Primer ple: España soy yo.

[ Català / Castellano]

Per fi, tres mesos després de les eleccions, es convoca el primer ple ordinari del Senat. Va començar ahir a les quatre de la tarda i vam acabar a la una de la matinada. Expectativa total. Perquè tenim el país farcit de problemes? No. Per si vindrà o no vindrà la Rita. I la Rita va venir. Vestida de cap a peus en seda vermella, s’ha dedicat a passejar-se entre les files populars saludant, rient, cridant, abraçant. Desafiant; demostrant que ella està protegida. Que no té por. Que té poder.

Quasi el pitjor del ple: el soroll. La mala educació que impera a les files del PP, i no es queda curta la bancada socialista. Hi ha una remor de fons que fa que quan parles no puguis concentrar-te. I que escoltar, al cap de les hores, se’t faci impossible.

Però el pitjor, de bon tros, són els debats que arriben a aquest ple. De part nostra, hi arriba la demanda de crear una Comissió sobre els drets de la infància, ja que la legislació internacional marca una protecció dels infants superior a la que dóna Espanya. El PP i la seva majoria absoluta ens diuen que infància no; que família.

De part del PSOE, hi arriba una moció que demana paralitzar la Llei d’educació del PP; nosaltres la volem derogar, i per tant ens sembla insuficient però no malament, així que l’esmenem i la votem a favor. El PP i la seva majoria absoluta els diuen que ni hablar. Que la seva Llei d’educació és el millor que li ha passat a Espanya des dels anys setanta. Literal.

I de part del PP, atenció; dues mocions (perquè dues? Exacte; la majoria absoluta), una per a mantenir les diputacions, i una per a protegir la Unitat d’Espanya. Brutal. Meravelloses prioritats. I tot allò que diem, esmenem i rebutgem la resta de partits – 8 hores de ple – no té cap valor. Despleguen la seva superioritat numèrica sense matisos. I reparteixen carnets d’espanyolitat.

L’ambient era tens. Intens. Cada vegada més dens. I cap a les vuit o les nou del vespre, em tocava parlar. Per primera vegada en un ple, una Moció del PP i sobre la Unitat d’Espanya. ¡No hay dolor! Cinc minuts tenia, per a defensar les nostres esmenes a la seva moció. El cert és que els ho hem esmenat tot, punt per punt, perquè no hi havia ni una sola ratlla salvable d’aquell text buit, ranci i provocador. Es resumia així: España es Una, España es Grande. Res més. I vaig sortir a parlar, nerviosa i cansada després de cinc hores de soroll, per a desplegar tots els arguments al meu abast. Aquí van el vídeo i les paraules exactes.

El cert és que veure’ls allà, escoltar-los, és una experiència aclaparadora. Hi ha moments que costa de creure que siguin reals aquelles paraules, aquell pensament, aquella gent. Però ho són: el seu conservadorisme hermètic, la seva visió rígida del que és el món. Clar que per a ells també, descobrir-nos allà, sentir-nos parlar, se’ls fa, no en tinc cap dubte, insuportable.

bandera

Anuncis

Un pensament sobre “Primer ple: España soy yo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s