L’entrevista.

Entrevista a La Clau Maresme – Març 2016.

«S’ha avançat molt en la justícia de gènere. Però ens creiem que estem en millors condicions de les que realment tenim.»

Parla’ns una mica de tu…
Vaig néixer al Masnou, però vaig migrar a Premià per amor. 

No gaire lluny
Si marxo lluny enyoro el mar.

Què més?
Vaig estudiar Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra. També el Màster, i em vaig quedar allà treballant, fent recerca, fins que fa set anys vaig entrar com a investigadora a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Participo a ICV i també a En Comú Podem.

T’interessa la política, és evident!
I tant! S’hi prenen decisions vitals sobre la vida de la gent. És apassionant perquè un petit canvi, segons on, pot modificar les condicions de vida de tot un poble. El salari mínim per exemple: t’imagines poder apujar-lo? Cada petita decisió ens canvia la vida. A millor o a pitjor. I per tant cal exercir un control ciutadà sobre aquells qui designem perquè prenguin decisions en el nostre nom.

I ara, des del desembre, tu has sortit escollida senadora. Se t’ha de controlar?
És clar. A mi i a tots els altres! I podeu seguir el dia a dia de la meva aventura al Senat a: www.mariafreixanet.com

Al Senat, entre altres temes portaràs Igualtat. Aquest és el teu tema, oi?
Principalment, sí. Crec que és vital per a les dones, i també per als homes, desfer-nos del gènere, de la norma que suposa sobre les nostres vides i del dolor i violència que crea, especialment sobre les dones.

Parla’ns d’aquesta norma
És la norma quotidiana que marca els atributs de la feminitat: sigues prima, guapa, sexy, depilada, somrient, delicada, fràgil, emotiva, sensible, complaent, correcta, disponible, sempre disponible per als altres! I depenent, molt depenent. És una imatge impossible i contrària a la norma mil vegades repetida que marca què significa la masculinitat: la força, la valentia, l’omnipotència i la corpulència, la independència, la duresa (els homes no ploren!) i l’atreviment, el risc, l’egoisme i la competitivitat; una caricatura també impossible que s’estira fins a la pròpia violència. Normes culturals invisibles que ens fan malviure al llarg de la vida, i molt especialment en l’adolescència.

És això, doncs, el patriarcat?
Això i més. Perquè les característiques no només són contràries, sinó que n’hi ha unes que es valoren, les masculines, i unes altres que es menyspreen, les femenines. El patriarcat és el sistema social i cultural en què vivim. Organitza la nostra vida col·lectiva situant la masculinitat al centre. Premiant-la. Però no un home real, un home concret, sinó aquest ideal d’home que és impossible d’assolir. El patriarca. Ell és l’home cap de família. Un home treballador/empresari, tant se val: un home per a qui el món del treball remunerat és la font de la seva identitat. És un home dedicat a coses importants, al treball, a la política, a la ciència. Se li reserven uns temps i uns espais (els públics i visibles), de la mateixa manera que a les dones se’ls reserva la prioritat dels temps i els espais contraris: els privats i invisibles, la cura de la família i de la llar. Aquest ordre social, que ha anat variant (i molt!) però que encara tenyeix les conductes, les expectatives i les frustracions d’homes i dones, és el patriarcat.

Què seria, per a tu, desmuntar el patriarcat?
Seria que homes i dones ens sentíssim lliures per poder ser com som o com vulguem ser a cada moment. Que un home pugui experimentar tant la fortalesa com la debilitat sense sentir-se «menys home». Que una dona pugui escollir ser mare o no ser mare sense sentir-se «menys dona». Una llibertat per totes dues bandes respecte a les expectatives. I per altra banda seria aconseguir que els atributs tradicionalment femenins tinguessin tanta rellevància social com els masculins. Seria posar la vida quotidiana, la cura dels altres o els valors com l’empatia o la cooperació al centre de les relacions humanes, també de les econòmiques; t’imagines que tenir cura d’un fill o d’una àvia tingués tant valor —social i salarial— com redactar un informe tècnic o dissenyar un engranatge d’un motor?

