Salvar vides.

[ Català / Castellano ]

Vaig començar aquí al Senat morint-me d’ansietat. Cada coseta, per petita que fos, cada notícia que irrompia als telediaris essent competència del Govern central, em feia saltar de la cadira amb un ensurt clavat al coll.

Hi he de fer alguna cosa; alguna cosa cal fer. I les coses a fer eren immenses, infinites, inabastables. Llistats i llistats de temes, de fronts oberts. I un marge d’acció minimíssim – al Senat, amb majoria absoluta blava – i una desesperació creixent.

Avui, però, i per un temps, estic en calma. Fa unes quantes setmanes que he focalitzat, que començo a fer una cosa rere l’altra. Sense carregar amb totes les culpes i totes les responsabilitats del món. Només les assumibles, només les pròpies.

En aquests moments tinc un objectiu. Un de concret, i sòlid, i principal. I és arribar a l’estiu sabent exactament què cal canviar del sistema de lluita contra la violència masclista per a que deixi de tenir tants forats, tantes mancances. Un sistema que salvi aquelles vides.

El fet: ens trobem cada setmana. No som més de deu persones. Quatre del PP, dos socialistes, una d’ERC, una del PNV, una de Coalición Canària i jo mateixa. Totes deu escoltem, setmana rere setmana, l’opinió i les propostes de persones expertes sobre què caldria canviar. Escoltem paraules que ens destrossen el cor. I l’humor. I casi l’amor per la vida.

Avui mateix, el cap de Policia que dirigeix les operacions contra el tràfic de dones ens explicava com les porten les màfies, com les esclavitzen, les violen. Com les obliguen a prostituir-se. Les terroritzen. I com la societat no vol acceptar que en aquella dona que balla amb poca roba, una copa a la mà i un somriure hi pot haver el terror d’una víctima explotada. Hi sol haver. Hi és.

Escoltem jutges i fiscals. Policies i metges. Advocades. Treballadores socials i investigadors. Escoltem les víctimes directes de la violència. De la que reben les dones per part de la seva parella, però més; de la que reben les dones pel fet de ser dones. De les pràctiques de violacions en grup que van en augment. Del ciberassetjament que es multiplica. De tantes i tantes formes de dominació que encara radiquen en la ideologia del masclisme. Que perviuen, que troben noves expressions d’un mateix fenomen: la creença en la superioritat masculina, el menyspreu pel cos i la vida de les dones. Escoltem una pluja de veus que ens soterren en el dolor.

Un dolor que impacta en totes deu alhora, i això és positiu. Doncs el dolor ens colpeja durant hores, setmana sí setmana també i fins a l’esgotament, i ens permet trobar aquell mínim comú denominador que pot haver-hi, que a la força hi ha de ser. Aquells punts en què ens podem posar d’acord des d’un lloc de simple humanitat. Del sentit humà més elemental. Salvar vides.

Aquest és l’objectiu per a les meves setmanes de primavera. Trobar i pactar el mínim comú denominador que ens fa persones i pot salvar vides. Ho aconseguirem?

beach-677785_1920

Anuncis

Serà un nen, serà una nena.

[ català / castellano ]

Demà, dia 8 de Març, la meva parella té una cita crítica a l’hospital. Jo també la tinc, però no tinc manera d’acompanyar-la.

I és que demà, mentre jo pujo a la tribuna del Senat a exigir posar en marxa un sistema de cures públic, perquè cuidar és un treball fonamental per a la vida, un treball dur al que no donem valor, que no remunerem o ho fem precàriament, que no comptabilitzem, que no genera drets i que el cobrim majoritàriament (83%) les dones perquè “pertany al nostre rol” – ella s’estirarà a una camilla blanca.

I demà, dia 8 de Març, dia de les dones treballadores, mentres jo crido que les dones n’estem fartes, dels sous precaris, de les dobles jornades i dobles presències, de la pobresa, de l’exclusió i de la violència que rebem; i que no volem cobrir en soledat la responsabilitat de cuidar, que hi volem també als homes, i que hi volem també l’Estat en una cura compartida on aquesta tingui centralitat i valor; – ella mirarà una pantalla mentre un home passeja una màquina i un líquid fred per la seva panxa rodona.

