado de bienestar, familias, el interés general, los retos que España debe afrontar.

L’Alberto Garzón, assegut al costat nostre, no fa cara d’alegria. La Sara Vilà em comenta que es sent irreal, en un teatre, i en Joan Comorera està indignat.

I és que indigna, el senyor rei, quan diu “hay que unirse para la reconciliación” i es posa a parlar de perdó. “Hace 40 años iniciamos el camino de la reconciliación, la paz y el perdón”. Quin perdó?

Podría haver estat interessant si hagués aprofitat el moment i l’oportunitat per a parlar en nom de l’Estat demanant perdó i prometent reparació per les morts del Franquisme. Però no. Quan diu perdó deu voler dir silenci.

L’acte ja s’acaba. Felipe s’anima a parlar de “regeneración de la vida democrática, regeración moral, valores éticos y referencias cívicas” sent ell un rei. Un rei. No em canso de repetir-me el concepte.

Rep un altre aixecament de culs majoritari i un aplaudiment llargarut, entusiasta i reverencial; que ens deixa una mica soles, molt convençudes, callades i assagudes.

I així clou el matí. – Queda inaugurat el pantano de la Legislatura.

Acabat l’acte, es crea una fila de diputa(t)des i senador(e)s al passadís del Congrés. No entenem què fan fins que algú ens ho explica; Un passamans. Una cua per a poder apropar-se al rei i donar-li les mans.

Marxem desconcertades, deixant enrera l’escena, superant l’eixam de periodistes que esperen peixos grossos, i observant de reüll les tropes militars mudades que, després d’esperar tot el matí, sembla que – ara sí – ja desfilen.

No he vist cap cabra.

El PSOE creua la frontera.

[Català / Castellano]

I ja està. Ja ha passat. Rajoy ja és President again, per a calma i gust de les elits econòmiques i de les directrius austeritàries europees (tenim una retallada de 10 mil milions d’euros esperant-nos a la cantonada).

Ha calgut arrencar el cor a molt(e)s socialistes i tallar caps i principis dins el Partit [quantes traïcions a la seva gent acumula el socialisme? Un record per a Rosa Luxemburg]; i ha calgut desemmascarar a Ciutadans, que avui esgota la seva missió històrica de recosir els partits del poder; però tota l’operació ha estat un èxit i avui, amb les ferides obertes i les vergonyes destapades, Rajoy ha dit clarament el que és i el que pensa ser el seu govern.

Ben clarament, ha dit tres coses. 1) Fins ara ho hem fet tot bé i així seguirem. 2) La unitat d’Espanya no es negocia. 3) Les directrius d’Europa es compleixen sense qüestionar res. Per tant: Mas de lo mismo, centralisme i neoliberalisme és el que penso seguir fent. I tot seguit, paraules buides sobre el consens, el diàleg i els pactes amplis.

Avui és un dia trist; doncs l’esperança de canvi que es va obrir al desembre es congela, s’atura, i s’obre un temps incert, una agonia, un allargament del dolor, deixant les opcions d’una alternativa a Rajoy [que no hem sabut bastir] aplaçada a futur.

El paper del Partit Socialista Obrer Espanyol avui és el de la vergonya. El de la capitulació davant del poder, davant de la dreta corrupta, davant de la pressió de l’establishment – que diria Vicenç Navarro -; aquella gent que aixeca un telèfon i canvia polítiques, lleis o editorials de diaris a conveniència. Gabriel Rufián ha cridat encertadament als socialistes – ¿No les da vergüenza? – i hagués estat molt més creïble si el seu partit no hagués fet exactament el mateix amb el poder, la dreta corrupta, l’establishment de Catalunya.

I és que resistir no és fàcil. I el que el PSOE no ha sabut aguantar avui – plegar-se al PP -; i el que ERC i la CUP no estant sabent aguantar tampoc – plegar-se a Convergència -; doncs resulta que el PSC, contra tot pronòstic, avui ho ha aguantat amb tota la dignitat. Així que no puc ni vull estar-me d’aplaudir-los. Amb totes les ganes.

