Fins que el paper sigui realitat

[ català / castellano ]

És setembre, el primer ple al Senat; i, feministes de la meva vida; us dec una explicació.

Va existir un cap de setmana de juliol en què tot va ser un aiguabarreig. Uns dies intensos. Dues situacions fonamentals es barrejaven com dues pintures. D’una banda, el Pacte d’Estat contra la Violència Masclista. De l’altra, el naixement de la meva filla.

Quan, mesos enrere, el drama de la violència masclista per fi semblava imposar-se com un tema de primer ordre, m’hi vaig llençar de cap.

Al Congrés, la promesa d’un gran Pacte era enorme, l’expectació era màxima, la tensió era terrible i la pressió dels mitjans era constant. Al Senat, el nostre mandat era més modest: ens havíem auto-proposat una curosa revisió del sistema de protecció i lluita contra la violència masclista; identificar els forats negres, les faltes, les errades, i consensuar – representants de l’arc parlamentari sencer, amb les nostres visions del món antitètiques – què cal canviar, fer, desfer, per a que la institució dóni una resposta digna. Protecció. I erradicació de les causes.

Hem treballat acompanyades de silenci, construint, ja que ningú ens mirava ni per a mal ni per a bé. I després de mesos de compareixences, d’escoltar expertes amb el cor encongit, ens vam posar a redactar, a negociar, a explorar la possibilitat d’acords. En què sí que estem d’acord. Tot el que era terreny del no, es deixava caure; i haurà de lluitar-se des d’altres trinxeres.

I evidentment, elements clau quedaven dolorosament exclosos. Però hem trobat marge, espai per a l’obertura, més voluntat d’acotar solucions del que el meu (pre)judici podia haver previst.

Aquí us deixo una valoració de l’Informe:

​​

I aquí, el document sencer aprovat: http://www.senado.es/legis12/publicaciones/pdf/senado/bocg/BOCG_T_12_134.PDF

L’Informe és un llistat d’actuacions concretes que millorarien (milloraran, espero!) el sistema de lluita contra la violència masclista. El reivindico com a parcial però positiu; i l’empenyem endavant per a enviar-lo com a aportació al Pacte d’Estat; un Pacte que – al nostre entendre – només serà veritablement d’Estat quan estripi moquetes; quan comprengui que ha de ser no només polític, sinó també social i ciutadà.

Alhora, aquest document és una exigència concreta i directa al Govern. 267 compromisos amb els que serem implacables. Entre ells, petits grans canvis que, d’aplicar-se, poden oferir un curs diferent a la vida de moltes dones.

Aquest pensament em va fer arribar a Juliol sense alè. Sabent que, venint d’on vinc – de fer recerca sobre gènere – i sent on sóc – al Senat i la majoria absolutíssima popular – arrencar compromisos en aquesta matèria era, per a mi, una valuosíssima oportunitat per a trobar una escletxa per a canviar un bocí de món.

He lluitat cada paraula, cada punt. On hi diu “instar” m’hi poses “assegurar”. He esmenat el text infinites vegades, en una negociació en què cadascuna de nosaltres – ideologies contràries – valoràvem fins on podíem estirar, què era irrenunciable, què podíem cedir i què no, tots els arguments escampats sobre la taula.

Vaig arrossegar aquest document fins al final, fins a la nit en què la meva companya es va posar de part. Quan ella tenia contraccions, jo l’agafava, l’abraçava. Quan ella descansava, fins i tot s’adormia, jo seguia esmenant el document. Era l’últim dia de negociació, i el primer d’una vida que canviaria les nostres definitivament. Jo no estava disposada a renunciar a res.

La meva filla va trigar moltíssimes hores a sortir, i quan va sortir em tremolaven les cames. De meravella, de cansament, d’amor. És una sensació brutal veure sortir un cos d’un altre, una màgia enlluernadora tocar-la, sentir-la, escoltar-la. L’estimes immediatament.

I avui, de tornada a Madrid, – i com canvia la mirada sobre el món quan hi ha una cosa petita que t’espera a casa – el document arriba al ple. El Senat en bloc el ratifica; llum verda. Una llum verda sense fisures.

I adéu, document, adéu; que amb les teves mancances i les teves grandeses, ara emprens la teva marxa cap al Govern; cap a la taula d’una Ministra a la que se li ha girat feina, i que ens tindrà al damunt. Vigilants. Exigents. Impacients.

Fins que el paper sigui realitat. Seguim.