I resulta que demà, 8 de Març, mentres explico que tenim un Estat que no inverteix en les persones i que fer-ho és fonamental, doncs invertir en serveis de cura per a la gent de molta edat, de poqueta edat, amb diversitat funcional o en cualsevol casuística, doncs tots i totes necessitem que ens cuidin en algún moment de la vida; doncs mentres exposo que invertir en assistència personal té moltíssimes avantatges; de creació de llocs de treball i recuperació econòmica, de generació de benestar per a la societat, i evidentment de justícia de gènere; – ella veurà el nostre fill, la nostra filla, en blanc i negre en una pantalla. Li veurà els ditets. El nas. Els pulmons.

I així és com demà, dia 8 de març, mentres provo d’estar a l’altura de la lluita de les dones treballadores, dels nostres anhels, dels nostres drets i de “la idea radical de que les dones també som éssers humans”, la meva companya rebrà una paraula que desitgem que no sigui una sentència; És una nena. És un nen. Tot seguit ens trucarem, enyorades, per a dir-nos que ens és igual el cos que tingui; doncs nosaltres només desitgem que sigui bona persona, que sigui feliç, i evidentment – evidentment! -, que sigui feminista.

ddIMG_8986.JPG

Hazte Oír: pido que actúe la Fiscalía de menores.

A la atención de la Fiscalía de Menores,

Les escribo para llamarles la atención sobre las actividades de la organización Hazte Oír y el impacto dañino de las mismas sobre el bienestar, las libertades y los derechos de los y las menores.

Estos días, la organización Hazte Oír ha iniciado una campaña cuyo lema reza “Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Que no te engañen: si naces hombre, eres hombre. Si naces mujer, seguirá siéndolo”. Dicha campaña se está realizando tanto a través de internet como a través de soportes publicitarios, entre ellos un autobús, habiendo sido ámpliamente recogida y difundida en medios de comunicación de gran difusión.

Esta es una campaña que, por su contenido, resulta evidente que va dirigida con total determinación a la infancia. Y eso que la Ley Orgánica 8/2015, y la Ley 26/2015 de modificación del sistema de protección de la infancia y adolescencia han venido a contemplar, en relación a las víctimas menores de edad, la necesidad de garantizar su igualdad y no discriminación por su especial vulnerabilidad, entre ellas, por su orientación e identidad sexual.

En el mismo sentido, esta organización tiene en marcha una campaña contra la diversidad sexual y de identidades y contra el colectivo LGTBI consistente en la divulgación de un libro LGTBIfóbico llamado ¿“Sabes lo que quieren enseñarle a tu hijo en el colegio?” y el envío de 100.000 publicaciones a distintos centros educativos de toda España, que ya ha recibido quejas o apertura de expedientes de algunos municipios y Comunidades Autónomas, pues – en palabras de la Generalitat Catalana – “claramente agrede y discrimina a las personas por su condición sexual”.

Como recoge el Informe del Ministerio del Interior en su Informe de Odio de 2015, Boeckmann y Turpin-Petrosino (2002) ya definían los delitos de odio como una “expresión desafortunada de estereotipos negativos, prejuicios, discriminación y tensiones entre los grupos”. Por ello, cabe definir los “delitos de odio” como todas aquellas infracciones penales y administrativas cometidas contra las personas o la propiedad por cuestiones de “raza”, etnia, religión o práctica religiosa, edad, discapacidad, orientación o identidad sexual, por razones de género, situación de pobreza y exclusión social o cualquier otro factor similar, como las diferencias ideológicas”.

El art. 510.2.a) del Código Penal castiga con penas de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses a “quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad, o produzcan, elaboren, posean con la finalidad de distribuir, faciliten a terceras personas el acceso, distribuyan, difundan o vendan escritos o cualquier otra clase de material o soportes que por su contenido sean idóneos para lesionar la dignidad de las personas por representar una grave humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos mencionados, de una parte de ellos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a los mismos”.