Merecer el odio de las oligarquías será la mayor de nuestras honras – deia Pablo Iglesias a la sessió d’investidura. Recuperava unes paraules del primer Pablo Iglesias, fundador del PSOE, que l’any 1905 deia “merecer el odio de los que envenenan al pueblo, de los que le roban, será para nosotros una honra”.

La nostra obligació és merèixer l’odi de les oligarquies, que és el que et professen quan fas política en favor de la gent humil. I la nostra feina és preparar les condicions per a, més aviat que tard, fer caure aquest govern de vergonya, aquesta perpetuació del patiment, i alçar al seu lloc un govern en favor de la majoria.

Un pensament de mitja nit per a la Rosa. Ella que sabia que l’esquerra {eina per a la defensa dels humils} mai pot servir a la dreta {eina per a la defensa dels poderosos}. Sota cap concepte, cap excusa, cap guerra, cap bandera: cal mai creuar aquesta frontera.

rosa-luxemburgo-1

Els catalans robem coure.

[català / castellano]

La crònica del Senat d’avui va dedicada: a su señoría don Ovidio Sánchez Díaz; un senador conservador, centralista i faltón que encarna tots els tòpics del Partit Popular. Aquest senyor, que està en política a Astúries des d’abans que jo nasqués – trajectòria UCD – Alianza Popular – PP -; avui s’ha dedicat a insultar els catalans i les catalanes amb un discurs delirant; aquí el podeu veure (minut 30, no té desperdici).

Ho ha fet en una moció que presentava ERC sobre Rodalies i a la que hem donat total suport. Una moció que no és nova, que l’hem aprovat ja anteriorment al Parlament i a Ajuntaments. Una moció que demana – en primer lloc – la inversió en Rodalies que ens pertoca: ni més ni menys que el que tenim acordat, firmat i pressupostat des del 2010, quan la gestió de Rodalies [aplicant l’Estatut] es traspassava a la Generalitat. I en segon lloc – ampliar transferències; passar a la Generalitat la titularitat de les vies i estacions, ja que les infraestructures segueixen sent de titularitat estatal, per tal d’aconseguir una única autoritat catalana eficient i pròxima a la ciutadania.

Però res; quan em toca sortir a parlar la indignació em trenca les paraules. Tenia previst explicar a ERC per què ens sentim  nostra la proposta i per què la votarem a favor (ben defensada per part seva, per cert). I presentar alhora els nostres dubtes; sobre el relat de la moció [doncs no parla del transport com a servei públic, de la mobilitat com a dret, res sobre equitat o sostenibilitat, res sobre el model: només conflicte competencial], i en conseqüència, sobre la seva motivació [vistos els socis i les prioritats amb què treballen, el temor a que certes posicions no siguin de valors, de model, de fons, sinó senzillament artilleria per al xoc de sobiranies].

Sortia a comentar això, quan la indignació m’ha trabat la gola. I quan he pujat a la tribuna quasi no podia ni parlar;

I és que és insuportable tenir en política tanta prepotència com per a sentenciar que el que algú altre pensa “no va a pasar nuuuunca”, i tan poca vergonya com per a dir que si Rodalies no funciona és que els catalans i les catalanes – bé, lo de catalanes no ho ha dit – no sabem gestionar i robem massa coure. Especialment si representes al Partit Popular, que acumula una gestió nefasta i imputats per robatori.

Potser el pitjor de tot, com m’ha fet notar una companya, és que les paraules d’aquest senyor no causen vergonya entre els seus, no creen repulsa, sinó explosions d’orgull patri i aplaudiments entusiastes entre les files populars.

Surto d’aquest ple amb mal gust de boca. Perquè la situació de Rodalies i Regionals és agònica { Retards, avaries, falta de manteniment. Promeses incomplertes; desdoblaments, accessos i baixadors que fa dècades que esperen. Reducció de personal, falta d’accessibilitat. Accidents i mort(e)s; que parlem de mort(e)s. I una infinitat de temps perdut en esperes eternes a totes les estacions del país }, i el senyor Ovidio ens diu que el problema de tot plegat és que els catalans robem coure.

