Pedro Sánchez i l’impossible.

 [CatalàCastellano]

Ahir dimecres, al Congrés, hi va passar una cosa meravellosa que ara us relataré. Parlo d’un canvi. Una transformació que va anar patint aquella sala noble al llarg del dia.

La sessió va començar a les 9h del matí tal i com havia acabat la tarda anterior: emulant les grades alterades i sufocades de qualsevol Barça-Madrid. Aquella tarda anterior {jo hi era com a senadora, que no tenim ni veu ni vot però ens infiltrem al debat d’investidura}, havíem vist parlar a Pedro Sánchez, només a ell: farcint-nos les orelles de frases buides. Eslògans. Llocs comuns. Frases com ara “mirar el futuro con esperanza” i “el mandato es el cambio” per a defensar el seu lamentable acord amb Ciutadans. O “nos une la vida” i “vivir es convivir” com a misèrrima explicació de perquè ell no contempla el referèndum per a Catalunya. Qualsevol feminista podria explicar-li meridianament que la convivència només pot ser escollida, només pot ser lliure. Però on anava: aquella tarda anterior els populars van rebre l’enemic com de costum [amb crits, insults, desprecis i riures cínics], i els socialistes ovacionaven el seu líder com de costum [amb apladiments, gesticulacions, riures triomfals i molt soroll].

I la sessió d’ahir, el Debat, a les 9h del matí, es reprenia al mateix punt. El Congrés era el lloc de sempre: un camp de futbol. Surt a jugar Rajoy, desplega un discurs farcit d’humiliacions i fanfarroneria. Els socialistes l’han rebut com de costum [amb crits, insults, desprecis i riures cínics], i els populars també com de costum [amb aplaudiments, gesticulacions, riures triomfals i molt soroll]. La mala educació era la norma, tot i que el nivell dels populars és sempre infinitament superior. A altaneria testosterònica i despreciativa no els guanya ningú. En aquesta sala, amics i amigues, és on es pacten les lleis d’educació.

A tot això, i entre rèpliques i contrarrèpliques de l’un i de l’altre, l’acalorament a la sala augmentava, el temps s’allargava, i aquell Congrés semblava el de sempre. Però alguna cosa no funcionava. Perquè allà al mig, expectants, hi havia tota una nova bancada. Un tercer lloc, al bell mig de l’hemicicle, que dissentia. Allà estant, i a mesura que augmentaven els crits, el nostre malestar i estupefacció es feien visibles. Vergonya aliena i mirades alarmades.

I de sobte la dinàmica va començar a esmicolar-se. El petó, un detall d’inflexió. Que després que parlés l’Iglesias – un discurs poderós, encara massa agressiu però farcit d’imprescindibles veritats i principis -, i després que parlés Domènech i seva la dolça i transparent convicció, de sobte un petó a la boca entre tots dos deixava els populars estupefactes. Un petó a la boca entre dos homes, i la fraternitat Catalunya-Espanya, és més del que els seus nervis poden suportar. I el nostre somriure, que estem aquí i no tenim res a perdre. Que venim amb grans somnis. I si ells ens insulten, nosaltres no responem. I quan parlen els altres, nosaltres els escoltem. I les maneres tipus “esto no me lo dices en la calle” han començat a remetre, com una tempesta que amaina, per a deixar pas ja no a la nostra sinó a la seva perplexitat.

Que hem escoltat a Ciutadans en respectuós silenci. Que hem aplaudit la magistral lliçó d’història d’en Tardà. I que quan hem reprès la sessió, a la tarda, el tauler de joc ja era un altre. Parlaven partits petits, partits nacionalistes de diversos llocs d’Espanya i partits amb poca representació agrupats al Grup Mixt. El despreci cap a les minories sistemàticament crea fugida de capitals: una gran part dels populars abandonen el debat durant hores, fins al moment de la votació. Rajoy el primer (es va perdre la meitat del debat).