Por todo lo anterior, entendemos que las actividades de la organización Hazte Oír están causando esa humillación y menosprecio que persigue la ley, y nada más y nada menos que con afectación directa sobre las y los menores.

Sabiendo de vuestro trabajo para velar por la protección de la Infancia y la Adolescencia, les pedimos encarecidamente que tomen cartas en este asunto si así valoran y lo consideran pertinente.

Atentamente,

Maria Freixanet Mateo – Senadora En Comú Podem

Tres llàgrimes.

Ahir vaig sortir a comprar pa i magdalenes a un lloc meravellós que s’ha instal·lat a Premià de Mar. Fan pa tranquil·lament. Poquet pa, artesanal. Pa bo. Ecològic. I fan cosetes sense gluten. Quan hi entro, el noi que fa pa em pregunta si sóc la Maria, i quan li dic que sí m’abraça. Està emocionat i jo sorpresa: Te agradezco que apoyes a la Mar Nova. Yo quiero que mi hijo vaya a una escuela así – Jo també. – Menudo día, y lo de los refugiados. Los refugiados, y qué dolor. Qué mierda de sociedad estamos creando, ¿verdad? Veritat. Tercera llàgrima. El noi es tanca en banda i no vol cobrar-me el pa, quan entra una clienta i ens troba agafats de les mans.

Un dia abans, a Serveis Territorials, s’obria una porta i en sortien uns cabells blancs de 65 anys d’una dona que lluita per a que no es tanqui l’escola del seu net – {amb la mateixa força que mitja vida abans lluitava per l’escola del seu fill} – després d’una nit de sacs i esterilles i segurates i llums enceses sobre les parpelles. Sortia cansada, disculpant-se per no poder més, adolorida, i la rebia un matí gelat, aplaudiments i una renglera d’abraçades càlides. A dins hi restaven set persones valentes, disposades a clavar-se a les rajoles per una causa justa. Segona llàgrima.

I encara un dia abans, acabat un acte d’homenatge a la Montserrat Roig, una dona bonica se m’acosta i em diu que veure dones lluitadores li dóna esperança. Que no defalleixi, que sobretot no defalleixi, i se li escapa aigua salada dels ulls i a mi em fa mal el cor. Primera llàgrima de la setmana. Que porto un any esgarrapant un mur de ciment on hi ha poca esperança. I estic envoltada de gent que es passa la vida esgarrapant alcaldes, senadors, governs de maons i frustracions. I em quedo callada i agraïda, i ara penso que hauria d’haver-li dit que és ella qui em dona esperança a mi.

Ella. I el venedor de pa. I la gent que lluita per la pública, i un munt de noms propis com ara Aran o Jordi, Isabel o Jaume, Elena o Brenda, però també aquesta senyora que plora i el senyor que fa bon pa.

Aquesta ha estat una setmana dura i arribo al diumenge esgotada. Amb poques ganes d’explicar coses, però amb un últim tecleig per a bressolar tres llàgrimes que, d’alguna manera, no són pas tristes.

Seguir fent el que ja fem.

[ Català / Castellano ]

Cau la nit a Madrid, i a l’hostal repasso les meves notes. Demà afronto la tercera Comissió de Medi Ambient d’aquest any. La primera que ve la Ministra, la senyora Tejerina. Em xifla aquest nom.

Ve a explicar què pensa fer aquests quatre anys. Jo li tinc preparades preguntes específiques sobre el mar, la gran font de vida, el gran abocador, el terrible oblit.

Fins al moment, la Comissió de Medi Ambient em genera una sensació eixuta; morta; encara no veig per on; se m’escapa com l’aigua entre les mans.

A l’anterior sessió, durant tres hores, el PP va deixar caure totes les propostes menys la seva, que es limitava a a demanar que es compleixi una llei. Vam discutir sobre la preservació dels Picos de Europa. Sobre aigua i pantans de Jaén i Sevilla. I sobre incendis forestals – augmentar la prevenció, extinció, regeneració -, i la Portaveu del PP opina que això té cost econòmic, que no cal ser catastrofista i que millor {seguir fent el que ja fem}. Al seu torn, el PP proposà crear el Consejo Forestal Nacional, cosa que està bé però que ja preveu la llei (21/2015).

