Què cal saber sobre el Senat

[En castellano]

El Senat serveix per a alguna cosa? 

Tal i com el coneixem, el Senat és inútil. Fa de “segona lectura” de les lleis que ja han passat pel Congrés, però les seves modificacions queden supeditades al que torni a decidir el Congrés en últim terme. Així, aporta ben poca cosa a la política de l’Estat i és llegit per gran part de la població –amb tota la raó– com una pèrdua de diner públic (o sigui nostre), i com un espai de col·locació de càrrecs polítics quan surten de la primera línia. Els sous i els privilegis que s’adjudiquen reforcen aquest descrèdit: la sensació que no val el que ens costa. No hi ha dubte de que el Senat s’ha de tirar a terra i tornar a aixecar.

I no ens el podríem carregar i ja està?

Als Estats Centralistes, l’opinió del Congrés (de “Madrid”, que dirien a TV3) és l’opinió de tota la nació. Hi ha un sol centre de poder, des del que es fan les lleis i la política. Després hi ha províncies (o equivalents) que executen aquestes ordres. Aquest és el país que voldria el PP, i el que voldria C’s (que per això crida a eliminar el Senat).

Als Estats Plurinacionals (on hi conviuen diverses nacions), l’opinió del Congrés no és l’opinió de l’Estat. L’opinió de l’Estat és la suma de les opinions de les diverses nacions que hi conviuen (en el nostre cas: hauria de ser la suma de les opinions de les diverses Comunitats Autònomes). I el lloc on s’expressen aquestes opinions és el Senat. Per tant: Eliminar el Senat significa recentralitzar el poder. Tots els Estats plurinacionals tenen Senat, i Espanya en necessita un (el que tenim no serveix).

En aquest sentit, no s’entén que ERC proposi eliminar el Senat. Pot voler que Catalunya no formi part d’Espanya, però és molt egoista desitjar-li a la resta d’Espanya un centralisme que no vols per a tu.

Perquè tenim un Senat que no fa el que ha de fer?

El nostre Estat no és ni una cosa ni l’altra, o bé totes dues alhora: una estranya convivència que s’anomena “Estat de les autonomies” (a Itàlia li passa una cosa similar). El Senat és víctima i reflex d’un pacte a mig camí.

Sortint del Franquisme (Estat centralitzat), l’esquerra va lluitar per una república, que hauria d’haver estat federal, i la dreta per a mantenir-ho tot com estava. El pacte a mig camí (la Transició) va crear el que tenim ara. L’evolució democràtica natural és cap a una federació de nacions lliures. I així ha estat: durant aquests 35 anys, l’Estat de les Autonomies ha anat evolucionant en una línia federalitzant (empesa per les reformes de molts Estatuts, el nostre, el d’Andalusia, Aragó, València, les Illes…)

I així hauria seguit evolucionant si el govern del PP no hagués valorat que atiar els conflictes nacionals li anava molt bé per a tapar la corrupció i les retallades (exactament igual com ho fa Convergència). És tan ideològica la seva oposició que van arribar a l’absurd d’enviar al Tribunal Constitucional articles de l’Estatut català i de votar a favor d’aquells mateixos articles (idèntics!) a l’Estatut d’Andalusia. L’error del PSOE aquí va ser callar. I no saber veure que aquella era l’evolució natural per a renovar la Constitució, per a un Estat federal modern.

I així arribem als anys dels xocs de trens, en què no hi ha interès per cap dels dos governs de desencallar la situació. Nosaltres hi tenim tot l’interès. Volem que el Procés acabi, i bé. Farem un referèndum i construirem una Catalunya i una Espanya relacionades entre sí com la seva gent desitgi.

Què proposem, doncs?

Necessitem un Congrés que representi a totes les persones (Cal que cada vot valgui el mateix, –cosa que no passa actualment per la llei electoral que tenim–; i cal que el vot sigui un dret i no un privilegi –tenim prop de 5 milions de persones migrades que no poden votar). El Congrés té la legitimitat democràtica, i aquesta ha de ser de qualitat.

I necessitem un Senat que representi a les nacions i comunitats que conviuen dins Espanya (Catalunya quedarà dins o fora d’Espanya –i del Senat– segons voti ella sola en referèndum). El Senat hauria de tenir la tasca de resoldre les relacions i els conflictes d’un Estat complex en el què ara mateix hi conviuen 18 Parlaments i Governs.

El que proposem és reformar les nostres institucions per a deixar enrere d’una vegada per totes el règim del 78 i obrir una etapa política amb infinita més qualitat democràtica.

Qui ha d’anar al Senat?

Ara tenim 266 senadors i senadores (més senadors que senadores), que hi arriben per dues vies (per província i per Comunitat Autònoma, però molts més representant províncies que no pas CCAA). La doble entrada no té sentit, i a més hi estan sobrerepresentats els territoris més conservadors, com les dues Castelles (moltes províncies i molt poca gent).

Nosaltres creiem que amb menys de la meitat dels senadors i senadores actuals ja en tindríem prou (i així ho afirmen també molts constitucionalistes). Caldria enviar al Senat només un nombre determinat de representants del Parlament de cada Comunitat Autònoma. La representació de les nacions que conviuen. I cal que els que hi vagin no ostentin privilegis que els allunyin de la realitat de la gent (és urgent la reducció de sous, el retorn de les dietes que no siguin necessàries, i l’extinció de cap altre privilegi).