Avui vull dir-li que no ens cansarem. Que ho tingui clar, que no pararem. Fins que el menyspreu, el cinisme i la supèrbia abandonin la política. Fins que comportaments com els seus causin vergonya, fins que els valors reaccionaris siguin minoritaris, i fins que algú com ell, definitivament, deixi de ser premiat, aplaudit, votat.

Vots a favor de la moció: nacionalistes d’arreu i nosaltres (el nosaltres ampli; també Unidos Podemos). Vots en contra: la gran coalició i els seus apèndix.

Auditar les elèctriques: aquesta és la qüestió.

[Català/Castellano]

img_5541

Alguna cosa es mou al Senat. Crec que aquesta vegada, a diferència de l’anterior mini-legislatura, el Partit Popular pensa fer-lo funcionar amb normalitat (serà que compten amb que governaran?).

Primer ple; entra una proposta nostra que defenso jo. Són deu mesures que aconseguirien eradicar la pobresa energètica, que actualment afecta al 15% de la població. Dos milions de famílies viuen amb talls de llum, aigua o gas per no poder fer front als rebuts, i unes set mil persones moren prematurament cada any a Espanya per aquest motiu.

L’abordatge de la situació ha d’anar d’allò urgent a allò important. Urgent és que la gent no passi fred aquest hivern – tenim 5 milions de persones en aquesta situació, un milió de persones més avui que fa un parell d’anys -. Urgent és la garantia de llum, gas i aigua per a tota la població. Un mínim vital, i prohibir els talls no motivats.

Però important és que la pobresa energètica deixi de produir-se. I en aquest sentit posem sobre la taula els preus excessius de l’energia, les factures elevades. Paguem la quarta electricitat més cara d’Europa – i creixent durant la crisi – mentre les tres grans companyies elèctriques acumulen beneficis nets de més de vint milions diaris. El desequilibri és abismal, el sistema és opac, i la necessitat de posar-hi llum se’ns fa prioritària. Aquí les deu mesures:

El Partit Popular em respon No Res. Que segurament sí que hi ha algú que no pot pagar però que per això hi ha serveis socials. I que “la mejor política social es crear empleo”, el seu gran mantra. – Excuses per a no dir-me el que tothom sap: que de la desigualtat se’n lucren.

El PSOE, per la seva part, es mostra favorable a totes les mesures que posen pedaços contra la pobresa energètica, però contrari a aquelles que xoquen amb els privilegis:

Ai, els privilegis. L’auditoria és el gran tabú. I és fonamental. Perquè els preus són altíssims i no sabem què paguem; perquè ens cobren tota l’energia al preu de la més cara; i perquè ens atribueixen un deute que les elèctriques diuen que tenim amb elles i l’Estat accepta sense auditar. Perquè ja ha passat abans que les elèctriques han cobrat de més i no se’ls ha reclamat; i perquè la liberalització del sector es va fer buscant que la competència fes baixar els preus i els preus no paren de pujar.

Ara no tenim ni la protecció anterior (preus fixes) ni els preus competitius que pretenia la liberalització del 97. Ara el que tenim al davant és un oligopoli, unes poques empreses molt poderoses i amb una influència enorme sobre les decisions dels successius governs.

I aquí el gran motiu pel qual es neguen a auditar el sector elèctric. Els grans partits, els partits de poder – PP, PSOE, Convergència, PNB -, es troben asseguts als consells d’administració de les grans elèctriques. I els favors es tornen.

Però la política és un lloc estrany i, finalment, tots els partits voten la proposta a favor excepte el PP. – Quina alegria i quin gran desconcert! He convençut inclús un senyor del PP, a jutjar pel puntet verd enmig del magma vermell [s’haurà equivocat al votar o cultivem l’esperança? Busco qui és aquest senyor i – vaja! – m’inclino a pensar que el dit l’ha traicionat].