En el nostre nom parla na Margalida, que és la nostra Portaveu i un dolç cor ecologista que prova d’adaptar-se com pot a aquest extrany format que és el Senat. No vam avançar gens. Però la setmana anterior no va ser pas millor.

Parlàrem sobre reparar els danys d’un incendi a un Parc Nacional de Tenerife. I sobre el delta de l’Ebre, sobre la necessitat d’actuar per tal de salvar-lo de l’aigua salada. També de prohibir el fràcking. De la contaminació del Mar Menor, i sobre alliberar el Mediterrani de la contaminació d’hidrocarburs. Finalment, una moció demanava {continuar fent el que ja fem per a} evitar els esllavissaments perillosos a un municipi de Segovia.

El mantra {continuar fent el que ja fem per a} és el tret distintiu del PP. Aquesta, doncs, era seva, i pràcticament l’única que es va aprovar. L’altra va ser la de l’incendi a Tenerife, després que el PP esmenés el text per a eliminar el compromís amb pressupost i calendari. La resta de les votacions van repetir un panorama penós: 11 vots a favor del Medi Ambient. 15 vots en contra – els del PP i la seva majoria absoluta i solitària.

La posició del PP en matèria de medi ambient – i en totes les altres – és molt senzilla: 1) Si té cost econòmic no ens hi podem comprometre. 2) Tal cosa no és de la nostra competència. 3) El que cal fer és seguir fent el que ja fem.

Però resulta que el món no té temps per a que seguim fent el que ja fem. Resulta que necessita d’un compromís dràstic, i la natura no hi entén de fronteres ni de competències. És imprescindible un canvi profund, prioritari, o assumir que patirem el desequilibri, l’agonia, l’escalfament, el col·lapse.

Li dedico un somriure a na Margalida. L’abraço. Se’ns escapa l’aigua entre les mans. Demà interpel·lem a la Ministra. Necessitem forçar un traç de llum.


Sobre la renovación del Tribunal Constitucional

Hoy he escrito y enviado esta carta.

A la atención de todos los Parlamentos Autonómicos; A las cúpulas de todos los partidos políticos; Y a los grupos parlamentarios representados en el Senado; 

El próximo 10 de Febrero de 2017 – tras varias ampliaciones de plazos – se acaba el tiempo para que las Comunidades Autónomas propongan nombres para la renovación de cuatro magistrados o magistradas del Tribunal Constitucional. De entre esas propuestas, el Senado (tres quintas partes de senadores y senadoras) elige las cuatro personas que han de cubrir las vacantes.

Con esta carta les lanzo un ruego. Una petición que quiero hacerles llegar dejando al margen el color político de cada cual: Propongamos mujeres. 

Pues hoy la composición del Tribunal Constitucional es una anormalidad democrática. De sus doce componentes, solo dos son mujeres (una de las cuales termina su mandato ahora). De hecho, desde su creación – año 1980 – solo han pasado por ese Tribunal 5 magistradas sobre un total de 60 personas.

Es hora de demostrar que la igualdad no es una palabra vacía ni un eslogan para campañas electorales, sino un principio rector a la hora de ejercer la función pública, validado con hechos concretos. Es hora de predicar con el ejemplo, y en lugar de hablar del techo de cristal que excluye a las mujeres de los espacios de poder, las cúpulas y las élites, empezar a romper nuestros propios techos de cristal; aquellos que dependen de nosotros y nosotras; hoy mismo, el del Tribunal Constitucional.

Lo cierto es que este Tribunal de primerísima importancia real y simbólica jamás ha cumplido con el porcentaje 40%-60% que marca el principio de composición equilibrada. Jamás ha cumplido con la Ley Orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva de mujeres y hombres. Y de hecho se encuentra en falta con la propia Constitución, con el artículo 14 sobre el derecho a la Igualdad.

