Serà un nen, serà una nena.

[ català / castellano ]

Demà, dia 8 de Març, la meva parella té una cita crítica a l’hospital. Jo també la tinc, però no tinc manera d’acompanyar-la.

I és que demà, mentre jo pujo a la tribuna del Senat a exigir posar en marxa un sistema de cures públic, perquè cuidar és un treball fonamental per a la vida, un treball dur al que no donem valor, que no remunerem o ho fem precàriament, que no comptabilitzem, que no genera drets i que el cobrim majoritàriament (83%) les dones perquè “pertany al nostre rol” – ella s’estirarà a una camilla blanca.

I demà, dia 8 de Març, dia de les dones treballadores, mentres jo crido que les dones n’estem fartes, dels sous precaris, de les dobles jornades i dobles presències, de la pobresa, de l’exclusió i de la violència que rebem; i que no volem cobrir en soledat la responsabilitat de cuidar, que hi volem també als homes, i que hi volem també l’Estat en una cura compartida on aquesta tingui centralitat i valor; – ella mirarà una pantalla mentre un home passeja una màquina i un líquid fred per la seva panxa rodona.

I resulta que demà, 8 de Març, mentres explico que tenim un Estat que no inverteix en les persones i que fer-ho és fonamental, doncs invertir en serveis de cura per a la gent de molta edat, de poqueta edat, amb diversitat funcional o en cualsevol casuística, doncs tots i totes necessitem que ens cuidin en algún moment de la vida; doncs mentres exposo que invertir en assistència personal té moltíssimes avantatges; de creació de llocs de treball i recuperació econòmica, de generació de benestar per a la societat, i evidentment de justícia de gènere; – ella veurà el nostre fill, la nostra filla, en blanc i negre en una pantalla. Li veurà els ditets. El nas. Els pulmons.

I així és com demà, dia 8 de març, mentres provo d’estar a l’altura de la lluita de les dones treballadores, dels nostres anhels, dels nostres drets i de “la idea radical de que les dones també som éssers humans”, la meva companya rebrà una paraula que desitgem que no sigui una sentència; És una nena. És un nen. Tot seguit ens trucarem, enyorades, per a dir-nos que ens és igual el cos que tingui; doncs nosaltres només desitgem que sigui bona persona, que sigui feliç, i evidentment – evidentment! -, que sigui feminista.