També és veritat que deu quedar molt lleig votar en contra de mesures contra la pobresa energètica, i si el PP hi vota en contra ja és suficient per a aturar la nostra moció (absolutíssima majoria, la seva). Així, el Senat és un lloc on és fàcil optar per quedar bé, doncs el PP fa tota la feina bruta.

Aquesta setmana, però, entrem la mateixa proposta al Congrés. Idèntica. Clavada. Allà, si els mateixos partits que l’han votat a favor al Senat tornen a votar-la a favor al Congrés, la moció s’aprovarà. Estarem molt atentes per a veure què vota el PSOE, què vota Ciutadans, què vota Convergència; què hi dieu? Cultivem l’esperança o s’han equivocat tot(e)s al votar? S’obren les apostes! 🙂

img_5540

 

Rajoy, o mil colors radicals.

[Català / Castellano]

Dia 1. Començant per l’anècdota; arribem al Congrés i no tenim on seure. Resulta que per a senadors i senadores, i no per a tot(e)s sinó per a una representació proporcional (a nosaltres ens en toquen 8 de 21 que som), per a que seguim el debat en viu tot i que no és feina nostra votar President; sitúen unes cadiretes petites entre els escons; doncs bé, les nostres no hi eren.

Ens les havíen pres, literalment; no només a nosaltres, que veig un company d’Esquerra i una socialista amb els ulls com a plats. I és que no ho poden evitar. Dos senadors del PP, d’aquells que no han passat cap reciclatge, es troben asseguts als nostres llocs, al bell mig de les grades de Unidos Podemos-En Comú Podem- En Marea. Allà asseguts, ben mudats, i amb cara de pocs amics.

Estas sillas son las nuestras. – ¿Tú ves aquí tu nombre? ¿Eh? ¿Eh? Nosotros estábamos antes. {I és veritat. Molt abans. Qui sap quantes dècades i règims abans}. – ¿Y quién te dice a tí que yo no me he traído la silla desde la otra punta de la sala, eh? ¿Eh?

Las sillas estan contadas, en nuestra zona han ubicado ocho. – I quan responen amb un”siéntate aquí encima” masclista, cutre, decidim respirar i no liar-la per unes cadires, que tampoc caldria, que posats a liar-la se’ns acuden mil motius millors, tal i com tenim de fet pols el país. Hi ha senador(e)s de peu, n’hi ha compartint cadira, i mentre esclafo l’Aina Vidal que em deixa mig escó, comença un desplegament de mediocritat que jo defenso que és deliberat.

El discurs de Rajoy, el primer dia, és absolutament gris i continuista: ho hem fet tot bé, sortim de la crisi, hem fet més que ningú contra la corrupció, i agraïm a Ciutadans que per fi ho vulgui veure. I és un discurs exaltadament nacionalista: España es una (y no cincuenta-y-una) gran nación indivisible desde el día de San José de 1812, i només li faltava lligar-se la corbata al cap al crit de “yo soy español, español, español”. Fa un discurs autocomplaent i reaccionari, que indigna absolutament tothom, inclòs el PNB, Convergència, Ciutadans o el PSOE. A nosaltres ens explota el cervell.

La meva convicció profunda (aquí va la meva tesi): Rajoy no vol que ningú li dóni suport. Si volgués guanyar aquesta investidura, no posaria bombes a les possibilitats que té. Crec que pretén repetir eleccions fins que la resta ens morim de fàstic. Que la seva estratègia és cansar les esperances de la gent. Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa. Que pleguem. Que us abstigueu. Que només quedin ells, allà on éren, i la desafecció general per la política els deixi sols allà al poder, a l’opacitat, on fan sempre els seus negocis. Tot en ordre.