I què ha de fer el Senat?

El Senat no ha de fer segones lectures, sinó primeres lectures i decisives sobre els temes que afectin i siguin responsabilitat de les nacions i territoris de l’Estat. I evidentment sobre aquells temes que siguin competència exclusiva de les CCAA! Cal decidir quines lleis són poder del Congrés i quines del Senat, i no duplicar la feina.

El cert és que, actualment, les CCAA no participen de l’aprovació de les lleis que afecten a les seves competències. Si són els territoris els qui han de desplegar una llei, com per exemple les lleis d’educació, no seria bo que participessin des de l’origen en el debat sobre la llei, elles que saben si la podran aplicar i com?

O per exemple: el Pla Hidrològic Nacional, no tindria sentit que s’hagués decidit en un Senat on Aragó, Catalunya, València, Múrcia, etc. parlessin entre elles i amb el govern de tu a tu? [No al PHN! ;P] O les lleis de finançament autonòmic, i les inversions al territori: no seria el Senat el lloc indicat on tractar aquests temes? Cal un Senat poderós que de veritat representi les nacions i les Comunitats Autònomes. I molt important: cal un Senat que també tingui poder per a controlar el Govern, que exerceixi control sobre el President i els Ministres.

Perquè no arriba mai la reforma del Senat?

La dreta vincula la idea del federalisme a un Estat dèbil i és fals: Alemanya, Suïssa, EUiA i Canadà ho són. Però és que la dreta odia la diversitat i busca la uniformitat. Recullen l’herència del franquisme, i reivindiquen un sol poder central (amb la seva estructura de províncies i diputacions). Alhora, li tenen al·lèrgia a la reforma de la Constitució: i aquesta és imprescindible per a una reforma del Senat (i de tantes altres coses).

Nosaltres volem reformar la Constitució, i molt. Creiem que el poder ha d’estar en els Ajuntaments més que en les diputacions. En les Comunitats Autònomes o nacions més que en el govern central. I creiem que Catalunya ha de ser lliure per a escollir si vol formar part d’aquest projecte o no: la llibertat és el dret a decidir. Els nostres aliats a l’Estat estan compromesos amb aquesta necessitat.

A tot això: Tots els partits afirmen que cal reformar el Senat. Que s’ha de transformar en una Càmera autonòmica: una mena de Consell de Comunitats i Nacions. Ho diuen però no ho fan. No volen que es mogui res, per a no perdre privilegis. Però és evident que el Senat – i Espanya – necessita una reforma. Més que una reforma, podem dir que necessita una revolució.

I perquè ens presentem nosaltres?

Nosaltres, En Comú Podem, ens presentem a les eleccions al Senat per a sacsejar-lo, per a obrir-lo, per a revolucionar-lo; necessitem acabar amb una cambra inútil i farcida de privilegis; i necessitem aixecar al seu lloc una verdadera cambra territorial (amb pocs senadors i senadores i escollits des dels seus parlaments) que permeti federalitzar Espanya i facilitar les relacions entre les nacions que hi conviuen.

Serem els vostres ulls i les vostres mans allà dins. Hi anem en el vostre nom, en el nom de la gent corrent. I hi anem disposades a moure els ciments d’una institució que mai ha estat el que hauria de ser. Som-hi!

#RevolucionemElSenat

Anuncis

Un pensament sobre “Què cal saber sobre el Senat

  1. FEDERALIZAR ESPAÑA: La idea de federalizar el Senado la escuché en el 77 compartiendo inquietudes con algún compañero de BUP. No dentro del Instituto, pero sí mientras hacíamos los deberes en nuestras casas. Entonces, me pareció una idea legítima, coherente, lúcida. Ahora en 2015 me parece una idea política que sigue siendo legítima pero ya no es coherente con la realidad. Ni me parece lúcida porque para poder federarse es necesario tener suficientes poderes propios para querer hacer una unidad mayor, mas plurinacional y mas coherente con los necesidades y oportunidades que brinda y exige un estado. Treinta y tantos años, no pasan en balde. Y menos, estos años que tenían una protección y una determinación donde el poder público no parecía tener fronteras europeas y no donde casi nadie reparase en la ineficacia social del Senado………………………………………………………… Solo soy uno de los 577.072 votantes. Pero me pregunto,………¿Es posible facilitar o construir las relaciones entre naciones españolas sin priorizar una federalización? Y si se puede y se debe hacer….. ¿Cómo es posible querer, al mismo tiempo, hacer un Senado que sea una zona de encuentro entre una Catalunya completamente soberana de sus potestades políticas y un Senado en construcción institucional y en construcción política? ………………No estoy seguro de que el Senado llegará algún a nuestros pies, en señal de servicio a la excelencia democratica. Pero estoy seguro de solo funcionará si se pone el corazón político al servicio de la solidaridad y la equidad. Nuevas balanzas territoriales y nuevas herramientas para fortalecer las atribuciones traspasadas por los Estatutos de Catalunya……En mi opinión llegamos tarde a revolucionar el Senado. Pero el imperio de la ley sucumbirá al sentido común y a las estrategias de sostenibilidad social, política, económica y ambiental………….. Todo por hacer, y todo por definir. Mucha suerte e inteligencia política, María Freixanet. Confío en tí, aunque no comparta tus posicionamientos preliminares para entrar en el Senado.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.