S’obri pas la humanitat!

La foscor del diumenge tindrà conseqüències profundes a casa nostra. La brutalitat policial. Desproporcionada. Enormement indiscriminada.

 

Contra persones quietes, mans enlaire, mobilització pacífica. Infants. Dones grans. Centenars de ferits. 844 i la sang. Imatges que no oblidarem mai.

I una enorme ferida social que cada dia que passa té menys cura.

Denunciarem, i tant. Denunciarem.

 

I res justifica res.

La violència anul·la la democràcia.

La violència anul·la el debat públic.

La violència anul·la la normalitat.

La violència anul·la la política.

La violència anul·la la vida.

I d’aquí el meu vot nul.

 

Un vot que hagués preferit no fer. Perquè s’instrumentalitzarà. Perquè el que necessitem és un referèndum capaç de retratar el conjunt del país. I perquè em fereix aquest conflicte sense treva entre dues cosmovisions hermètiques, doncs són terreny on germina l’odi i promet derivar a pitjor.

 

Però quan una part aixeca una bota de ferro, ja no hi ha res més a dir. Ja tot és igual.

Vaig sortir a votar,

les llàgrimes als ulls,

i aquest és el teu fracàs, Rajoy.

 

La violència és sempre una derrota.

Terrorífica desproporció.

I té responsables.

Diversos.

Però un en primer terme.

 

Rajoy s’ha inhabilitat per a governar.

Fer-lo fora és una urgència.

Que demani perdó als nostres ulls i que plegui. Per les cremors.

Per trobar-se a l’origen del conflicte (l’Estatut), per haver podrit la situació (inacció), per no ser capaç d’oferir sortida (referèndum pactat), per haver culminat en repressió (això d’ahir no té nom).

 

I que no ens atrevim a celebrar res.

Tan de bo no hi hagi qui, del dolor, en vulgui fer legitimitat. Perquè només la democràcia legitima.

Perquè quan pitjor, pitjor. I ens trobem molt lluny de guanyar res.

 

I avui,

avui que els ulls encara ens ploren,

avui caldria recuperar els bocins i tornar a començar.

Obrir camins de democràcia, de diàleg, de sentit comú, i d’amor.

Canviar els interlocutors. Depurar responsabilitats, dimissions. I eliminar testosterona.

Caldria que el capital polític acumulat ahir – no tinc paraules per tanta gent auto-organitzada pacíficament. Callo davant vostre; lliçó – forcés l’Estat a dialogar.

Mediació externa. Internacional. Per a permetre un retorn a la normalitat democràtica. A la paraula. Transitar un referèndum pactat, inevitable. Fent-nos fort(e)s en aquelles grans majories que volen una sortida democràtica. Superar el col·lapse.

Amb la seguretat que cada dia que passa aquest retorn és més difícil que l’anterior.

 

És això, o aprofundir en l’abisme,

que és la temptació dels dos governs (i la pressió dels respectius extrems), el seu guió inalterable, irresponsable i sord, cadascú parlant-li al seu públic; que un nacionalisme inflama l’altre i l’altre l’un.

 

Puigdemont, inclús abans del recompte, insinuava la DUI peti qui peti, que aquest sempre va ser l’objectiu, tan se val si les xifres no ho sustenten o si no inclou ni a mig país. Això sí; té l’estat d’ànim de part seva.

 

Rajoy, un probable article 155 peti qui peti, suspensió de l’autogovern, més regressió, més dolor; no ha variat ni un mil·límetre el seu discurs indigne. Vergonya infinita que pugui seguir sent un dia més president d’aquest país. Vergonya. I de part seva la força.

 

Peti qui peti, tot,

i de qui peta no en sabem mai el nom.

 

Persones anònimes pagant les incompetències polítiques, els errors.

I error polític és creure que pots arrasar l’altre. Que no necessites parlar amb l’altre. Que pots ignorar o reprimir que existeix.

Ningú és prou fort, ningú és prou dèbil.

 

I el que és segur és que això ja no va de somriures. De fet, mai ha anat de somriures. Això va de fronteres. I les fronteres són zones sòrdides de les que no n’arriben veritats. Les fronteres son terreny de violència.

 

I ja res serà igual.

Hem viscut allò que algunes no volíem viure.

Hem arribat allà on cridàvem que no volíem ser.

A veure xocar la policia contra els cossos de la nostra gent.

 

I a tot això el conflicte – amb un resultat no prou diferent al que ja teníem el 9N o el 27S, doncs en aquest país ningú convenç ningú perquè no hem començat a parlar profundament de res. – avui és més agri que fa dos dies. Menys ingenu.

 

Perquè la violència ho canvia tot.

Perquè la culpa de qui l’aplica és inexcusable.

I perquè sobrevola la possibilitat d’anar a pitjor.

No ho permetem.

I no ho permeteu, governs!

 

I el meu vot:

Caiguin totes les fronteres.

Caiguin totes les banderes.

S’obri pas la humanitat!