Les escribo para pedirles que incorporen este criterio junto con los otros que entran en valoración a la hora de la hacer la selección que ahora nos atañe. Si no lo contemplamos, el machismo estructural – que sistemáticamente encumbra y privilegia varones y oculta mujeres de parecida trayectoria, capacidad y valía – reproducirá la desigualdad.

Recuerden que en la propuesta que las Comunidades Autónomas hicieron al Senado en el año 2010 para nombrar cuatro magistrados/as, de los 22 nombres que llegaron, solo 4 eran de mujeres, saliendo finalmente nombrada solamente una de ellas. Y fíjense que los nombres que ya empiezan a llegar de algunas Comunidades prometen reproducir ese patrón.

Sobre esta grave situación nos alerta la Asociación de Mujeres Juezas, que ha lanzado una campaña de peticiones para lograr que las cuatro renovaciones sean cuatro magistradas. Si lográramos esos cuatro nombres, tendríamos por primera vez un Tribunal Constitucional equilibrado, todavía con mayoría masculina. Ese sería un cambio trascendental. Sin atreverme a decir si va a ser posible llegar a ese objetivo, sí que les pido que hagan, cada uno y cada una desde su cota de responsabilidad, un ejercicio de priorización en este sentido.

 El artículo 9.2 de la Constitución ordena a los poderes públicos promover las condiciones para la Igualdad efectiva. Por mandato legal, por necesidad democrática y por relevancia simbólica, este es el momento. Cuantas más mujeres mejor.

Muy atentamente,​

Maria Freixanet Mateo

Senadora por En Comú Podem. Portavoz en la Comisión de Igualdad del Senado por el grupo parlamentario Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea. 

Nota: Para más información sobre el impacto de un Tribunal Constitucional no paritario y sobre la importancia de lograr ese equilibrio, les recomiendo: http://www.mujeresjuezas.es/ y http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/tribunal-constitucional-renovacion-parcial-paridad-igualdad-5703808

Trobo escletxes. Serà el Nadal?

Català / Castellano )

Avui fa un any del dia que em vau votar pel Senat.

Avui; que creem una Ponència per a revisar la Llei de 2004 contra la violència de gènere (a proposta nostra), i per a desenvolupar el pacte d’Estat (a proposta del PP). De les dues propostes n’hem fet una, firmada per tots els grups { cosa rara tots d’acord! }, i la Ponència d’estudi ha pogut sortir endavant.

Una ponència vol dir que podrem portar expertes. Les advocades, jutges i fiscals que apliquen la llei cada dia i en pateixen les mancances. El moviment feminista que en coneix les conseqüències. Podré convidar gent amb tant coneixement de causa com la Mercè (espero que acceptis!), per a ajudar-nos a revisar la llei. Millorar la llei. I més que la llei. Si teniu recomanacions d’expertes: escriviu-me!


I avui fa un any que em vau enviar al Senat. Avui; que rebo una rectificació, un perdó i una cita amb un Ministre.

Que avui al ple he preguntat (aquí vídeo) al Ministre de l’Interior sobre la comunicació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en relació a la violència masclista. Doncs el treball de la policia és fonamental, però el que comuniques parla del que penses, i del que actues, i encara rebem missatges que generen culpa a la víctima, que toleren el micro-masclisme o que ens conviden a l’autocensura.

Contra tot pronòstic, el Ministre m’ha donat la raó, ha demanat perdó i m’ha convidat a trobar-nos ell, jo i la Policia per a revisar la qüestió. Després l’he anat a buscar, per assegurar-me d’haver escoltat bé les seves paraules. Les he escoltat bé.

No sé si són les llums de l’arbre de Nadal que han clavat a la porta del Senat o què passa, però avui de sobte trobo escletxes. Per una estona, cauen les espases. Se m’acosten senador(e)s de tots colors a dir-me que tinc raó, que mai s’ho havien mirat així, que hi estan d’acord, o que els cal parlar-ne més estona.

