Tenim un rei.

[ català / castellano ]

Avui he viatjat al passat {un passat massa present o un present massa passat}, quan a les 12h del migdia ha començat la sessió d’obertura solemne de la Legislatura.

Ens convoquen a diputa(t)des i senador(e)s dins l’hemiscicle del Congrés, ens anxoven canviant els escons per cadiretes; i tothom s’espabila a agafar lloc, en una lògica de robatori d’espais i visibilitats que es resumeix en tonto l’últim.

Hi ha converses, reubicacions i tensions, i mentrestant l’ordre espera fora. Militars de tots colors i els seus vestits de gala. Hi ha tricornis i baionetes. Botes negres, condecoracions i banderetes. Guants blancs, boines i metralletes.

I arriba el rei. El “ciudadano Felipe”, que diu sempre Garzón. El rei, la reina i dues nenes en edat i horari d’escolarització obligatòria, tot(e)s quatre acompanyades per Rajoy.

Salutacions a autoritats i entrada a l’hemiscicle. I aquí les reverències: prop de cinc-centes persones de peu, aplaudint l’entrada. Un aplaudiment llarg, llarguíssim, del que nosaltres no participem.

No hem votat cap rei. No ens aixequem ni aplaudim a un cap d’Estat que la gent no ha triat: que no es sotmet a la democràcia. El republicanisme té a veure amb això; amb una democràcia complerta i amb la llibertat, la fraternitat, i la igualtat entre tot(e)s les ciutadan(e)s. Ningú és més que ningú, no hi ha excepcions.

Avui, a la seu de la sobirania popular, hi ha un rei inaugurant una Legislatura. L’acompanyen protocols i parafernàlies, i herències de règims que s’enfonsen al pou dels temps. Hi he trobat a faltar capes llargues, també corones.

Parla la presidenta del Congrés. Paraules malgastades, buides de contingut. Respeto, unidad, pluralismo, convivencia. Prestigio, instituciones, bienestar, pueblo español. Majestades; Somos una gran nación.

I parla el rei. Logros, libertad, diálogo. Convivencia y progreso y los pueblos de España. Cohesión, credibilidad, confianza, futuro. Estado de bienestar, familias, el interés general, los retos que España debe afrontar.

L’Alberto Garzón, assegut al costat nostre, no fa cara d’alegria. La Sara Vilà em comenta que es sent irreal, en un teatre, i en Joan Comorera està indignat.

I és que indigna, el senyor rei, quan diu “hay que unirse para la reconciliación” i es posa a parlar de perdó. “Hace 40 años iniciamos el camino de la reconciliación, la paz y el perdón”. Quin perdó?

Podría haver estat interessant si hagués aprofitat el moment i l’oportunitat per a parlar en nom de l’Estat demanant perdó i prometent reparació per les morts del Franquisme. Però no. Quan diu perdó deu voler dir silenci.

L’acte ja s’acaba. Felipe s’anima a parlar de “regeneración de la vida democrática, regeración moral, valores éticos y referencias cívicas” sent ell un rei. Un rei. No em canso de repetir-me el concepte.

Rep un altre aixecament de culs majoritari i un aplaudiment llargarut, entusiasta i reverencial; que ens deixa una mica soles, molt convençudes, callades i assagudes.

I així clou el matí. – Queda inaugurat el pantano de la Legislatura.

Acabat l’acte, es crea una fila de diputa(t)des i senador(e)s al passadís del Congrés. No entenem què fan fins que algú ens ho explica; Un passamans. Una cua per a poder apropar-se al rei i donar-li les mans.

Marxem desconcertades, deixant enrera l’escena, superant l’eixam de periodistes que esperen peixos grossos, i observant de reüll les tropes militars mudades que, després d’esperar tot el matí, sembla que – ara sí – ja desfilen.

No he vist cap cabra.