Refugiats sense refugi.

[ Català / Castellano ]

Els anomenem refugiats tot i que no els donem refugi. Sobre ells, sobre elles, avui parlen al ple del Senat la Sara Vilà i la Maribel Mora, dues senadores que invoquen, en el nostre nom, la ràbia, la indignació, la impotència bàrbara que provoca veure que la nostra Europa és còmplice i incapaç. Els peus al fang i les amputacions pel fred. Les ferides de les concertines. Els cossos flotant a les costes. I la denegació d’auxili que protagonitza Occident.

Un Occident, el nostre, que és part del problema, de les arrels; culpable de dolor, de promeses incomplertes, del repartiment territorial i d’influències, de la colonització econòmica des de fa ja tantes dècades, de la manipulació i la connivència matussera amb els governs de la zona, de la creació i l’ensinistrament de milícies extremistes, de tantes morts i de la humiliació viscuda per tants pobles, tantes generacions, que facilita que avui el Pròxim Orient sigui un ofec. Un lloc ferit on la bogeria hi té un espai. Res justifica el terror, i provo de llegir a Joan Roura per a entendre alguna cosa de com hem arribat fins aquí.

Avui, us deia, parla la Sara: censurant la posició del govern espanyol en relació a les persones que necessiten refugi perquè fugen de la guerra i del pànic. Espanya hauria d’acollir 17 mil persones, una misèria. D’aquestes 17 mil, n’hem recollit a dia d’avui 18. No 18 mil sinó 18. Divuit persones. La meitat de la població siriana ha abandonat Siria perquè allà no s’hi pot viure i nosaltres n’acollim 18. De fet, només un d’ells és originari de Siria. Un sirià, tenim. Un.

La Sara parla avui d’exigir al govern que compleixi amb el que li pertoca. I parla avui de la vergonya de l’acord UE-Turquia, un acord d’expulsió que el nostre govern ha firmat tot i que el Congrés va decidir no fer-ho; un acord que incorre en delictes com ara la denegació del socors, el tractament degradant, i la deportació de persones que haurien de gaudir d’una protecció especial segons el Dret Internacional, doncs acollir els qui fugen de conflictes armats és un dels drets humans més elementals. El pilar d’un món amb humanitat.

Parlarà doncs, de garantir vies d’accés segures; cal que el trànsit de persones, el penós viatge que significa abandonar casa teva en flames, deixar el teu món per a marxar sense res, sovint sense ningú, estigui emparat per la protecció internacional. Cal obrir camins on hi ha barreres. I cal bolcar solidaritat i recursos en aquell països que en aquests moments afronten el conflicte en pròpia pell. Totes som Grècia, avui, de nou. I tots aquells camps plens de fang, i aquells pobles on la gent s’aixeca cada matí per a llençar-se a treure gent del mar. Calen diners, allà, i cal obrir vies segures per a permetre la sortida.

Fins aquí, una demanda de mínims. Un recosit. Una petita tirita. Després caldrà que viure a Siria, i qui diu Siria diu Iraq, avui no sigui impossible. I la Sara demana començar per allò que està a les nostres mans: instar al govern espanyol a suspendre de manera immediata la venta d’armes i el suport militar a Arabia Saudí, responsable directa de crims de guerra al Yemen, de bombardejos a Siria, i de facilitació d’armes a grups jihadistes.

Aquest ja seria un bon pedaç. No enviar armes. Però si he entès alguna cosa, poca cosa, faltarà encara que Occident accepti retirar-se, poc a poc; i renunciar al control econòmic de la zona – mare de tots els ous -. Deixar d’utilitzar el Pròxim Orient com un gran pou de petroli al nostre servei. Deixar d’enviar-hi patiment, control i mort, i enviar-hi recursos que permetin la reconstrucció de la vida. Edificar benestar, doncs els sistemes de terror fracassen quan no troben massa social a la que agafar-se.

No sembla que sigui aquest el camí que prenen els governs d’Occident, tampoc la nostra Europa [tampoc Espanya], ben bé al contrari. La opció escollida és tancar fronteres revictimitzant les víctimes de la barbàrie; bombardejar Siria cada vegada que hi ha un atemptat a Europa – comesos per europeus – creant més refugiades; i invertir en defensa mentre se’ns retallen llibertats. Tenim la Patriotic Act dels Estats Units a tocar dels dits.

Però us presento també a la Maribel. Perquè tenim un altre horror a les nostres portes. El silenci que guardem sobre la frontera sud: persones que desesperen rere les concertines de Ceuta i Melilla; que salten, que moren; les que s’ofeguen; les que són víctimes de màfies, de violències; per no parlar dels menors que vaguen sols per les ciutats. Desenes, que pidolen als carrers, que són agredits per grups racistes organitzats. Molts són ja a terra espanyola però aquí tampoc sembla que tinguin dret a viure.

La Maribel avui parla de les devolucions en calent, una pràctica policial il·legal però ben habitual des de 2005; Retornar-los sense cap pas previ, sense saber si són menors, si fugen d’una guerra, sense tutela judicial, sense paraula de pel mig; una flagrant vulneració dels drets fonamentals. Aquest procediment va passar a ser legal l’any 2015 a través d’un afegitó en una llei que ha estat denunciat com a contrari al Dret Internacional i als Drets Humans. Avui proposem eliminar les devolucions en calent i la seva empara legal; us pot semblar un detall, en relació al conjunt del drama; però és un detall brutal.

A tot això, després d’un matí de debat, avui existia un gran consens entre quasi tots els grups polítics per a posar en marxa, com a mínim, els pedaços. Hi ha diferents visions en l’arrel de les causes, en les grans polítiques rectores, però hi ha acord en allò evident, urgent i que clama al cel: les primeres tirites aquí descrites. Un mínim d’humanitat. Però aquest mínim d’empatia, de dolor de món, el PP no el té. Així que paraula rera paraula, argument rera argument, ens responen que no; que NO. Amb petulància i desdeny ens responen que ni parlar-ne. Que no a eliminar les devolucions en calent, que no a censurar l’acord UE-Turquia, que no a complir amb l’acolliment que li pertoca a Espanya, que no a tot. Que ells ja ho fan tot bé, que Espanya és “exemplar” (sic), i que, a més, estan en contra de “los flujos irregulares migratorios”, cosa que prova que no han escoltat res durant tot el matí de sessió. La seva bancada aplaudeix alegre, i jo tinc ganes de plorar.

Clar que, ben mirat, no podem oblidar que ells són qui són, i que vénen d’on vénen.

Camí cap a l’exili. Dones i homes republicans fugint del terror franquista. Any 1939. – Imatge idèntica a la que avui xoca contra les nostres fronteres.