Rajoy, o mil colors radicals.

[Català / Castellano]

Dia 1. Començant per l’anècdota; arribem al Congrés i no tenim on seure. Resulta que per a senadors i senadores, i no per a tot(e)s sinó per a una representació proporcional (a nosaltres ens en toquen 8 de 21 que som), per a que seguim el debat en viu tot i que no és feina nostra votar President; sitúen unes cadiretes petites entre els escons; doncs bé, les nostres no hi eren.

Ens les havíen pres, literalment; no només a nosaltres, que veig un company d’Esquerra i una socialista amb els ulls com a plats. I és que no ho poden evitar. Dos senadors del PP, d’aquells que no han passat cap reciclatge, es troben asseguts als nostres llocs, al bell mig de les grades de Unidos Podemos-En Comú Podem- En Marea. Allà asseguts, ben mudats, i amb cara de pocs amics.

Estas sillas son las nuestras. – ¿Tú ves aquí tu nombre? ¿Eh? ¿Eh? Nosotros estábamos antes. {I és veritat. Molt abans. Qui sap quantes dècades i règims abans}. – ¿Y quién te dice a tí que yo no me he traído la silla desde la otra punta de la sala, eh? ¿Eh?

Las sillas estan contadas, en nuestra zona han ubicado ocho. – I quan responen amb un”siéntate aquí encima” masclista, cutre, decidim respirar i no liar-la per unes cadires, que tampoc caldria, que posats a liar-la se’ns acuden mil motius millors, tal i com tenim de fet pols el país. Hi ha senador(e)s de peu, n’hi ha compartint cadira, i mentre esclafo l’Aina Vidal que em deixa mig escó, comença un desplegament de mediocritat que jo defenso que és deliberat.

El discurs de Rajoy, el primer dia, és absolutament gris i continuista: ho hem fet tot bé, sortim de la crisi, hem fet més que ningú contra la corrupció, i agraïm a Ciutadans que per fi ho vulgui veure. I és un discurs exaltadament nacionalista: España es una (y no cincuenta-y-una) gran nación indivisible desde el día de San José de 1812, i només li faltava lligar-se la corbata al cap al crit de “yo soy español, español, español”. Fa un discurs autocomplaent i reaccionari, que indigna absolutament tothom, inclòs el PNB, Convergència, Ciutadans o el PSOE. A nosaltres ens explota el cervell.

La meva convicció profunda (aquí va la meva tesi): Rajoy no vol que ningú li dóni suport. Si volgués guanyar aquesta investidura, no posaria bombes a les possibilitats que té. Crec que pretén repetir eleccions fins que la resta ens morim de fàstic. Que la seva estratègia és cansar les esperances de la gent. Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa. Que pleguem. Que us abstigueu. Que només quedin ells, allà on éren, i la desafecció general per la política els deixi sols allà al poder, a l’opacitat, on fan sempre els seus negocis. Tot en ordre.

Dia 2. Han hagut de posar enganxines amb noms a les cardires, aquest és el nivell, i podem seure. Un Pedro Sánchez apagat i acartronat explica els motius del seu No, un No que l’honora, i quan Rajoy torna a la tribuna ja és una altra persona. Desbordant; res a veure amb el dia anterior. Està content, és àgil i irònic; un Rajoy que matxaca Sánchez i aixeca la passió de les seves grades envalentonades. És curiós perquè des de casa això no es percep, però quan ets aquí entens perquè Rajoy és un perillós supervivent.

Qui no sé si sobreviu és Rivera, que era no-res. Desactivat. Amortizat. Paraules a l’aire que ningú semblava atendre. I així l’oposició l’ha encarnat principalment l’Iglesias, que es deixa anar, que es permet ser ell, lliure, que debat des d’un lloc de perfecte antagonista fent emergir aquella altra visió d’Espanya, fraterna, aquella nostra dels qui no som ningú. Busqueu el vídeo. Uns minuts en què de sobte podíem tornar a respirar; la sala ressonava dignitat i veritats; emoció i diversitat; després d’ell les confluències  – Tot plegat una “alternativa de mil colores radicales” contesta Rajoy parlant de nosaltres, també dels diversos partits nacionalistes catalans i bascos que caldrien per forjar una alternativa. O yo o mil colores radicales, diu llençant-nos al damunt cubells d’ironia i menyspreu. M’encanta el concepte.

Un detall: L’Iglesias ha mencionat La Nueve, espanyols que van lluitar contra els nazis a París, quan parlava sobre quina és l’Europa en la que sí creiem, i m’ha impactat la immediata protesta, el rebombori, el malestar que s’ha creat a les files del PP quan el Pablo ha dit aquella paraula. Només una paraula: Antifeixisme. I sembla que els hagis punxat amb una agulla al cul.

I torno a Rajoy: que res tenia a perdre; doncs ha vingut a perdre i això ja ho té guanyat. Com bé ha dit el del PNB: “el PP no ha hecho ni una señal, ni un gesto, para buscar esos votos que le faltan. No me sorprendió lo que pensaba sobre la unidad de España, sino la forma avasalladora en que lo planteó, que falta al respeto a todos los demás”.

I és que la cosa no anava de guanyar cap investidura ni de fer cap President; la cosa anava de colocar al fons dels vostres cors un cansament, un fastigueig, un No se puede, un perfecte discurs de NO HI HA ALTERNATIVA. El realisme és complir l’austeritat, les retallades i els dictats dels mercats. I no hi ha res més a fer. Un missatge que diu així: gent del carrer, desanimeu-vos, absteniu-vos, abandoneu l’interès per la política, que ja ens hi quedem nosaltres.

Contra aquest emplaçament al no res, la nostra obligació és forjar una alternativa; que la gent malviu i no aguanta més. Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tan de bo ho faci per construir un país amb nosaltres. Per altra banda, indepes, crec que tot indica que de moment ni hem marxat d’Espanya ni fa pinta que estiguem unilateralment gaire enllà, i ni que això de veritat estés passant i resultés que jo no ho sé veure, trobo que de tota manera no hauríem d’eludir la responsabilitat del que és tenir la possibilitat de fotre fora el cinisme, la corrupció i el dolor que avui governa l’Estat. Que per això estem a Madrid, entenc; i ens hi estem jugant les condicions de vida de la gent, de l’espanyola i de la catalana, i l’acumulació de forces que necessitem per a canviar el rumb de les coses.

Contra les capes i capes de grisor; mil colores radicales.