No t’hi acostumis mai.

[ Català / Castellano ]

Torna a ser dimarts, i a les 9h en punt torno a pujar a un AVE que em porta a Madrid. Encara no sé com ha passat, però tot allò que m’era desconegut comença a fer-se’m, d’alguna manera, habitual. Marxar dimarts cap allà, tornar dijous cap aquí. Quedar amb molta gent, aquí i allà, per a preparar temes per a presentar.

Recomptar i redactar les infinites lluites que he de donar, des de les enormes [com el perill del canvi climàtic, el dret al treball i als salaris dignes o la defensa del dret a la cura] fins a les concretes, arrapades al territori, a la vida de cada lloc [com la pacificació de la Nacional II al Maresme, la recuperació de les platges a tot el litoral o el servei de la Renfe a tot Catalunya]. Se m’obre tot un món, i aprenc que per a cada lluita hi ha una gent, un moviment, una organizació que en sap molt més que jo; que ja ho ha pensat abans, i ho ha lluitat abans. Que l’única cosa que se’m reclama és permeabilitat. Sensibilitat. I treball constant per a guanyar cada lluita, cada guerra justa. Això provo de saber fer.

I torna a ser dimarts. I torno a arribar al despatx i desplego la llibreta dels temes pendents; una llista que s’allarga, que s’omple d’exclamacions, de prioritats i alarmes.

Ara mateix entro a registre una petita pregunta sobre un gran tema: pregunto per la possibilitat d’auditar el deute que se suposa que la ciutadania té amb les elèctriques. El tenim? No ho sap ningú, però el que és segur és que el paguem, cada mes, a la factura de la llum.

És un tema increïble, com increïbles són tantes notícies que ens fereixen dia rera dia. I a les 12:30h es reuneix el meu grup: i repassem juntes els temes que entren al ple d’aquesta tarda. La lentitud. Ens engolim el contrast insuportable entre l’emergència social que viu la gent i l’engranatge polític que tornarà a no estar a l’altura; ens empassem la impaciència; revisem l’ordre del dia.

Que pot estar enfonsant-se el món, però el Senat sembla no tenir cap pressa. I en aquests moments hi ha qui està escollint si paga el lloguer del mes o surt a fer la compra de la setmana. I hi ha gent que fa sis hores que espera que un metge li miri un dolor que desconeix. També hi ha els gasos lacrimògens blindant les fronteres. I al mateix temps, societats a Panamà que evidencien, de nou, que l’elit ens roba i que hisenda no vam ser mai totes.

I respirem fons, que el Senat no té pressa i nosaltres molta. Entre els temes del dia, discutirem una proposta per a “estudiar i revisar” els aforments presentada pel PP; la òstia; després que fa dues setmanes ells votessin en contra (i fessin caure) una proposta per eliminar els aforaments. No t’acostumis mai a tant cinisme, Maria. No deixis de sentir estupefacció. Ràbia. No permitis que, algún dia, tot això et sembli normal.

Veurem què vota aquesta tarda el PP a la proposta de restablir el dret a l’assistència sanitària per a totes les persones; sabem què és el que votaran, i sabem què és el que guanyaran. La vergonya. Però per algún motiu estic contenta. D’alguna manera sento que, poc a poc, el seu poder s’enfonsa. Encara no prou, però sí que s’enfonsa. Hem de recollir tota la força, tota la intel·ligència i tot l’entusiasme; que és un privilegi estar participant de la fi d’una època i del naixement d’un nou món.

Són les 16 hores. Sona una alarma per tot l’edifici que ens crida a la sala. És l’hora d’un nou ple, qui sap si serà l’últim de la legislatura.

Foto: Resultat en la votació per a eliminar els aforaments (presentat pel PSOE fa dues setmanes, a l’últim ple). En vermell tenim la majoria absoluta del PP (ténen 142 escons del 266 que som) dient que NO. També hi ha algún descuit, com el Santi Vidal, que es va equivocar; aquestes coses passen. Necessitem fer caure aquesta majoria absoluta; sense aquest desbloqueig, no hi ha canvi constitucional possible.