El PSOE creua la frontera.

[Català / Castellano]

I ja està. Ja ha passat. Rajoy ja és President again, per a calma i gust de les elits econòmiques i de les directrius austeritàries europees (tenim una retallada de 10 mil milions d’euros esperant-nos a la cantonada).

Ha calgut arrencar el cor a molt(e)s socialistes i tallar caps i principis dins el Partit [quantes traïcions a la seva gent acumula el socialisme? Un record per a Rosa Luxemburg]; i ha calgut desemmascarar a Ciutadans, que avui esgota la seva missió històrica de recosir els partits del poder; però tota l’operació ha estat un èxit i avui, amb les ferides obertes i les vergonyes destapades, Rajoy ha dit clarament el que és i el que pensa ser el seu govern.

Ben clarament, ha dit tres coses. 1) Fins ara ho hem fet tot bé i així seguirem. 2) La unitat d’Espanya no es negocia. 3) Les directrius d’Europa es compleixen sense qüestionar res. Per tant: Mas de lo mismo, centralisme i neoliberalisme és el que penso seguir fent. I tot seguit, paraules buides sobre el consens, el diàleg i els pactes amplis.

Avui és un dia trist; doncs l’esperança de canvi que es va obrir al desembre es congela, s’atura, i s’obre un temps incert, una agonia, un allargament del dolor, deixant les opcions d’una alternativa a Rajoy [que no hem sabut bastir] aplaçada a futur.

El paper del Partit Socialista Obrer Espanyol avui és el de la vergonya. El de la capitulació davant del poder, davant de la dreta corrupta, davant de la pressió de l’establishment – que diria Vicenç Navarro -; aquella gent que aixeca un telèfon i canvia polítiques, lleis o editorials de diaris a conveniència. Gabriel Rufián ha cridat encertadament als socialistes – ¿No les da vergüenza? – i hagués estat molt més creïble si el seu partit no hagués fet exactament el mateix amb el poder, la dreta corrupta, l’establishment de Catalunya.

I és que resistir no és fàcil. I el que el PSOE no ha sabut aguantar avui – plegar-se al PP -; i el que ERC i la CUP no estant sabent aguantar tampoc – plegar-se a Convergència -; doncs resulta que el PSC, contra tot pronòstic, avui ho ha aguantat amb tota la dignitat. Així que no puc ni vull estar-me d’aplaudir-los. Amb totes les ganes.

Merecer el odio de las oligarquías será la mayor de nuestras honras – deia Pablo Iglesias a la sessió d’investidura. Recuperava unes paraules del primer Pablo Iglesias, fundador del PSOE, que l’any 1905 deia “merecer el odio de los que envenenan al pueblo, de los que le roban, será para nosotros una honra”.

La nostra obligació és merèixer l’odi de les oligarquies, que és el que et professen quan fas política en favor de la gent humil. I la nostra feina és preparar les condicions per a, més aviat que tard, fer caure aquest govern de vergonya, aquesta perpetuació del patiment, i alçar al seu lloc un govern en favor de la majoria.

Un pensament de mitja nit per a la Rosa. Ella que sabia que l’esquerra {eina per a la defensa dels humils} mai pot servir a la dreta {eina per a la defensa dels poderosos}. Sota cap concepte, cap excusa, cap guerra, cap bandera: cal mai creuar aquesta frontera.