Això no està passant. La igualtat és un miratge, doncs?
S’ha avançat molt en la justícia de gènere. Però ens creiem que estem en millors condicions de les que realment tenim, i les dades són una fidel demostració d’aquest miratge. Jo participo a l’Associació iQ, en un projecte en el qual ens dediquem a recollir informació de tot tipus sobre la vida quotidiana dels homes i les dones a Catalunya (iqobservatori.org): allà hi pots trobar més de 300 estadístiques que demostren que avui en dia les dones i els homes no som iguals. No gaudim del mateix nivell de benestar. Ni de drets. Ni de llibertats.

Posa’m un exemple
La bretxa salarial: en conjunt, els ingressos salarials de les dones són un 25% inferiors als dels homes. Cal contrastar aquesta dada amb el fet que les dones treballen més hores que els homes, si comptabilitzem el treball remunerat i el no remunerat, tal com fa l’Enquesta d’usos del temps. Així doncs, les dones tenen menor disponibilitat tant de temps com de diners.

Un altre
L’estat de salut: per a qualsevol treball, edat o classe social, les dones tenen pitjor salut que els homes. Per contra, els homes es moren abans! El patró de vida vindria a dir que les dones viuen més malament, més medicades i durant més temps, i que els homes viuen millor però un dia van i es moren (cosa que també té perspectiva de gènere, ja que el rol masculí els empeny a assumir pautes de risc més grans i a acudir menys al metge).

Tornant a la política: quins temes de gènere creus que tenen prioritat ara mateix?
En primer lloc, el combat de la violència masclista, que és la punta de l’iceberg del sistema patriarcal. La violència envers les dones no és una desviació puntual, sinó que és l’extrem d’una ideologia, d’un missatge de superioritat/possessió dels homes sobre les dones: el masclisme, encara arrelat a la nostra cultura. Portem més de 800 dones mortes a l’Estat Espanyol en els últims 12 anys, i els feminicidis no s’aturen: 11 ja aquest 2016.

Cal doncs un treball des de la base
Exactament. Tant important és finançar suficientment els serveis perquè les dones (i els infants!) puguin sortir d’una llar on pateixen violència, com incorporar als currículums formatius de les escoles i instituts la promoció de les relacions igualitàries.

Més temes
N’hi ha moltíssims. Instaurar un sistema de cures igualitari entre homes i dones i amb una participació principal per part de l’Estat (l’atenció a la dependència és un tema clau per al benestar de les dones i de la població en general!). La lluita contra el tràfic de dones i nenes per a l’explotació sexual, que és actualment un dels grans negocis de les màfies. Tot el que té a veure amb la llibertat de les dones per decidir sobre el nostre cos, així com la llibertat per conformar les opcions vitals que desitgem. Ser mare o no ser mare. Estimar una persona del mateix sexe o de l’altre.

A tot això: et defineixes com a feminista?
I tant! El feminisme és un moviment de dones (i cada vegada de més homes) per a la igualtat de drets i per a la llibertat de les dones. Fins i tot la Real Academia de la Lengua defineix el feminisme en aquest sentit.

Tothom hauria de ser feminista, doncs.
Això penso jo! El feminisme mai no ha estat un moviment contra els homes. El feminisme és un canvi de mirada. Per la llibertat. Per la igualtat. I per la superació del patriarcat. El feminisme ens beneficia a tots i a totes.

Ja per acabar: has escrit un llibre. Una novel·la romàntico-política, dius
Sí: Nits Vermelles, es diu (més a: www.nitsvermelles.com).

De què va?
Doncs és una història d’amor petita i dolça. Té una mica de poesia i de rebrec de les paraules. Però també és un relat polític, ja que hi apareixen els elements que expliquen com hem arribat aquí. A aquest moment vergonyós de la història on la gent normal viu tan precàriament i l’elit viu tan ostentosament. Vivim uns temps estranys i absolutament desiguals…

I l’amor del teu llibre es forja al Maresme, oi?
És clar. Ja t’he dit que si marxo lluny enyoro el mar.

 

Anuncis