Ahir vaig sortir a comprar pa i magdalenes a un lloc meravellós que s’ha instal·lat a Premià de Mar. Fan pa tranquil·lament. Poquet pa, artesanal. Pa bo. Ecològic. I fan cosetes sense gluten. Quan hi entro, el noi que fa pa em pregunta si sóc la Maria, i quan li dic que sí m’abraça. Està emocionat i jo sorpresa: Te agradezco que apoyes a la Mar Nova. Yo quiero que mi hijo vaya a una escuela así – Jo també. – Menudo día, y lo de los refugiados. Los refugiados, y qué dolor. Qué mierda de sociedad estamos creando, ¿verdad? Veritat. Tercera llàgrima. El noi es tanca en banda i no vol cobrar-me el pa, quan entra una clienta i ens troba agafats de les mans.
Un dia abans, a Serveis Territorials, s’obria una porta i en sortien uns cabells blancs de 65 anys d’una dona que lluita per a que no es tanqui l’escola del seu net – {amb la mateixa força que mitja vida abans lluitava per l’escola del seu fill} – després d’una nit de sacs i esterilles i segurates i llums enceses sobre les parpelles. Sortia cansada, disculpant-se per no poder més, adolorida, i la rebia un matí gelat, aplaudiments i una renglera d’abraçades càlides. A dins hi restaven set persones valentes, disposades a clavar-se a les rajoles per una causa justa. Segona llàgrima.
I encara un dia abans, acabat un acte d’homenatge a la Montserrat Roig, una dona bonica se m’acosta i em diu que veure dones lluitadores li dóna esperança. Que no defalleixi, que sobretot no defalleixi, i se li escapa aigua salada dels ulls i a mi em fa mal el cor. Primera llàgrima de la setmana. Que porto un any esgarrapant un mur de ciment on hi ha poca esperança. I estic envoltada de gent que es passa la vida esgarrapant alcaldes, senadors, governs de maons i frustracions. I em quedo callada i agraïda, i ara penso que hauria d’haver-li dit que és ella qui em dona esperança a mi.
Ella. I el venedor de pa. I la gent que lluita per la pública, i un munt de noms propis com ara Aran o Jordi, Isabel o Jaume, Elena o Brenda, però també aquesta senyora que plora i el senyor que fa bon pa.
Aquesta ha estat una setmana dura i arribo al diumenge esgotada. Amb poques ganes d’explicar coses, però amb un últim tecleig per a bressolar tres llàgrimes que, d’alguna manera, no són pas tristes.
Maria Freixanet Mateo 