L’estranyesa em deixa muda. Incòmoda. Però, no sé, tenint en compte que treballo en una institució inhòspita, gens funcional i mal pensada, i que tinc una majoria absoluta del PP al meu davant que arrasa amb tot, de sobte valoro amb alegria que fa un any que sóc aquí, que fa un any que som aquí, i que la nostra presència -dia a dia, de forma silenciosa, poc a poc – està canviant algunes coses. Potser petites. Però algunes d’elles molt profundament.

Després l’alegria marxa. I penso que la sensibilitat d’aquests dies es deu a la xifra. Al drama de la xifra. A les quatre assassinades d’aquest cap de setmana i a les 103 assassinades d’aquest 2016. A la situació extrema, extremíssima, que es fa insuportable. A la virulència del masclisme i a l’horror, que sensibilitzen la societat i la política. Molta més sensibilitat, encara caldria; una perspectiva feminista i no haver d’esperar mortes.

Bon Nadal lliure de sexisme!


Surrealisme al Senat.

[català / castellano]

Aquestes dues últimes setmanes – i dos plens – se’m barregen a la memòria. Floten, com en un somni.
Irrealitat – Quan ens visita el govern. Que fa onze mesos que els esperem, que demanem que vinguin, que cridem que vinguin: fiscalitzar el que fa el Gobierno és feina nostra, també. Estaven en funcions, i callaven. Ara ja no poden callar més, i per fi vénen. Desembarca Rajoy i un(e)s quant(e)s ministres; els fem preguntes i ens responen respostes que no responen res. Obvietats, falsedats, retòrica. Esperava que, veient-los d’aprop, semblessin més reals, terrenals, però segueixen semblant-me un plasma. Parlem a pocs metres, però ens separa un abisme de plàstic.

Surrealisme – Quan interpel·lo a la Ministra d’Igualtat. Li pregunto per les retallades practicades en matèria de lluita contra la violència masclista; unes retallades cruels (entre 2010 i 2016, -24% en prevenció de la violència masclista; -41% en promoció de la igualtat) i ella em respon que no és així. Que m’ho invento [les xifres les llegeixo directament dels Pressupostos Generals de l’Estat]. Que ells no retallen, que el que fan és invertir. I que no els calen tants diners, perquè ara reciclen les campanyes de la tele.

Desconcert – Quan sortim del Senat i cau la nit. Que el fred ha arribat a Madrid, i de sobte les llumetes de Nadal omplen els carrers i l’ambient brilla. Penso en Macaulay Culkin. La gent passeja i compra, i nosaltres – que venim d’escoltar a Soraya Sáenz de Santamaría i companyia – passegem a la deriva. Arribem a la plaça Callao, superpoblada i plena de focus, i una marabunta de gent ens arrossega a crits. Hi ha un cotxe negre on hi va Brad Pitt. L’euforia ens colpeja; el món va a un altre ritme. – I tinc fred, i me n’adono que no porto cap bufanda. M’estranya molt. Me’n compro una.

Incredulitat – El dia de la mort de la Rita. Que arribo al Senat a les nou menys cinc, just l’hora en què ha de començar a sonar una alarma insuportable que et recorda que has d’entrar a l’hemicicle a tota hòstia, i el meu pas és lleuger i l’alarma no sona. El Senat és puntualíssim, alguna cosa ha d’estar passant. Algú que t’atura. La Rita s’ha mort. Com? La Rita Barberà, que s’ha mort. Se li fa un minut de silenci. Ara. – Així que repleguem les nostres files {l’estupefacció impera} i parlem sobre com ho hem de fer per a mostrar respecte en clau personal, i cap suport en clau política. A qualsevol institució, si una persona en actiu es mor se li fa un minut de silenci. Al Congrés no feia cap sentit; al Senat feia tot el sentit. Així que entrem, guardem silenci i no aplaudim. No hi ha res a aplaudir. – i l’estranyesa s’apodera del dia; els mitjans cremen.

