I s’esmicola la tensa calma.

Doncs ja està fet. Tot el matí votant i revotant, i prometent [ “per un nou temps feminista, d’igualtat, llibertat i fraternitat” ]; i ara sí, sóc diputada.

En un dia ben estrany. Que ha començat amb una mena de calma tensa. Normalitat fingida. Junqueras passant pel costat d’Abascal i fent veure que no es veuen potser és la imatge més evident, però no la única, que ilustra aquesta mena de convivència rara que avui ha imperat, durant hores, mentres votàvem una vegada i una altra per escollir la Mesa del Congrés. Salutacions aquí i allà, cordialitat i murmuris de baix to. Samarretes amb missatges, corbates que ho són també, detalls d’adscripcions ideològiques de tota mena.

Potser mai com avui tanta llunyanía ideològica apretada en aquest hemiscicle, que si alguna cosa és – i en comparació al Senat – és apretat. Sobrevola la situació dels presos, que ho fa tot greu i surrealista. Quatre diputats que es mouen per aquí amb normalitat, però que tornaràn a dormir a presó. La policia els espera.

Reconec noms televisius. Saludo qui conec i descanso en company(e)s que són casi familia. Observo la gent desconeguda amb qui compartiré el temps. Evaluo canvis, i l’empetitiment de les grades populars em sembla un triomf democràtic. La col·lecció d’ultres que conformen Vox, un drama. La fi del bipartidisme, una evidència. La distància entre els partits indepes, ben física. I el diputat que porta la sessió, un home de barba blanca, una delicia.

La sessió camina lenta. Aixeco la mirada cap als trets de Tejero. I penso en la valentia de qui, des del carrer, va arrossegar el país fins entrar-lo en la democràcia.

Hem acabat de votar, i ara sí, comença la promesa. Un(a) a un(a), a l’escoltar el nostre nom, les diputades ens posem de peu i prometem (o jurem) acatar la Constitució. S’hi escolten fórmules variades, referències múltiples i llengües diverses. No cal més. A l’instant s’esmicola la tensa calma.

La dreta s’exclama indignada. Maleducada. El PP aviat es conté, disciplinat, però Ciudadanos i Vox, indistingibles, vociferen, s’aixequen, reclamen, i piquen fort a la taula. Piquen, i fan inaudibles les paraules. No suporten les referències als presos. No suporten les nostres promeses de justícia social. I no suporten la presència allà de les altres llengües. No suporten la diversitat, i és que no suporten la realitat. Que s’hi acostumin.

Picar a la taula és el que els queda. Han perdut les eleccions, i tenim números per canviar moltes coses. Intueixo que viurem una legislatura excepcional. No s’ha tancat la crisi, les crisis. Ni la social, ni la democràtica, ni la territorial. Segueixen obertes les ferides, i feina nostra és currar i curar.

Ells poden dedicar-se al soroll, si volen. Nosaltres – amb els somnis intactes – ; a currar, i a curar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s