Sobre l’amor i l’odi.

[català / castellano ]

Les sensacions gruixudes em prenen la paraula. Em deixen muda. I recuperar la parla porta temps. Porto setmanes sense escriure i avui ho faig sense destresa.

I és que aquest no és un estiu com els altres. No he anat enlloc. Els dies són llargs i s’assemblen entre sí, fan l’olor dels estius d’infantesa. Aquelles tardes d’hores lentes, l’avi i el televisor, els quaderns d’exercicis. Sortir a jugar quan cau el sol. Però no és la meva, la infantesa que s’esdevé.

Sobre l’amor.

A finals de Juliol veia nàixer la Bruna. I un sentiment enorme que s’instaura, desbordant. Un amor feridor. De tant lluent fa mal. I et tremolen les cames. Una persona que no hi era i ara hi és. La meva filla, repeteixes; i sona impossible.

És la vida i tota la seva fúria. Una bellesa immensa concentrada en un cos tan petit. Aquells llavis. Uns ulls d’un blau intens. Una pell envermellida, arrugada. I una fragilitat que fa tremolar el cor.

Acostumar-nos l’una a l’altra. Les unes a les altres. Els seus ritmes, els seus plors, els badalls. Què li passa, què vol. Dedicar totes les hores del dia a estimar-la, i descobrir un plaer deliciós en deixar passar el temps observant-la, subjectant-la, adormida.

Des d’aleshores, la vida passa a un altre ritme, i tot el que queda fora t’arriba llunyà, lent, matitzat, al ritme de la falta de son.

Sobre l’odi.

A mitjans d’Agost, però, l’estiu es trenca. Les notícies, l’atropellament massiu, el desastre. Totes aquelles persones assassinades. I el dolor tan pròxim, que per pròxim – injustament i humanament – es fa tan propi. Les meves rambles, la meva gent, el meu dolor. La barbàrie. Un tastet de la barbàrie que viuen permanentment altres parts del món. De la que fugen els qui fugen.

Un pensament total. Totalitzant i delirant. Destructor. Vinculat a guerres llunyanes – si és que la paraula lluny segueix tenint sentit en el món d’aquests temps nostres –. Arrelat a greuges anteriors i a negocis pròspers entre elits d’arreu. I com sempre els qui moren no tenien rostre.

I l’absurd, al saber que la barbàrie s’executa a mans d’uns quants xavals, que eren d’aquí però mai prou; dels altres; aquest “nosaltres i els altres” sempre focalitzat en la fractura.

I el debat públic que s’enverina. El racisme que aflora, que ja hi era però ara perd la vergonya. La carronya mediàtica. La manipulació política que no se’n sap estar; les pilones, les banderes.

I dono voltes a la repetida paraula; la integració. I miro al meu voltant, la meva gent, les meves amigues, el meu barri. On és la integració, perquè aquí no. Compartim els espais, els carrers. Ens entenem si parlem, però no parlem. Senzillament ens trobem, un(e)s rere les altres a la cua del supermercat però; no compartim la vida. No integrem vivències, cultures, no fem de la barreja una cosa normal, millor.

I l’odi que menava aquella furgoneta provenia d’altres odis, i venia a sembrar-ne més. A sembrar por. A sembrar rancor. A atiar l’odi a la diferència.

Sistemes de vida cada vegada més tancats; fronteres altes. Que calli la música.

Sobre l’amor.

Ha estat meravellosa la solidaritat desplegada. Immensa. Preciosa. Ciutadana. Plors i mans i espelmes a la rambla. Servidor(e)s públics i persones anònimes, totes una.

Un detall; hi ha una fotografia d’un home que abraça un altre home. Un és el pare d’un nen de tres anys, un infant assassinat per la barbàrie. L’altre és un imam. Plora. L’abraçada crida: sentim un mateix dolor i la nostra resposta és l’amor. Aquella imatge la tinc clavada al cor.

I de camí a la manifestació de Barcelona, que som milers i milers i més milers, que no tenim por, que no estem disposades a permetre que la por, el rancor o l’odi menin les nostres vides, condicionin els nostres actes o el nostre pensament;

comentem que és increïble que la millor resposta, la més lúcida, empàtica, amorosa, esperançadora, vingui de les persones que senten en pròpia pell la cremor del dolor. Un dolor inimaginable, indescriptible, i només demano una cosa.

Una cosa: demano, per a la Bruna, un país a l’alçada d’aquella abraçada. Un món sencer a l’alçada d’aquella abraçada. Un món de pau, d’amor a l’altre(a). Siguem dignes del respecte de les víctimes, entre elles aquest home a qui li han pres el fill.

Aconseguim ser un sol poble. Un sol món. Valent, solidari i digne.