Tornar a la casella de sortida

[Català / Castellano]

Després de mig any a un Senat que no volia funcionar; d’una segona campanya amb regust d’estranyesa, d’uns resultats boníssims pel que són i dolentíssims pel que volíem que fossin. Després d’un accident de cotxe dels que et recorden la fragilitat humana, i de tres setmanes de repòs absolut, negre, caigut. Avui; de sobte; torno a ser a Madrid. Al Senat. Mig emboirada.

Presentar la credencial, i reproduir aquell acte cerimoniós que significa la promesa d’acatar la Constitució. Em criden pel nom -a mi i a 265 senador(e)s més- i el senyor Pío, president del Senat, riu per sota el nas quan em veu caminar cap a la Mesa. M’encomana el riure. Sap que m’haurà de re-preguntar la pregunta, i així és, doncs no li responc el que li cal sentir. “¿Juráis o prometéis acatar la Constitución?” – “Sí, prometo treballar per la igualtat entre les classes, la justícia de gènere i el bé comú”. Sí, ja, molt bé, “pero… ¿Prometéis?”

I tot transcorre com era previsible. Les votacions: una aliança contra nosaltres torna a deixar-nos fora de la Mesa, que és el grupet de gent que dirigeix la cambra. Essent la tercera força del Senat amb 21 senador(e)s, el lloc que ens pertocaria l’ocupa el PNB (sis senador(e)s), doncs el PP i el PSOE així ho prefereixen. Previsible, i tot i així delirant. S’aplaudeixen tots, i aplaudeixen una Mesa presidida per un home i vicepresidida per dos homes absolutament WASP (metafòric).

Val a dir que el patriarcat fa presència sistemàtica entre les files del PP cada vegada que el Ramón Espinar, portaveu del nostre grup, abraça a cadascú(na) de nosaltres per a felicitar-nos per la proclamació de senador(a), per a reconfortar-nos, donant-nos la (re)benvinguda al grup. Davant d’aquesta mostra d’afecte, l’absolutíssima bancada popular esclata a crits de “ooooOOOOoooh!!” entre rialletes desdenyoses i mofes maleducades. La seva incomoditat és digna de veure.

I així passem el matí. Amb una sensació estranya de rèplica d’un moment anterior, d’un dia d’hivern fet de paraules similars i ritus idèntics. Recordo el desconcert d’aquell dia; i em repeteixo la promesa interna, fluixet, de no normalitzar mai aquest lloc, aquesta gent, no oblidar qui som ni perquè som aquí.

I tot plegat té un aire folklòric, de ritual, vestits i retocs i talons i corbates i gent que es saluda i conversa als racons. I la desfilada: 266 persones sortim tres vegades a votar i una més per a fer la promesa: 1.064 viatges de l’escó a la Mesa i tornar a l’escó. En Comorera em comenta que li recorda a una boda; a mi em recorda més a missa; les dones del PP es cobreixen les espatlles quan s’apropen a l’altar, i impera un to repetitiu, solemne i somnolent que s’enfila entre columnes i fins a una cúpula daurada.

Mentrestant, arriben notícies terribles del Congrés. Nosaltres i Podemos presentàvem al Xavi Domènech per a presidir-lo, buscant complicitat amb els nacionalistes per a recollir més vots que el Patxi (PSOE). Les dues persones més votades (que haurien estat l’Ana Pastor del PP i el Xavi) passen a segona volta, i aleshores el PSOE hauria d’escollir entre el PP o nosaltres. Una aposta per a provar d’estirar l’hegemonia cap a l’esquerra, i cap a la centralitat de la plurinacionalitat i el dret a decidir. Però no arribem tan lluny. Que ERC i Convergència s’abstenen; cap suport al Xavi; carregant-se aquesta opció. Escullen facilitar que l’Ana Pastor, del PP, sigui la nova presidenta del Congrés. Sembla ser que Convergència pacta la seva abstenció a canvi de tenir grup, o sigui pasta, tot i que no li correspon; i que ERC busca mantenir el relat de l’Espanya irreformable. Les informacions arriben en comptagotes; i el nostre desconcert és màxim.

Dins el Senat, el temps pesa i l’ambient és dens. Quan sortim d’allà, agraïdes de retrobar la llum del sol, ens saluda un aire ardent. Madrid crema, literalment. I jo marxo d’allà amb la sensació d’haver tornat a la casella zero. Tornem a començar; aquesta vegada més preparats, més conscients i ubicades; una mica més grans i un pèl més fortes; estem a punt per a la lluita. Hasta la ternura siempre.