El Maresme: lo mar és vida.

[ Català / Castellano ]

Provinc d’una comarca estreta i llarga, repleta de vida encaixonada entre el mar i la muntanya. Els nostres pobles es toquen els uns als altres, i els espais de camp i d’aire són escassos i pateixen. És el nostre un territori preciós i lluitador, també és un territori trinxat. Amenaçat. Farcit de gent i de ciment. I jo, al Senat, porto Foment.

Així doncs, posades a dur Foment, començo recollint els conflictes territorials que operen a casa. El principal: el clam per a recuperar la façana litoral. Convertir la Nacional II en un passeig, una via cívica que ens permeti passejar, bicicletejar, de poble a poble i fent vida al mar. Accessos adaptats. Pobles interconnectats. Transport públic freqüent, de qualitat, sincronitzat. Passejos de platja il·luminats i reparats. Sorra cuidada i aigua neta. Lo Mar és vida en aquesta comarca, sabeu?

Doncs bé: començo demanant cita a totes les alcaldies i regidories de medi ambient; a tots els moviments socials ambientalistes i territorials, i evidentment a totes les agrupacions ecosocialistes del Maresme.

I només començar, topem amb el poder. Doncs resulta que per a transformar la NII cal que gran part dels desplaçaments es produeixin per altres vies, i això passa ineludiblement per alliberar el peatge de la C-32 (autopista del Maresme). Aquest rescat ja s’hauria d’haver produït fa anys, doncs Abertis ja ha amortitzat la inversió inicial fins a 32 vegades; però resulta que Abertis és La Caixa, que amb els peatges es forren i la Generalitat segueix sent bussiness-friendly enlloc de working-class.

Paciència i lluita. I avui us presento a l’Antoni Esteban, una de les conviccions fortes que defensa el territori. Portaveu de Preservem el Maresme i de MobCat, dóna una lluita sorda i constant que necessita de més veus i de més mans. M’hi sumo, i registro una pregunta: pensa l’Estat invertir els diners que té compromesos per a transformar la NII en una vía cívica? I sobretot: quan?

I us presento també al Lluís Soler, una presencia implacable que fa de portaveu d’un altre dels conflictes que clama al cel: l’estació maleïda de Premià de Mar, que cada vegada que es reforma empitjora. Presento una pregunta, doncs Adif va fer tan malament les obres l’última vegada que ara l’Ajuntament les torna a fer. La meva pregunta és la següent: pensa Adif retornar a l’Ajuntament de Premià els diners que ara invertim en reparar el que ells espatllaren? Perquè la política és la gestió dels recursos escassos, i aquí necessitem fins l’últim euro per a invertir en política social i quotidiana en favor de la gent.

I així començo a caminar. I coneixo al Víctor Catalán i al Sebastian Tejada, que em parlen de preservar el litoral, de la gestió de les platges, buscant opcions definitives que evitin llençar milions d’euros cada any per a reomplir momentàniament de sorra les platges; acció no només estúpida i antieconòmica sinó fatídica pel fons marí.

I recorro a l’Alfons Barreras, doncs es troba movent cel i terra per aturar el projecte del port de Premià; un centre comercial sobre l’aigua; una gran superfície que ningú necessita, que perjudicarà el petit comerç de la zona, que proposa consum i pol·lució en lloc d’un port que miri al mar.

Una barbaritat. I de barbaritat en barbaritat començo. Els temes em bullen a les mans i el temps passa; però jo provinc d’una comarca estreta i llarga, repleta de vida encaixonada entre el mar i la muntanya, una terra de paciència i lluita, em repeteixo. Paciència. I lluita.