8 de Març: mocions i emocions.

[ Català / Castellano]

S’aixeca un 8 de Març que per a mi no és com els altres. Sóc a Madrid. Un dia de sol, tot i que dins el Senat l’escalfor no s’hi nota. Així que a mig matí, les mans gelades i la panxa buida, surto a esmorzar i demano un cafè enorme. També pà amb tomàquet i formatge, i una cosa us he de dir: tota la resta bé, però això de que no rasquin el tomàquet és imperdonable. En fi: esmorzo, i mentre organitzo el dia, un 8 de Març que no és com els altres, no puc evitar fer una mica de balanç, revisar què és el que tinc ara mateix entre les mans. I hi tinc tres mocions. I tres emocions. Les mocions són les següents: llegiu-les aquí. Les emocions tot seguit les endreço. Allà va.

La primera moció la vam entrar fa un parell de setmanes, jo al Senat i l’Aina al Congrés. Demanàvem drets laborals per a les persones, majoritàriament dones, majoritàriament migrades, que treballen dins les llars. Feines dures duríssimes, les seves. Mal remunerades i desagraïdes. Invisibles i precàries. Tasques imprescindibles per a la vida i que valorem molt poc, tan poc que no acostumen a generar ni tan sols drets laborals. Ni atur. Ni vellesa. Ni vacances. Res. A canvi, molts riscos, i tot sovint abusos. L’emoció que acompanya aquesta moció és la tristesa. La tristesa amarga que supura de la injustícia. Una emoció blava, el blau fosc de l’aigua tèrbola.

La segona moció, registrada la setmana passada, és la proposta per a que es reconegui un permís com el de maternitat a qualsevol persona que cuidi un nounat [una nounata; una personeta nova]. Doncs, fidels als anhels de la Ppiina, demanem el dret a una baixa llarga per a les dones i per als homes. Per a les parelles heterosexuals i a les homosexuals; qualsevol tipus de família. I per naixement, adopció o acolliment. Volem permisos iguals, personals, ben pagats i intransferibles. Que la cura té molt valor, i volem una experiència compartida del que és cuidar. L’emoció que està present aquí és l’alegria d’estar fent les coses bé. Una alegria groga, fàcil, de saber que amb un canvi tan petit pots millorar substancialment la vida de la gent.

La tercera: la presento avui. És una moció una mica especial, doncs proposem que es creï una ponència d’estudi aquí al Senat per a revisar la Llei de violència masclista. I és que la Llei estatal va ser molt avançada en el seu moment però ja compleix 12 anys i està repleta de mancances. Violències que no recull. Forats negres que permeten la impunitat en tants i tants casos. 18 mortes en el que portem d’any. 540 mil dones violentades arreu de l’Estat. I una resposta absolutament deficient a aquesta xacra (llegir +).

La proposta, doncs, és d’avaluació; si ens hi deixen treballar, revisarem les legislacions autonòmiques més avançades, com ho és la catalana, i les farem servir de guia i inspiració per a la reforma de la llei espanyola. Un bon encaix territorial també és això: aprofitar el millor que tenim a cada lloc per a replicar-ho allà on millori la realitat existent. I a Catalunya en aquest tema tenim feina feta, coneixement acumulat: gràcies al treball de formigueta del feminisme organitzat. Així doncs, si ens hi deixen treballar; invocarem els sabers de qui conviu quotidianament amb l’aplicació de la llei – advocades, jutges i fiscals, educadores i professionals -, i convocarem a qui acompanya les dones – entitats socials i feministes -; ningú com elles per a conèixer les llums i les ombres de la Llei, com bé es va demostrar la setmana passada al Congrés de Violència Masclista de Barcelona: tot un desplegament de saviesa. La nostra proposta, aquesta evaluació, vaig provar d’explicar-la ahir davant la premsa, tot empassant-me els nervis, tan bé com vaig saber. A tot això, l’emoció aquí present és alguna cosa semblant a la concentració. A la cosa sèria. Un color gris plata, o un gris corbata.

I s’aixeca el dia. I el 8 de Març sempre és una mica especial, tot i que aquest per a mi no és com els altres. Passo el matí al Senat, pulint aquesta última proposta, i al migdia pujaré a l’AVE per a travessar mitja Espanya, terres seques i nevades, per a arribar a temps a les 19h a Barcelona.

Que aquesta tarda hi ha la mani, i a la mani no s’hi pot faltar. Que és un desplegament de força; de somnis, lluites i tendres solidaritats. El crit de dones i homes disposats a fer caure el patriarcat – Perquè n’estem fartes. Absolutament fartes.

Així que em fondré entre la gent i els crits, i buscaré a les Dones; les que hi són sempre, i les cares noves. I aixecarem consignes, i potser cançons. Que les llibertats es guanyen a crits i corren dies foscos per a l’expressió lliure, per al pensament no amordaçat. I caminarem com un sol cos pels carrers de Barcelona, i si ens toquen a una ens toquen a totes i la seva austeritat és la nostra desigualtat. L’emoció de nou, aquí, present a estones, és la tristesa amarga que supura de la injustícia. Una injustícia que perviu al llarg dels segles, un dolor de múltiples cares (+). Una emoció blava, el blau fosc de l’aigua tèrbola; tot i que a estones és l’alegria d’estar fent les coses bé, una alegria groga, fàcil, de saber que cada petit canvi, cada conquesta, millora la vida de la gent.

I entre sentiments ambivalents caurà la nit i tornarà l’emoció grisa, la concentració, la cosa sèria, allò que m’agrafa quan sento que això que estic fent, d’alguna manera, pot ser important. Pot, depen de com i molt modestament, alliberar dones, com les allibera l’estela de la història del moviment feminista [i d’alguna manera també alliberar homes, doncs el gènere és una putada t’ho miris com t’ho miris per al conjunt de la vida humana]. Des d’aquí, des del meu petit racó de món, els meus passos es sumen als de tantes altres. Avui és 8 de Març: feliç dia de combat!

 Madrid. Esmorzar. Ni idea de fer pa amb tomàquet, oye.