Recupero l’escriptura.

[català / castellano]

Recupero avui, tremolant, el que més m’agrada a la vida, que és escriure.

Porto temps amb els dits callats, sense tocar aquest blog, una petita, irregular i particular finestra que tinc oberta entre el Senat i la vida. El Senat que ignora la vida. La vida que ignora el Senat.

I és que – i ho lamento – no he sabut escriure mai per obligació o per rutina. Només sé escriure per pulsió, per passió. I les meves pulsions i passions han rebut embats aquests últims temps.

En primer lloc i en positiu, la meravella de ser mare. Que fa que, des d’aquell precís moment, uns ulls nous que s’obren a la vida, tot el temps i tota l’energia que no em pren l’acció política – les mocions, les preguntes, les lleis, les reunions, les assemblees, els actes, les manis -, és energia i temps íntegrament cedit a ella. Cada segon. Cada atenció. Cada passió i cada pulsió. Tota la creativitat se l’endú una coseta dolça, els seus ulls del color del mar els dies de tempesta, el seu somriure ampli i generós, i el seu descobrir el món que et retorna a uns ritmes primaris; que et diu que res és tan important com l’aquí i l’ara. Com meravellar-te delicadament, pausadament, per cada color, per cada olor, per cada gust, per cada petó.

La segona i en negatiu, el cop del 155. Som a meitat de legislatura i durant dos anys, me n’adono ara, vaig ubicar-me en algun lloc resguardat dels vents, protegit, dins del que és aquest lloc feréstec que és el Senat. Vaig estar dedicada en cos i ànima a Igualtat, la comissió en la qual sóc portaveu – responsabilitat principal -, i on a més vaig trobar cert marge d’acció i transformació. Vaig trobar una escletxa on podia generar canvis, tot i el Senat, tot i el PP i la seva brutal i insuportable majoria. Jo persistia, trobava camí.

El ple en què aquest Senat va aprovar el 155 va ser una cop de realitat. Aquesta és l’essència del lloc en el que et trobes, nena. Cadenat tancat. I mira que ja ho sabia: apunt sobre què és i què hauria de ser el Senat.

Doncs em recordo a mi mateixa aquí, parlant-li a aquest hemicicle, ofegada de tristesa i angunia no tant per les seves decisions, que potser ni sorprenen, sinó per l’alegria, la duresa, l’autocomplaença i els aplaudiments – els aplaudiments – amb què es decretaren. Era la fi de l’Estat de les Autonomies tal com l’havíem conegut. Doncs redactaren un 155 que no hi cap a la Constitució, que s’excedeix en la intervenció. El que recuperaren amb aquest 155 inflat és l’esmena que Alianza Popular va perdre en el pacte constitucional.

L’Estat, avui és menys de les Autonomies i més del Senat, doncs fixa un precedent. Un precedent que normalitza una intervenció central total i directa sobre els autogoverns autonòmics, que es debiliten com a tal cosa. El “règim del 78” queda impugnat i modificat, no cap a menys sinó cap a més centralisme.

Mig any després som lluny de reparar allò trencat i obrir vies de sortida; la intervenció roman, mentre a Catalunya tot és desgast. No sortim del fang, i la majoria indepe segueix paladejant retòrica – sense autocrítica ni contacte amb la realitat -, que sostinguda es transforma en mentida.

Doncs després dels debats casi crits d’aquell ple, on ho vaig dir tot, vaig emmudir durant dies.

La tercera passió i pulsió que vull anomenar, i de nou en positiu, que m’ha allunyat del lloc que em permet escriure, és la revolució feminista que veig florir al meu voltant, i quina alegria. Em té atrapada la veu, els ulls, el cor, i els dits. Em fa sortir al carrer, acudir a actes i xerrades i trobades i quina bellesa la gran manifestació. Tantes, nosaltres. Tan juntes. Una sororitat poderosa que desplega evidències. Sobre la violència permanent que acompanya els nostres cossos. Sobre la invisibilitat, les bretxes, els rols, la normalitat que no és normal, que no pot seguir sent normal si es fonamenta en el privilegi d’uns i el malestar de les altres. I veig el canvi. En la meva mare, la meva amiga, dues adolescents que xerren a la plaça o una actriu que es torna referent. Ho veig en un grup de noies que creixen i s’apoderen juntes d’un estar-en-el-món ple de fortalesa, ho veig en tantes i tantes desconegudes arreu, aquí, allà, al carrer, a les xarxes. La sororitat desfermada, brotant com una lliure primavera.

I sobre com va ser possible aquell assalt a la normalitat, a l’hegemonia, el dia 8 de març, és sobre el primer que vull escriure. M’hi poso ara, aquí, ràpid, de seguida. Mentre preparo el control al Gobierno i quina indecència que no sigueu capaços, Ministra, ni tan sols de finançar i complir amb el Pacte d’Estat. Ni tan sols això. Absoluta misèria per a lluitar contra la violència vers les dones. Absoluta misèria, en tot allò que és benestar, en tot allò que és vida digna, en tot allò que és igualtat. Que s’acabin aquests temps polítics tan foscos, governs de dolor; hem d’aixecar un temps d’esperança.

I recapitulo, abans d’acabar.

Ser mare em significa moltíssima dolçor, alegria, ressignificar la vida, i un gran cansament. El Senat aplica recentralització unilateral, clau i candau, i canviar-lo de dalt a baix és una urgència. I s’obre pas de forma formidable la vida lliure de les dones.

I tot i tot, avui, rescatant un temps i un espai i una mínima prioritat per a mi i la meva habitació pròpia; recupero alguns – aquests – traços d’escriptura.