Dia 2. Han hagut de posar enganxines amb noms a les cardires, aquest és el nivell, i podem seure. Un Pedro Sánchez apagat i acartronat explica els motius del seu No, un No que l’honora, i quan Rajoy torna a la tribuna ja és una altra persona. Desbordant; res a veure amb el dia anterior. Està content, és àgil i irònic; un Rajoy que matxaca Sánchez i aixeca la passió de les seves grades envalentonades. És curiós perquè des de casa això no es percep, però quan ets aquí entens perquè Rajoy és un perillós supervivent.

Qui no sé si sobreviu és Rivera, que era no-res. Desactivat. Amortizat. Paraules a l’aire que ningú semblava atendre. I així l’oposició l’ha encarnat principalment l’Iglesias, que es deixa anar, que es permet ser ell, lliure, que debat des d’un lloc de perfecte antagonista fent emergir aquella altra visió d’Espanya, fraterna, aquella nostra dels qui no som ningú. Busqueu el vídeo. Uns minuts en què de sobte podíem tornar a respirar; la sala ressonava dignitat i veritats; emoció i diversitat; després d’ell les confluències  – Tot plegat una “alternativa de mil colores radicales” contesta Rajoy parlant de nosaltres, també dels diversos partits nacionalistes catalans i bascos que caldrien per forjar una alternativa. O yo o mil colores radicales, diu llençant-nos al damunt cubells d’ironia i menyspreu. M’encanta el concepte.

Un detall: L’Iglesias ha mencionat La Nueve, espanyols que van lluitar contra els nazis a París, quan parlava sobre quina és l’Europa en la que sí creiem, i m’ha impactat la immediata protesta, el rebombori, el malestar que s’ha creat a les files del PP quan el Pablo ha dit aquella paraula. Només una paraula: Antifeixisme. I sembla que els hagis punxat amb una agulla al cul.

I torno a Rajoy: que res tenia a perdre; doncs ha vingut a perdre i això ja ho té guanyat. Com bé ha dit el del PNB: “el PP no ha hecho ni una señal, ni un gesto, para buscar esos votos que le faltan. No me sorprendió lo que pensaba sobre la unidad de España, sino la forma avasalladora en que lo planteó, que falta al respeto a todos los demás”.

I és que la cosa no anava de guanyar cap investidura ni de fer cap President; la cosa anava de colocar al fons dels vostres cors un cansament, un fastigueig, un No se puede, un perfecte discurs de NO HI HA ALTERNATIVA. El realisme és complir l’austeritat, les retallades i els dictats dels mercats. I no hi ha res més a fer. Un missatge que diu així: gent del carrer, desanimeu-vos, absteniu-vos, abandoneu l’interès per la política, que ja ens hi quedem nosaltres.

Contra aquest emplaçament al no res, la nostra obligació és forjar una alternativa; que la gent malviu i no aguanta més. Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tan de bo ho faci per construir un país amb nosaltres. Per altra banda, indepes, crec que tot indica que de moment ni hem marxat d’Espanya ni fa pinta que estiguem unilateralment gaire enllà, i ni que això de veritat estés passant i resultés que jo no ho sé veure, trobo que de tota manera no hauríem d’eludir la responsabilitat del que és tenir la possibilitat de fotre fora el cinisme, la corrupció i el dolor que avui governa l’Estat. Que per això estem a Madrid, entenc; i ens hi estem jugant les condicions de vida de la gent, de l’espanyola i de la catalana, i l’acumulació de forces que necessitem per a canviar el rumb de les coses.

Contra les capes i capes de grisor; mil colores radicales.

Tornar a la casella de sortida

[Català / Castellano]

Després de mig any a un Senat que no volia funcionar; d’una segona campanya amb regust d’estranyesa, d’uns resultats boníssims pel que són i dolentíssims pel que volíem que fossin. Després d’un accident de cotxe dels que et recorden la fragilitat humana, i de tres setmanes de repòs absolut, negre, caigut. Avui; de sobte; torno a ser a Madrid. Al Senat. Mig emboirada.