Però aquest cop, la situació era una altra. Existia una tercera grada, una pluralitat de veus, des de Podemos, En Comú Podem i Marea fins a Compromís o Izquierda Unida; des d’Esquerra Republicana i Convergència fins al PNB i també Bildu; veus divergents però que, o bé per ser d’esquerres o bé per sensibilitat nacional – o totes dues coses – demanen un govern sense Ciutadans, sense PP; un cordó sanitari, un govern ancorat a l’esquerra. Així una pluralitat de veus, una rera l’altra, feien miques el mantra de Pedro Sánchez: “las izquierdas no suman”.

“Las izquierdas sí suman, y raro es que lo diga yo” – va arribar a dir fins i tot l’Homs (convergent!), i més raro encara era que nosaltres l’aplaudíssim. Però l’aplaudíem. I el canvi en les formes es va apoderar de l’hemiscicle. Quan insulten, no responem. Quan ens agrada una idea d’un partit que no és el nostre, també l’aplaudim. I les paraules de sentit comú, obertura de mires, coherència programàtica amb el socialisme i sensibilitat amb la plurinacionalitat de l’Estat comencen a córrer; i és així com tens a tota una bancada heterodoxa, eixamplada i bressolada pels 69 diputats i diputades de Podemos, En Comú Podem i Marea, mostra que ja no parlem d’un oblidat Grup Mixt, de racons de l’Estat que no tenen prou força, sinó que la mixtura és la norma. I que ens encanta. El bipartidisme aquí, en aquest moment, us asseguro que agonitzava.

A mesura que avançava la tarda, l’evidència de que el PSOE s’equivoca d’aliances es fa pal·lesa a la sala. I Sánchez es transforma en un teleprompter. Repeteix fins a l’extenuació – Las izquierdas no suman. Las izquierdas no suman. Las izquierdas no suman. Y con los independentistas no.

La seva cara s’allarga davant les paraules d’un Alberto Garzón brillant, que li explica amb tota claredat que no es pot voler fer política social amb l’esquerra i política econòmica amb la dreta; i els nostres aplaudiments feien retronar la cambra. I menció a part mereixerien els ulls desorbitats dels populars al veure que més de 80 persones aplaudíem a la representant de Bildu, quan exposava que la llei no es pot utilitzar com a límit sinó que és una eina, i que les dones avui encara no votaríem si en lloc de fer política ens haguéssim limitat sempre a complir la llei. Catalunya i el referèndum copaven bona part dels discursos; les tesis d’En Comú Podem i de Podemos – sense referèndum no hi ha solució per Catalunya – flotaven en l’ambient. I la demanda principal clamava al cel: volem que els socialistes facin política socialista.

I així hem acabat el dia. Amb la sensació de que res havia canviat. I amb la sensació que havia canviat tot.

Que res havia canviat, perquè Sánchez no s’ha mogut de “las izquierdas no suman”, “esto es mejor que el Gobierno de Rajoy”, i “las ideologías no deben ser un problema”. Fent gala d’això últim ha defensat sense matisos el seu pacte amb Ciutadans; un pacte fet de titulars i farcit de contradiccions. Tantes contradiccions té aquell pacte, que Ciutadans opina que és una bona proposta per al PP, i el PSOE opina que és una bona proposta per a Podemos. Rajoy, mal que em pesi, l’ha definit perfectament com un “bluf”.

Punt a part: El PP i el nostre espai polític ténen visions del món, valors, principis, fidelitats, plantejaments del que s’ha de fer, de què cal crear, destruir, reformar i reinventar completament oposades. D’això se’n diu ideologia. Doncs segons Sánchez, atenció, “si todos somos demócratas, las diferencies ideológicas no son problema”. I així de fàcil, el PSOE compra el marc mental de Ciutadans, completament pragmàtic, recentralitzador i d’extrema dreta liberal, que intenta fer colar com a no ideològica una proposta absolutament ideològica. Ahir Rivera va anomenar “accionistas del Estado” a qui hauria d’anomenar ciutadania amb drets. Tota una declaració de principis.

