Cosetes que duc apreses d’Iniciativa.

El brutal funcionament del món és indignant ara i ho era abans que l’esclat de la Indignació obrís ventall polític en aquest país. En aquell abans, als meus dinou, la meva particular indignació va trobar a Iniciativa canalització, i durant una dècada vaig créixer allà a propet, al voltant, aprenent més que aportant. A Iniciativa li dec aprenentatges que m’han canviat la manera de trepitjar la vida, i avui les rescato per a vosaltres, per si us són útils, us les voldria regalar.

Per començar, fermesa en tres prioritats de la lluita. U; treballs, salaris i classes, la justa distribució dels recursos i la riquesa, que qui té molt tingui menys per a que ningú tingui massa poc. Dos, l’ecologia. La radical consciència de que trepitgem un món finit que s’està estavellant contra els límits ecològics, i que no hi ha alternativa que no passi per canviar nosaltres. I tres, el feminisme, que és fonament de relacions humanes justes, lliures, respectuoses i cuidadores, curoses de la fragilitat i la interdependència humana. Roig, verd i violeta són, per a mi, trident d’esperança per albirar futur de vida digna compartida.

Per continuar, el respecte per qui va lluitar abans que nosaltres. El reconeixement a la nostra Història, i de forma molt sentida, a la Història del moviment obrer en general i del PSUC en particular. La barreja de sensacions, entre l’orgull de pertinença i el saber-te mai a l’altura; mai a l’altura de qui per defensar les teves mateixes idees el que posava en joc no era el seu temps, conciliació o calma mental, sinó directament el seu cos, la seva familia i la seva vida. I per tant no se m’acudiria jutjar, des del privilegi del present, si van fer prou els/les qui arrossegaren el país des d’una dictadura de terror, tortura i mort fins a la Transició; agraïment total, i sempre (insuficient) intent de ser-ne digna herència.

En tercer lloc, l’aprenentatge de pertànyer a un col·lectiu. De què vol dir construir proposta política juntes. De defensar acaloradament les meves idees davant els/les company(e)s, i d’assumir, amb humilitat, que el col·lectiu caminarà per on marquin les seves majories. Aprendre a confiar en la intel·ligència col·lectiva. Comprendre que la pròpia integritat passa per fer-me útil i positiva per a un projecte en el que crec i em reconec, i en retirar-me al no fer-ho. Que estimar el projecte col·lectiu és deixar-lo caminar, a vegades a través de tu i a vegades allunyant-se de tu. Les eines polítiques transformadores són escasses i valuoses, i tractar-les amb cura és personal i interior obligació.

I per últim, la mirada llarga. Iniciativa i aquella mena de cosa autèntica (i potser electoralment suïcida) de ser capaç de defensar postures que creu veritables i positives encara que en el moment siguin impopulars o incompreses. En clau ecològica i en clau nacional sobren els exemples, i desagraïda és la defensa de posicions sense aclamacions. Però vivim avui una època esclava de proclames fàcils i significants buits, i on regna la immediatesa reactiva i la por als titulars. Així que crec pertinent reivindicar valentia. Aquella mirada profunda i llarga sobre on som i on anem que permet apropar-te, d’una manera tot sovint més encertada, a la vida real, a la seva complexitat, i a què podem fer per aixecar humanitat.

Quatre regals que heredo d’Iniciativa, i que jo, sense cap pretensió, us voldria fer a vosaltres, qui els vulgui rebre, camarades en el sentit més ampli, d’aquí la Terra i d’allà el ciberespai.