Presentar la credencial, i reproduir aquell acte cerimoniós que significa la promesa d’acatar la Constitució. Em criden pel nom -a mi i a 265 senador(e)s més- i el senyor Pío, president del Senat, riu per sota el nas quan em veu caminar cap a la Mesa. M’encomana el riure. Sap que m’haurà de re-preguntar la pregunta, i així és, doncs no li responc el que li cal sentir. “¿Juráis o prometéis acatar la Constitución?” – “Sí, prometo treballar per la igualtat entre les classes, la justícia de gènere i el bé comú”. Sí, ja, molt bé, “pero… ¿Prometéis?”

I tot transcorre com era previsible. Les votacions: una aliança contra nosaltres torna a deixar-nos fora de la Mesa, que és el grupet de gent que dirigeix la cambra. Essent la tercera força del Senat amb 21 senador(e)s, el lloc que ens pertocaria l’ocupa el PNB (sis senador(e)s), doncs el PP i el PSOE així ho prefereixen. Previsible, i tot i així delirant. S’aplaudeixen tots, i aplaudeixen una Mesa presidida per un home i vicepresidida per dos homes absolutament WASP (metafòric).

Val a dir que el patriarcat fa presència sistemàtica entre les files del PP cada vegada que el Ramón Espinar, portaveu del nostre grup, abraça a cadascú(na) de nosaltres per a felicitar-nos per la proclamació de senador(a), per a reconfortar-nos, donant-nos la (re)benvinguda al grup. Davant d’aquesta mostra d’afecte, l’absolutíssima bancada popular esclata a crits de “ooooOOOOoooh!!” entre rialletes desdenyoses i mofes maleducades. La seva incomoditat és digna de veure.

I així passem el matí. Amb una sensació estranya de rèplica d’un moment anterior, d’un dia d’hivern fet de paraules similars i ritus idèntics. Recordo el desconcert d’aquell dia; i em repeteixo la promesa interna, fluixet, de no normalitzar mai aquest lloc, aquesta gent, no oblidar qui som ni perquè som aquí.

I tot plegat té un aire folklòric, de ritual, vestits i retocs i talons i corbates i gent que es saluda i conversa als racons. I la desfilada: 266 persones sortim tres vegades a votar i una més per a fer la promesa: 1.064 viatges de l’escó a la Mesa i tornar a l’escó. En Comorera em comenta que li recorda a una boda; a mi em recorda més a missa; les dones del PP es cobreixen les espatlles quan s’apropen a l’altar, i impera un to repetitiu, solemne i somnolent que s’enfila entre columnes i fins a una cúpula daurada.

Mentrestant, arriben notícies terribles del Congrés. Nosaltres i Podemos presentàvem al Xavi Domènech per a presidir-lo, buscant complicitat amb els nacionalistes per a recollir més vots que el Patxi (PSOE). Les dues persones més votades (que haurien estat l’Ana Pastor del PP i el Xavi) passen a segona volta, i aleshores el PSOE hauria d’escollir entre el PP o nosaltres. Una aposta per a provar d’estirar l’hegemonia cap a l’esquerra, i cap a la centralitat de la plurinacionalitat i el dret a decidir. Però no arribem tan lluny. Que ERC i Convergència s’abstenen; cap suport al Xavi; carregant-se aquesta opció. Escullen facilitar que l’Ana Pastor, del PP, sigui la nova presidenta del Congrés. Sembla ser que Convergència pacta la seva abstenció a canvi de tenir grup, o sigui pasta, tot i que no li correspon; i que ERC busca mantenir el relat de l’Espanya irreformable. Les informacions arriben en comptagotes; i el nostre desconcert és màxim.

Dins el Senat, el temps pesa i l’ambient és dens. Quan sortim d’allà, agraïdes de retrobar la llum del sol, ens saluda un aire ardent. Madrid crema, literalment. I jo marxo d’allà amb la sensació d’haver tornat a la casella zero. Tornem a començar; aquesta vegada més preparats, més conscients i ubicades; una mica més grans i un pèl més fortes; estem a punt per a la lluita. Hasta la ternura siempre.