Que les paraules siguin realitat.

Aquest matí he conegut de viva pell a la PPiiNA, una gent que fins al moment em dedicava a citar però que no havia vist mai de prop. 

Aquesta plataforma (inclou més de 40 organitzacions) busca aconseguir l’equiparació dels permisos laborals de paternitat als de maternitat. Segons la seva proposta, demostrada òptima i viable econòmicament parlant, l’home tindria un permís idèntic al de la mare, serien intransferibles i pagats al 100%. L’estudi econòmic d’aquesta proposta demostra que tindria un impacte econòmic mínim, que seria senzill dur-ho a la pràctica –només cal una reforma legal–, i generaria un impacte social importantísim; dóna un missatge igualitari bàsic, trenca amb els arguments empresarials que busquen no contractar dones en edat fèrtil, i permet als homes l’experiència de la primera cura. És, en sí mateixa, una escola d’igualtat.

Avui, reunides amb la PPiiNA, elles feien la demanda a tots els grups polítics de treballar amb tempos urgents per a que la primera cosa que s’aprovi en aquesta legislatura sigui aquest canvi en els permisos. Simbòlicament deliciós. Escoltades totes les paraules, diria que ha estat una proposta ben rebuda per tots els colors polítics; però no sabem encara si així és, o només ho sembla. Doncs parlem d’una proposta que fa segles que ronda les institucions, que tots els partits diuen recolzar, i que fins i tot va ser aprovada en comissió al Congrés fa uns poquets anys. Falta que vagi a ple. Que s’aprovi a les dues cambres i s’implementi. Falta, en definitiva, que les paraules siguin realitat.

Seria un petit pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat, l’equitat, el benestar de les dones i què us he de dir per a la petita vida que acaba d’arribar a la llar. I sobretot seria un bon començament, perquè darrera d’aquesta proposta de mínims en vindràn moltes altres; pensem omplir la política de propostes per a situar la cura al centre de la vida. I allà no ens serviràn les paraules, perquè la realitat és incisiva.

Perquè la cura al centre de la vida significa entendre que aquests permisos de quatre mesos tampoc seràn suficient per a cuidar un nadó. Que haurem de parlar de temps. Del fabulós ventall d’opcions familiars que ara conviuen. I del mosaic en què s’han convertit els drets laborals, i tota la gent que en queda fora. Haurem de parlar d’altres permisos i altres cures. I de la reorganització dels horaris i els treballs.

I si volem posar la cura al centre de la vida, ens caldrà molt més que això. Ens caldrà, per exemple, desplegar un veritable sistema d’atenció a la dependència. Un servei públic que creï el dret a ser cuidat: tots i totes necessitem ser cuidades en molts moments de la nostra vida fràgil – i hi ha persones que ho necessiten sempre -. Cal estar en condicions per a oferir serveis de cures igual que oferim educació o salut: com un dret de ciutadania. De forma àmplia i normalitzada. I per tant manca multiplicar el número de professionals com a mínim fins a estàndards europeus, i millorar-los les condicions laborals; ben pagades, que la majoria són dones, dones treballadores, i dones migrades; i les tenim explotades.

Deixeu-me dir que parlem d’un sector que es menysprea social i salarialment, i que és la clau de volta d’un futur millor i d’una vellesa viscuda dignament. Invertir en personal d’atenció a la dependència significa crear llocs de treball (salaris que es transformen en consum, que es transforma en recuperació econòmica).  Llocs de treball no deslocalitzables, amb poca petjada ecològica i molta petjada sobre el benestar de les famílies, és a dir, de les dones; i és que avui per avui encara són majoritàriament elles – les mares, les filles, les sogres, les àvies – les que estàn assumint des del més gran dels sacrificis (el del regal del seu temps) la cura de les necessitats humanes que com a societat ens neguem a veure.

Una mirada feminista comença per aquí: per fer emergir tota la feina que recau silenciosament sobre les espatlles de les dones. I compartir-la amb els homes. I compartir-la amb l’Estat. Aupa, som-hi; que les paraules siguin realitat!

Amb Maria Pazos, de la PPiiNA, després de la reunió-esmorzar.