La Marta Otero, una d’aquelles persones que no es veuen però que hi són, i que sense elles res funcionaria, m’ha explicat com serà la meva feina. Ella es tècnica: redacta papers que un dia potser seran lleis.
Al Congrés ja han començat. El primer dia, el primer de tots, el de la investidura, Podemos ja va entrar al Congrés una Proposta de Llei. La Ley 25 és un conjunt de mesures urgents per a rescatar les persones, recuperar la universalitat de la salut i garantir el sostre, l’aigua, la llum i el gas a totes les persones. Una llei per a sobreviure. Nosaltres li donem suport. Aquest Congrés, doncs, quan arranqui (si arranca!), haurà de posar-se a debatre sobre les condicions de vida de la gent.
Pel que fa a nosaltres, al Senat, sembla ser que aviat començarem a entrar preguntes. Preguntes al govern, als i a les ministres: primer les entres per escrit, després les hi pots fer de paraula. També podem començar a escriure mocions, que és quan “instes al govern a actuar sobre…” tal tema. Calla: se m’acudeixen mil coses sobre les que preguntar. Mil instàncies a fer. Tantes coses pendents…
Us insto a pujar el salari mínim. A prohibir les portes giratòries. A legislar sobre el dret a morir dignament. Us insto a enviar l’exèrcit a salvar les vides que s’estavellen contra les nostres costes. A posar en marxa un servei públic d’atenció a la dependència que garanteixi una vellesa autònoma que valgui la pena viure. Us pregunto què penseu fer amb la gent que es gela de fred dormint als caixers automàtics. I amb la gent que treballa per salaris miserables. Què fareu amb la gana. I amb el canvi climàtic. Quan us penseu plantar davant les elèctriques per a acabar amb l’estafa de la llum. Què passa amb les dones que viuen amb por dins de casa seva. I amb la justícia, que avui no és justa. Us insto a crear una renta bàsica, que sobreviure no pot ser un luxe sinó el mínim de solidaritat pel que valdria la pena començar.
Mentre se m’acumulen les instàncies dins el cap, recordo unes paraules d’en Joan Herrera: Madrid és dur i davant una majoria absoluta del Partit Popular al principi et sembla que no guanyaràs cap lluita. El que és segur és que no les guanyaràs totes; però si en tries una, si agafes una causa, un tema, un objectiu, i el treballes a fons, al màxim, fins al límit… si en saps més que ningú, si et dediques a buscar-hi suports, a reunir-te amb gent, a negociar-la; i si la persegueixes amb totes les teves forces,… no totes les lluites sinó una, concreta, decisiva, aleshores sí: fins i tot en els escenaris més hostils, aquesta guerra pots guanyar-la.
No totes les guerres sinó una. Començar per una, la que puguis lluitar. Endreçar els temes, repartir-nos-els estratègicament. I per a mi, el lloc per on començar es torna diàfan. És aquest, és el gènere, és el meu. Que no les matin. Instar al govern a actuar enfront la violència de gènere. Que no les matin.
Que portem onze assassinats masclistes aquest 2016 i tot just comencem l’any. Que portem més de 800 dones mortes en els últims 12 anys. Que acaba de morir l’Alícia i la seva història gela la sang. Que els assassinats de les dones són només l’extrem, la punta d’un iceberg que les fa malviure. Que ens fa malviure. Violències grans i petites, explícites i implícites, penades i permeses, que se’ns arrapen al cos i ens limiten la vida.
Penso en el 0,01% del pressupost que el govern espanyol ens dedica aquest any. Penso en les retallades que ha aplicat aquesta darrera legislatura: un 26% menys per a prevenir la violència contra les dones; un 46% menys per al foment de la igualtat. Busco a la Marta Otero per a dir-li que ens posem en marxa. Que prepararem preguntes, propostes, mocions: el que faci falta. Preguntarem què hi pensen fer per a tallar aquesta sagnia. Com ho pensen fer per a evitar que ens matin. Preguntarem i re-preguntarem fins que esdevingui una prioritat. Serem pesades. Insuportables. Perquè si ens toquen a una ens toquen a totes i la vida és el lloc per on segur cal començar.
PD. Les meves ganes són entranyables, però resulta que el món no comença avui, ni aquí, ni amb mi. La Marta Otero em comenta que podem recuperar una moció que va presentar la Laia Ortiz al Congrés durant la legislatura passada: una moció sobre violència de gènere que instava a un acord social i polític i que va ser aprovada. Un Pacte d’Estat que necessitem com l’aire que respirem.
M’envien el que ja hem vingut fent. A més a més de la moció de la Laia sobre violència de gènere, n’hi ha d’altres, entre elles una Proposició no de llei sobre les retallades en la prevenció de la violència contra les dones. També al Senat: una pregunta d’en Joan Saura sobre els recursos destinats a la lluita contra la violència de gènere i una altra sobre com s’avalua el risc de patir-la, entre una llista de coses fetes que sembla no acabar-se mai. És així com, plena de papers, marxo cap a casa feliç de saber que és veritat allò de que venim de lluny i anem més lluny encara.
Maria Freixanet Mateo 