Al·lucinació – Quan la Mariu i jo ens decidim a estirar un fil: la Ministra d’Igualtat ha insinuat que els governs del PSOE el que pressupostaven en Igualtat no s’ho gastaven. Així que ho investiguem i descobrim que és cert, però que el PP tampoc s’ho gasta. Com és possible? Pressupostem una misèria en promoció de la Igualtat i no ho gastem? Penseu que el pressupost d’aquesta partida no arriba al 0,005% del Pressupost total de l’Estat. Quan al següent ple {i d’una setmana a l’altra hi ha dues assassinades més} faig la proposta d’augmentar la partida econòmica i – per-l’amor-de-déu! – gastar-nos el que pressupostem per a protegir les dones i per a combatre el masclisme; em sembla estar proposant una obvietat. Però el PP (ell tot sol) ho veta.

Aquests dies tot fa poc sentit. I sortint del despatx, me n’adono que no porto cap bufanda. Ara ja és impossible. Algú em roba les bufandes i ja no té gràcia, vale? – Me’n compro una altra i me la grapo al coll.

dwarf-1336356_1920

Tenim un rei.

[ català / castellano ]

Avui he viatjat al passat {un passat massa present o un present massa passat}, quan a les 12h del migdia ha començat la sessió d’obertura solemne de la Legislatura.

Ens convoquen a diputa(t)des i senador(e)s dins l’hemiscicle del Congrés, ens anxoven canviant els escons per cadiretes; i tothom s’espabila a agafar lloc, en una lògica de robatori d’espais i visibilitats que es resumeix en tonto l’últim.

Hi ha converses, reubicacions i tensions, i mentrestant l’ordre espera fora. Militars de tots colors i els seus vestits de gala. Hi ha tricornis i baionetes. Botes negres, condecoracions i banderetes. Guants blancs, boines i metralletes.

I arriba el rei. El “ciudadano Felipe”, que diu sempre Garzón. El rei, la reina i dues nenes en edat i horari d’escolarització obligatòria, tot(e)s quatre acompanyades per Rajoy.

Salutacions a autoritats i entrada a l’hemiscicle. I aquí les reverències: prop de cinc-centes persones de peu, aplaudint l’entrada. Un aplaudiment llarg, llarguíssim, del que nosaltres no participem.

No hem votat cap rei. No ens aixequem ni aplaudim a un cap d’Estat que la gent no ha triat: que no es sotmet a la democràcia. El republicanisme té a veure amb això; amb una democràcia complerta i amb la llibertat, la fraternitat, i la igualtat entre tot(e)s les ciutadan(e)s. Ningú és més que ningú, no hi ha excepcions.

Avui, a la seu de la sobirania popular, hi ha un rei inaugurant una Legislatura. L’acompanyen protocols i parafernàlies, i herències de règims que s’enfonsen al pou dels temps. Hi he trobat a faltar capes llargues, també corones.

Parla la presidenta del Congrés. Paraules malgastades, buides de contingut. Respeto, unidad, pluralismo, convivencia. Prestigio, instituciones, bienestar, pueblo español. Majestades; Somos una gran nación.

I parla el rei. Logros, libertad, diálogo. Convivencia y progreso y los pueblos de España. Cohesión, credibilidad, confianza, futuro. Estado de bienestar, familias, el interés general, los retos que España debe afrontar.

L’Alberto Garzón, assegut al costat nostre, no fa cara d’alegria. La Sara Vilà em comenta que es sent irreal, en un teatre, i en Joan Comorera està indignat.

I és que indigna, el senyor rei, quan diu “hay que unirse para la reconciliación” i es posa a parlar de perdó. “Hace 40 años iniciamos el camino de la reconciliación, la paz y el perdón”. Quin perdó?

Podría haver estat interessant si hagués aprofitat el moment i l’oportunitat per a parlar en nom de l’Estat demanant perdó i prometent reparació per les morts del Franquisme. Però no. Quan diu perdó deu voler dir silenci.

L’acte ja s’acaba. Felipe s’anima a parlar de “regeneración de la vida democrática, regeración moral, valores éticos y referencias cívicas” sent ell un rei. Un rei. No em canso de repetir-me el concepte.

