Surrealisme al Senat.

[català / castellano]

Aquestes dues últimes setmanes – i dos plens – se’m barregen a la memòria. Floten, com en un somni.
Irrealitat – Quan ens visita el govern. Que fa onze mesos que els esperem, que demanem que vinguin, que cridem que vinguin: fiscalitzar el que fa el Gobierno és feina nostra, també. Estaven en funcions, i callaven. Ara ja no poden callar més, i per fi vénen. Desembarca Rajoy i un(e)s quant(e)s ministres; els fem preguntes i ens responen respostes que no responen res. Obvietats, falsedats, retòrica. Esperava que, veient-los d’aprop, semblessin més reals, terrenals, però segueixen semblant-me un plasma. Parlem a pocs metres, però ens separa un abisme de plàstic.

Surrealisme – Quan interpel·lo a la Ministra d’Igualtat. Li pregunto per les retallades practicades en matèria de lluita contra la violència masclista; unes retallades cruels (entre 2010 i 2016, -24% en prevenció de la violència masclista; -41% en promoció de la igualtat) i ella em respon que no és així. Que m’ho invento [les xifres les llegeixo directament dels Pressupostos Generals de l’Estat]. Que ells no retallen, que el que fan és invertir. I que no els calen tants diners, perquè ara reciclen les campanyes de la tele.

Desconcert – Quan sortim del Senat i cau la nit. Que el fred ha arribat a Madrid, i de sobte les llumetes de Nadal omplen els carrers i l’ambient brilla. Penso en Macaulay Culkin. La gent passeja i compra, i nosaltres – que venim d’escoltar a Soraya Sáenz de Santamaría i companyia – passegem a la deriva. Arribem a la plaça Callao, superpoblada i plena de focus, i una marabunta de gent ens arrossega a crits. Hi ha un cotxe negre on hi va Brad Pitt. L’euforia ens colpeja; el món va a un altre ritme. – I tinc fred, i me n’adono que no porto cap bufanda. M’estranya molt. Me’n compro una.

Incredulitat – El dia de la mort de la Rita. Que arribo al Senat a les nou menys cinc, just l’hora en què ha de començar a sonar una alarma insuportable que et recorda que has d’entrar a l’hemicicle a tota hòstia, i el meu pas és lleuger i l’alarma no sona. El Senat és puntualíssim, alguna cosa ha d’estar passant. Algú que t’atura. La Rita s’ha mort. Com? La Rita Barberà, que s’ha mort. Se li fa un minut de silenci. Ara. – Així que repleguem les nostres files {l’estupefacció impera} i parlem sobre com ho hem de fer per a mostrar respecte en clau personal, i cap suport en clau política. A qualsevol institució, si una persona en actiu es mor se li fa un minut de silenci. Al Congrés no feia cap sentit; al Senat feia tot el sentit. Així que entrem, guardem silenci i no aplaudim. No hi ha res a aplaudir. – i l’estranyesa s’apodera del dia; els mitjans cremen.

Al·lucinació – Quan la Mariu i jo ens decidim a estirar un fil: la Ministra d’Igualtat ha insinuat que els governs del PSOE el que pressupostaven en Igualtat no s’ho gastaven. Així que ho investiguem i descobrim que és cert, però que el PP tampoc s’ho gasta. Com és possible? Pressupostem una misèria en promoció de la Igualtat i no ho gastem? Penseu que el pressupost d’aquesta partida no arriba al 0,005% del Pressupost total de l’Estat. Quan al següent ple {i d’una setmana a l’altra hi ha dues assassinades més} faig la proposta d’augmentar la partida econòmica i – per-l’amor-de-déu! – gastar-nos el que pressupostem per a protegir les dones i per a combatre el masclisme; em sembla estar proposant una obvietat. Però el PP (ell tot sol) ho veta.

Aquests dies tot fa poc sentit. I sortint del despatx, me n’adono que no porto cap bufanda. Ara ja és impossible. Algú em roba les bufandes i ja no té gràcia, vale? – Me’n compro una altra i me la grapo al coll.