Així que res ha canviat, doncs ells són molts més que nosaltres. Però ahir, sobretot durant la tarda d’ahir, us puc assegurar que el seu món fet de paraules buides, consignes apreses, insults a l’altre i política-ficció, va quedar congelat. Garratibat. Cada vegada que Sánchez repetia és impossible – és impossible el referèndum, és impossible el govern d’esquerres – la comprensió mútua creixia, i la seva posició era més fràgil. Allà dins, durant una estona, dins aquell hemicicle havia canviat tot.

Anuncis

4 pensaments sobre “Pedro Sánchez i l’impossible.

  1. Pues si te vi, desde luego no pude ver todo porque trabajaba, pero si pude ver la intervención de Alberto Grazón, que dio una clase de economía a Sanchez, y comparto tu criterio plenamente de no ser barruer, esa es la diferencia, En la tele no se ve tanto esos insultos, pero ciertamente a veces el parlamento se parece al programa de Salvame, como en la frase final de Animal Farm cambias de canal una y otra vez entre Salvame y el debate y a la cuarta ya no sabes cual es cual.
    Como hace Inda el dictador interrumpir interrumpir para no dejar hablar a tu interlocutor, esa es la politica del PP y cebarse con los más indefensos porque son unos cobardes, políticas sociales, y políticas sociales es lo que hay que hacer.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: El fracàs de Sánchez i el fantasma d’Anguita

  3. Retroenllaç: El fracàs de Sánchez i el fantasma d’Anguita

  4. Apreciada senadora,
    En más de una ocasión, he escuchado decir, en ambientes profesionales aquello entre arrogante y castizo que argumentaba un valor máximo que podía tener la efectividad: “De lo imposible a lo impecable…..” Últimamente, ( para mí quiero decir, en los últimos 10 años) y sobre todo en situaciones políticas cercanas y no tan cercanas, cuando el análisis político de la realidad roza o rozaba la soberbia personal o compartida se ha podido apreciar la tendencia política de intentar acercarnos la excelencia hacia las situaciones y hacia los proyectos. (Sigue habiendo mucha gente que piensa y especifica que la política es el arte de lo posible)…
    Pero creo que todo eso, no va contigo. Ahora eres una senadora con los pies en el suelo. Tu léxico y tus expresiones nos demuestran una voluntad de mejora determinante. Tu manera de compartir el presente nos proporciona una realidad palpable, lógica, argumentada. Sin alardes. Casi desnuda. Con tu texto amable y personal nos has contado lo que te parecía maravilloso. A mí, esto último, no me parece nada trivial. Creo que encierra el valor de tu esperanza. La puedo compartir, porque necesito compartirla……. (La esperanza me parece imprescindible en la política actual). Es lo que me ha hecho poder soportar tu triste visión final de tu experiencia. ” Així, que res a canviat, doncs ells son més que nosaltres” . Con este mazazo de tu realidad cercana, me he sentido algo triste. He vuelto a releer varias veces para encontrar una explicación menos materialista.
    La he adivinado, He utilizado la esperanza para encontrarla, pero solo la puedo compartir en el momento adecuado. Ahora, prefiero la prudencia de mis comentarios y dejarlo en un rincón. Yo tambien tengo que pisar con los pies en el suelo.
    Reconocer que he borrado un primer comentario ácido, incisivo. Me dí cuenta de que no tengo derecho a decir en este blog muchas mas cosas sobre ese día. Que no tiene sentido que intente entrelazar mi visión subjetiva de la sesión, con la tuya. Me he dado cuenta de que lo mas importante en este comentario era realzar el valor de la esperanza. Aunque haya algunos, que con la esperanza, piensen y especifiquen que es posible pasar de lo imposible a lo impecable. Y no tienen problemas en aplicarlo a la política cuando la política se sigue basando esencialmente en unos discursos de investidura al principio del siglo XXI.
    Muchas gracias, por compartir tu experiencia.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s