No ens heu vist ser oposició.

[ català / castellano ]

Una cosa que m’és un repte, des que vaig trepitjar el Senat i fins a dia d’avui, és trobar la forma, el llenguatge, i el to de relació amb qui representa aquelles idees que no comparteixes o fins i tot menysprees.

La convivència entre el fet que, les paraules, les posicions i els vots que aquí predominen en la seva majoria absoluta són les que enfonsen i precaritzen la vida de la nostra gent; amb el fet que qui pronuncia aquestes paraules, aquestes posicions i aquests vots són persones que després et donen el bon dia al passadís, que et creues al bany, o amb qui intercanvies paraules habitualment.

Si alguna cosa tenen els parlaments, en positiu, per a bé, és que acumulen en un petit espai gent que pensa absolutament diferent. Tan diferent que de vegades es necesita esforç d’escolta per aconseguir comprendre alguna cosa sobre aquella parcel·la de realitat que habita en la vivència de l’altre.

Recordo perfectament la cara d’incredulitat d’una senadora del PP el dia – dels primers que jo pujava a tribuna – que vaig parlar de que necessitem redistribuir els treballs i els temps, alhora que pujar salaris. Semblava que li parlava en klingon. No devia ser molt diferent de la cara que em quedava a mi quan, fa poquet, una altra senadora seva acusava irada la pujada a 900 euros del salari mínim interprofessional de desvari comunista anacrònic.

Són tres anys ja per aquí. I durant els primers temps, quan el PP governava, la seva instrumentalització de la cambra territorial – sobre la qual mantenen una majoria absoluta d’escons amb una minoria de vots – es limitava a ser de mur de contenció [disbarat 155 al marge]. Amb el seu vot negatiu era suficient per a impedir que prosperessin les propostes de canvi que nosaltres – i d’altres – projectàvem.

Mantenint fermes les barreres, estaven tranquils en el seu govern, que la màfia és la màfia i mentre controla el cotarro tot està bé. Aquesta tranquil·litat els permetia mantenir un to moderat.

Així, vaig aprendre com conversar, dialogar, buscar on podia existir camí, una mica de bretxa en aquell mur, i fins i tot (flipa) una mica de consens – en el Pacte d’Estat contra la violència masclista en vam trobar alguns, per exemple, importants – entre qui, des de posicions absolutament confrontades, estàvem disposades a tractar seriosament i amb responsabilitat una matèria en qüestió.

Després, ah; seva pròpia corrupció els va fer fora del poder. La confirmació judicial de que el PP no és un partit amb hilillos de corrupció, sinó que ÉS corrupció; va aconseguir posar d’acord a partits amb mirades molt diferents sobre la política, en què: treure a qui roba de la gestió dels diners de tot(e)s és primordial. I així ho vam fer. I què bé vam fer.

Doncs: d’aquells dies arrossego una frase d’una senadora popular: “No nos habéis visto ser oposición”. Em llançava una veritat.

Des que la dreta espanyola va perdre el poder, i no ho suporta ara com ho ha suportat mai, que, en línia històrica amb el franquisme, segueixen sentint que l’Estat els pertany a ells, les seves famílies i les seves elits; s’han llançat al fang amb els ullals cremant.

Des d’aleshores, i més amb la competència que els brolla pels costats, el PP està rodant sense cap fre cap a l’extrem més ultra, cap a aquell racó desquiciat on tot s’hi val i tot és alta traïció a la pàtria. Tot s’omple de soroll. Tambors de confrontació i enderrocament al govern que no els és propi, llançant-se a la descarada mentida, l’insult directe i l’extrema manipulació. Cremant-ho tot, i tapant les cendres amb una immensa bandera pàtria en la qual no hi cap la gent.

Quin fart de banderes buides, de veritat.

Amb tot, també les figures han canviat. On abans parlava un portaveu del PP de tarannà rajoyenc, parla ara Cosidó, tan conegut per dirigir les clavegueres policials com pel seu missatge sobre com ficar mà a les judicials. I on abans tenien veu perfils mitjanament moderats, avui despunten els extrems; les estridències es tornen credencials.

El ple d’aquesta setmana, amb una senadora insultant amb sorna a les víctimes del franquisme, n’és trist exemple. I l’anterior, dedicat íntegrament a fer comparèixer a Sánchez un dia en què Sánchez no podia venir, dóna idea del nivell del deliri.

Potser escric densa avui. Però és que ahir va ser dia de ple – durant dotze hores i mitja vam discutir, entre altres coses, sobre Catalunya, Toros, ETA i Veneçuela – i sempre surto dels plens amb una sensació desèrtica. La boca seca.

La sensació – o més aviat la certesa – de que fora d’aquest lloc, ben lluny, camina la vida. La vida i la seva falta de temps, les seves precarietats. Els preus de les coses i els salaris aminorats. La gent que s’apanya com pot, les alegries i les pors. I afrontant massa sola les injustícies que perviuen acomodades, arrossegades, ben instal·lades des del fons dels temps.

I que nosaltres, encara nosaltres; no tenim encara la força necessària per a arrancar els parlaments – el Senat n’és l’extrem – de la farsa escènica en la què massa vegades els desvirtuen. La força per a retornar-los a la gent. Dient-los: és vostre, us pertany: que allò públic no és altra cosa que autodefensa dels humils, i que la política no és altra cosa que la gestió d’allò comú; la vida compartida.

A empassar saliva, i endavant. Que ens és pura obligació aixecar-nos amb més força. Obligació. Sense fisures: obligació.