Salvar vides.

[ Català / Castellano ]

Vaig començar aquí al Senat morint-me d’ansietat. Cada coseta, per petita que fos, cada notícia que irrompia als telediaris essent competència del Govern central, em feia saltar de la cadira amb un ensurt clavat al coll.

Hi he de fer alguna cosa; alguna cosa cal fer. I les coses a fer eren immenses, infinites, inabastables. Llistats i llistats de temes, de fronts oberts. I un marge d’acció minimíssim – al Senat, amb majoria absoluta blava – i una desesperació creixent.

Avui, però, i per un temps, estic en calma. Fa unes quantes setmanes que he focalitzat, que començo a fer una cosa rere l’altra. Sense carregar amb totes les culpes i totes les responsabilitats del món. Només les assumibles, només les pròpies.

En aquests moments tinc un objectiu. Un de concret, i sòlid, i principal. I és arribar a l’estiu sabent exactament què cal canviar del sistema de lluita contra la violència masclista per a que deixi de tenir tants forats, tantes mancances. Un sistema que salvi aquelles vides.

El fet: ens trobem cada setmana. No som més de deu persones. Quatre del PP, dos socialistes, una d’ERC, una del PNV, una de Coalición Canària i jo mateixa. Totes deu escoltem, setmana rere setmana, l’opinió i les propostes de persones expertes sobre què caldria canviar. Escoltem paraules que ens destrossen el cor. I l’humor. I casi l’amor per la vida.

Avui mateix, el cap de Policia que dirigeix les operacions contra el tràfic de dones ens explicava com les porten les màfies, com les esclavitzen, les violen. Com les obliguen a prostituir-se. Les terroritzen. I com la societat no vol acceptar que en aquella dona que balla amb poca roba, una copa a la mà i un somriure hi pot haver el terror d’una víctima explotada. Hi sol haver. Hi és.

Escoltem jutges i fiscals. Policies i metges. Advocades. Treballadores socials i investigadors. Escoltem les víctimes directes de la violència. De la que reben les dones per part de la seva parella, però més; de la que reben les dones pel fet de ser dones. De les pràctiques de violacions en grup que van en augment. Del ciberassetjament que es multiplica. De tantes i tantes formes de dominació que encara radiquen en la ideologia del masclisme. Que perviuen, que troben noves expressions d’un mateix fenomen: la creença en la superioritat masculina, el menyspreu pel cos i la vida de les dones. Escoltem una pluja de veus que ens soterren en el dolor.

Un dolor que impacta en totes deu alhora, i això és positiu. Doncs el dolor ens colpeja durant hores, setmana sí setmana també i fins a l’esgotament, i ens permet trobar aquell mínim comú denominador que pot haver-hi, que a la força hi ha de ser. Aquells punts en què ens podem posar d’acord des d’un lloc de simple humanitat. Del sentit humà més elemental. Salvar vides.

Aquest és l’objectiu per a les meves setmanes de primavera. Trobar i pactar el mínim comú denominador que ens fa persones i pot salvar vides. Ho aconseguirem?