Bueno, bueno… us explico. Per a organitzar-nos, al Senat, En Comú Podem vam optar per presentar-nos en un grup plurinacional, on les tres confluències, les màgies de les unions de projectes d’esquerres que han succeït a Catalunya (En Comú Podem), a València (Compromís-Podem) i a Galícia (En Marea) forméssim un grup on rotéssim el portaveu. L’objectiu: visibilitzar la plurinacionalitat i les veus pròpies que representen els nostres projectes autònoms. Així, Podemos presentava el seu grup, germà però no idèntic al nostre, i nosaltres presentàvem la nostra pròpia realitat, aprofitant que ens trobem a la cambra territorial, la que hauria de representar els pobles i les nacions.
“Yo no lo veo”, sentencia el Partit Popular. Li expliquem que és perfectament legal. Que hem revisat el reglament, que ho hem comentat amb un lletrat del Senat, que hi ha precedents i que, efectivament, complim tots els requisits.
“Ya, ya, pero yo no lo veo”, diu el PP. I ho diu en un lloc on el seu “yo no lo veo” és suficient per a decidir-ho tot. I és que nosaltres, als seus ulls, som Podemos. O molt pitjor. Potes nacionalistes de Podemos. Brazos independentistas de Podemos, sento dir en boca d’algú. I d’aquesta manera, forcen el reglament per a obligar-nos a formar un únic grup.
Aclariment: El problema no és formar un únic grup, doncs el dotarem d’estructura territorial que farà que cada projecte polític tingui les característiques d’un grup propi. Jo, per exemple, tindré veu cada vegada que parlem de Catalunya. [Enorme responsabilitat, trobo].
El problema greu aquí és la negativa per part del PP -i estic sent generosa perquè el PSOE i C’s repliquen el relat- a concebre l’existència de projectes autònoms però fraterns. No subordinats. No jeràrquics. Sinó aliats.
I la seva negativa a acceptar que nosaltres existim: una proposta política únicament catalana que fuig del xoc de trens i busca la llibertat d’escollir les pertinences i els encaixos territorials; que busca guanyar el referèndum per a Catalunya a base de teixir aliances a l’altra banda de l’Ebre.
Insofrible. Som un risc per als seus vots. Per al seu discurs. I terrible: hem guanyat les eleccions a Catalunya amb una proposta de rescat social i referèndum. “Yo no lo veo”, ens diu el del PP: quan en veritat el que ens vol dir és que “no nos quiere ver”.
Doncs ens veureu, senyors i senyores. Ens veureu perquè aquest és un país plural, divers, i mai més les institucions podran ser aquest lloc tancat i monolític que us esforceu a mantenir.
I provant d’explicar això, així es com em vaig trobar, per primera vegada a la vida, envoltada de micròfons i càmeres en una atordidora roda de premsa. Vaig provar d’explicar, d’explicar-nos, tan bé com vaig saber. Amb tots els nervis. Amb tota la convicció. Amb totes les febleses. Aquí el vídeo.
I dels seus abusos de poder en traurem les nostres resistències.
Maria Freixanet Mateo 
Unos decian Aixó no toca, el otro no lo veo, tal para cual.
M'agradaM'agrada
Molt be. Estaries nerviosa però t’has expressat amb claretat i estic totalnent d’acord amb tu. Molta força i endavant.
M'agradaM'agrada
Un orgull haver-te tingut d’alumne. Segur que la teva tasca serà molt bona. Una forta abraçada i endevant!!
M'agradaM'agrada
Gràcies!! 🙂
M'agradaM'agrada