Vint-i-dues vegades: fins sempre.

[Català / Castellano]

Tenia pendent l’adéu; un adéu i fins aviat que he demorat. I ja ha arribat l’hora.

Que hem estat quatre mesos al Senat; i la nostra vida s’ha tornat estranya. Les nostres rutines han variat; les companyies, les tasques, les percepcions de la realitat. Que hem après molt, i tot just ara començàvem a entendre alguna cosa. I que hem vist la pitjor cara de la política i del poder, i també el somriure de qui, tot i així, sense desesperar, lluita.

I jo tenia pendent l’adéu, un adéu i un fins aviat a les 22 persones que m’han fet companyia en aquesta aventura – el grup parlamentari que hem conformat Podemos, En Comú Podem, Compromís i En Marea -; érem totes noves, i juntes hem transformat la nostra diferència en valentia i orgull.

I és que aquest grup ha estat una experiència brutal del que significa la diversitat i la seva riquesa. No podíem ser més diversos, érem absolutament divergents; edats, sexes, procedències, experiències vitals heterogènies, capacitats i mobilitats, llengües, inclosa la de signes, opcions sexuals i estructures familiars dispars; i hem fet florir el color dels marges. Dit sigui de pas; si Espanya fos com aquest grup parlamentari, la plurinacionalitat seria una obvietat.

He pogut viure la passió del Ramón, brillant, que fueteja les elits i posa nerviosa la bancada popular; res molesta més al PP que que sigui un madrileny qui els parli de dret a decidir dels pobles. La Maribel, poderosa, i la seva lluita implacable contra els abusos comesos a les fronteres, a les presons, als CIES i als espais invisibles; i la Idoia, el seu dolç i tenaç reclam pels drets humans, començant pels de la infància.

I he vist l’alegria de cinc bascos que es podrien menjar el món; el got sempre mig ple de la Conchi, la paraula explosiva i no domesticable del Josetxo i la presència insondable de l’Ángel; la tendresa implacable de Viruka i la potència de la Miren, que tan aviat et canta un Irritzi com desplega el seu coneixement brutal com a catedràtica de Dret Constitucional.

I la naturalitat del Moncho, de les Canàries, i l’amor per la natura, per la Terra, per la vida, de la Margalida, de les Balears; la suau intel·ligència de la Maria Alemán i com no treure’s el barret davant la Virginia, que reclama amb una finor implacable l’accessibilitat d’aquella cambra i de la resta del món.

I la Vane, comunista galega, que parla amb contundència de sexualitats diverses, d’identitats sexuals no estereotipades; i el Jose Buitrón, tot dignitat, un metge en defensa de la sanitat pública. I tres valencianes que fan tremolar la Rita; el Carles, que treballa ell tot sol més que el conjunt de l’Estat, la Dolors i un trepitjar fort i una experiència bàrbara; i la Pilar, valenta, per a qui no existeix un impossible.

I allà enmig nosaltres, les cinc d’En Comú Podem. Han crescut amb mi, molt a propet; l’Oscar, i amb ell incomptables reivindicacions del món del treball, col·lectius i clams de fàbrica. La Sara i la seva espurna, i amb ella Palestina, Idomeni i infinitats de dolors de món. La Celia i la seva alegria arrolladora, que assumeix reptes sense por. I en Joan, a tocar tocar, en Joan; i el seu rigor discret, la seva lluita implacable per una Justícia justa, sense taxes i despolititzada.

I així de cop, mentre apreníem a ser el que érem, ha arribat el mes de Maig sense govern, i les Corts es dissolen a l’espera d’eleccions. Ens diem adéu, fins sempre, i encarem ara un lapse de temps dedicat al balanç, a trepitjar carrers i a rendir comptes. Una mena d’espera activa que s’acabarà el 26 de Juny; quan la ciutadania decideix si hem de seguir per on anàvem o ens en tornem, cadascú a la seva vida.

Avui pronuncio 22 adéus sense dolor, doncs hi ha experiències que t’ajunten sense fissures. Donar la batalla contra el cinisme, el masclisme, el classisme, el racisme i el conservadorisme del Partit Popular, allà, a viva veu, a viva pell; allò t’escurça la vida, però crea vincles indestructibles. Estic orgullosa del que hem sabut ser durant aquests mesos.

Dit això, estic segura que tornarem – nosaltres o bé unes altres -; i que serem més; més fortes; més diverses, més unides; més preparades per a canviar el món. Per a posar la política, definitivament, al servei de la gent corrent.

Prepareu-vos i agafeu embranzida, perquè avui és més clar que mai allò de que soles no podíem, però que juntes… juntes ho podem tot!