La rumurologia popular diu que al Senat hi ha una sauna i una piscina. No hi són pas. Ara: barbaritats més grans veiem aparèixer als diaris cada dia, així que una piscina olímpica entre despatxos no era inverosímil. Però no.
El que sí que hi ha és una biblioteca que ja la voldria el camarada Potter. Un lloc barroc. I si no és barroc a mi m’ho sembla. Un lloc preciós ple de llibres que semblen acumular cent anys a cada pàgina; textos capitals que dormen protegits entre vitrines daurades. Quan entres aquí, se t’atura una mica la vida. Hi ha escales de cargol per a pujar a racons amagats. I hi ha estàtues i catifes; i estàtues i catifes de sobte és una bona definició del que sería el Senat.
Un Senat que no val el que ens costa. Un Senat per al que tenim una meravellosa proposta de reforma i poc poder. Un Senat que de moment se’ns resisteix, d’acord, però que un dia o altre haurem de fer baixar de les altures.
Ai muggles. Que aquí la claror és matitzada i l’aire és dens, com els colors i les olors que queden atrapades en una habitació tancada. I després hi ha les llums. Llums que pengen, tentinegen. Llums presumides, cultivades; llums de les que en baixen llàgrimes de cristall.
I finalment hi ha els fantasmes. Que hi són, els fantasmes. I els xiuxiuejos que mai cessen. Últimament, les parets parlen d’una senadora valenciana que s’amaga entre cortines i aforaments. Aforament: aquella condició extranya i dubtosa que fa que a mi, com a la Rita, només ens pugui jutjar el Tribunal Suprem [una idea que no sé si tranquil·litza a Barberà, però que a mi em fa tremolar].
Doncs així va la història, si no ho he entès malament; fiscals i jutges tenen al punt de mira al PP de València, i entre ells a l’acalorada senadora, per haver orquestrat o participat – tot sempre molt pressumptament, i vagi per davant la pressumpció d’innocència – en una escandalosa i extensa trama de corrupció. Segueixen el rastre de mossegades; cobraments il·legals; adjudicacions a dit; i sembla ser que vinculen a l’excel·lentíssima – tot sempre molt pressumptament i vagi per davant la pressumpció d’innocència – al noble art de transformar, per art de màgia, diners negres en diners blancs.
A tot això, les notícies d’avui indiquen que el jutge podria demanar el suplicatori al Senat; això és; demanar que el Senat doni permís i el cas passi a mans del Tribunal Suprem. Si el Senat ho aprova, doncs, serà possible investigar/imputar també – i dic també perquè en aquest cas ja s’investiguen desenes de persones -… doncs també a la distingida senyora.
El suplicatori el votarem. En un ple. I allà podrem veure què vota el Partit Popular i la seva majoria absoluta; si escull permetre que el Suprem jutgi a Barberà, o si escull mantenir-se rere les cortines. Amb els fantasmes. Tancar files protegit per pètrees estàtues i recargolades catifes. S’obren les apostes, estimats muggles!
Biblioteca del Senat. Si veniu per aquí, demaneu veure-la.
Maria Freixanet Mateo 