Rep un altre aixecament de culs majoritari i un aplaudiment llargarut, entusiasta i reverencial; que ens deixa una mica soles, molt convençudes, callades i assagudes.

I així clou el matí. – Queda inaugurat el pantano de la Legislatura.

Acabat l’acte, es crea una fila de diputa(t)des i senador(e)s al passadís del Congrés. No entenem què fan fins que algú ens ho explica; Un passamans. Una cua per a poder apropar-se al rei i donar-li les mans.

Marxem desconcertades, deixant enrera l’escena, superant l’eixam de periodistes que esperen peixos grossos, i observant de reüll les tropes militars mudades que, després d’esperar tot el matí, sembla que – ara sí – ja desfilen.

No he vist cap cabra.

El PSOE creua la frontera.

[Català / Castellano]

I ja està. Ja ha passat. Rajoy ja és President again, per a calma i gust de les elits econòmiques i de les directrius austeritàries europees (tenim una retallada de 10 mil milions d’euros esperant-nos a la cantonada).

Ha calgut arrencar el cor a molt(e)s socialistes i tallar caps i principis dins el Partit [quantes traïcions a la seva gent acumula el socialisme? Un record per a Rosa Luxemburg]; i ha calgut desemmascarar a Ciutadans, que avui esgota la seva missió històrica de recosir els partits del poder; però tota l’operació ha estat un èxit i avui, amb les ferides obertes i les vergonyes destapades, Rajoy ha dit clarament el que és i el que pensa ser el seu govern.

Ben clarament, ha dit tres coses. 1) Fins ara ho hem fet tot bé i així seguirem. 2) La unitat d’Espanya no es negocia. 3) Les directrius d’Europa es compleixen sense qüestionar res. Per tant: Mas de lo mismo, centralisme i neoliberalisme és el que penso seguir fent. I tot seguit, paraules buides sobre el consens, el diàleg i els pactes amplis.

Avui és un dia trist; doncs l’esperança de canvi que es va obrir al desembre es congela, s’atura, i s’obre un temps incert, una agonia, un allargament del dolor, deixant les opcions d’una alternativa a Rajoy [que no hem sabut bastir] aplaçada a futur.

El paper del Partit Socialista Obrer Espanyol avui és el de la vergonya. El de la capitulació davant del poder, davant de la dreta corrupta, davant de la pressió de l’establishment – que diria Vicenç Navarro -; aquella gent que aixeca un telèfon i canvia polítiques, lleis o editorials de diaris a conveniència. Gabriel Rufián ha cridat encertadament als socialistes – ¿No les da vergüenza? – i hagués estat molt més creïble si el seu partit no hagués fet exactament el mateix amb el poder, la dreta corrupta, l’establishment de Catalunya.

I és que resistir no és fàcil. I el que el PSOE no ha sabut aguantar avui – plegar-se al PP -; i el que ERC i la CUP no estant sabent aguantar tampoc – plegar-se a Convergència -; doncs resulta que el PSC, contra tot pronòstic, avui ho ha aguantat amb tota la dignitat. Així que no puc ni vull estar-me d’aplaudir-los. Amb totes les ganes.

Merecer el odio de las oligarquías será la mayor de nuestras honras – deia Pablo Iglesias a la sessió d’investidura. Recuperava unes paraules del primer Pablo Iglesias, fundador del PSOE, que l’any 1905 deia “merecer el odio de los que envenenan al pueblo, de los que le roban, será para nosotros una honra”.

La nostra obligació és merèixer l’odi de les oligarquies, que és el que et professen quan fas política en favor de la gent humil. I la nostra feina és preparar les condicions per a, més aviat que tard, fer caure aquest govern de vergonya, aquesta perpetuació del patiment, i alçar al seu lloc un govern en favor de la majoria.

Un pensament de mitja nit per a la Rosa. Ella que sabia que l’esquerra {eina per a la defensa dels humils} mai pot servir a la dreta {eina per a la defensa dels poderosos}. Sota cap concepte, cap excusa, cap guerra, cap bandera: cal mai creuar aquesta frontera.

rosa-luxemburgo-1