Sí, prometo (…)

Un dilluns i un dimarts per Madrid són suficients per a fer-te una primera composició de lloc. El resum: la meva vida està a punt de convertir-se en una reunió permanent. Tantes coses a parlar, a pactar, a resoldre. Que si com ens organitzarem. Que si tindrem o no tindrem grup propi. Que si portaveus, que si comissions, que si el reglament diu tal i el lletrat diu qual. Tot: informació que flota en una zona grisa.

Però arriba dimecres. I dimecres és un dia brutal. Abans de les 9h la confluència inunda la cafeteria del Senat: gent de Podemos, d’En Comú Podem, de Compromís, de En Marea… – ens trobem i ens presentem. Ens fa contentes ser tantes les que abanderem el canvi. No hi ha dubte que acolorim l’espai.

A les 10h tothom és a lloc: tanquen les portes de l’hemicicle i si no ets dins ja no hi entres. La sala és bonica. Vella. De fusta rústica. Una sala que s’ha quedat antiga, que s’ha quedat petita i poc funcional. Està reservada per a les sessions de gala, i no està adaptada, com bé demostra una companya de Podemos, la Virgínia, que va fer rodar la seva cadira de rodes per a prometre el càrrec comprometent-se a no tornar a jurar-lo mai més en una sala amb barreres.

I per fi comença la funció. Més de 260 persones escrivint noms i duent-los a l’urna. Votem el nou president de la cambra, i quan les paperetes fan aixecar a Pío Escudero del seu seient, un exèrcit de peperos s’anima a aplaudir furiosament. Em quedo parada: Són tants! Tantíssims! Majoria absoluta. Un domini institucional que desencaixa amb la realitat política d’aquest país. Que el 20 de Desembre la gent va donar “només” el 29% dels vots al Partit Popular.

Però ells aplaudeixen. Aplaudeixen als seus, i amb furor les expressions com les de García Albiol (que a més de regidor de Badalona i Diputat del Parlament de Catalunya, encara troba temps per a fer de Senador). A la solemne pregunta: “¿Jura o promete acatar la Constitución?”, va respondre amb un marcat: – “Sí, juro, como catalán y orgullosamente español”.

Sens dubte es mereixia aquelles ovacions. No com nosaltres, que acumulàvem rebufs, queixes, mofes i males paraules. Personalment, el menyspreu que rebia no sabia si provenia de l’idioma en què vaig parlar, del contingut del que vaig dir, de la samarreta que duia (“La revolució serà feminista o no serà”, feta per la Marta), de l’estètica o senzillament de que seia entre les files dels qui som allà per a trencar la seva bombolla de fum. “Nunca más un país sin sus pueblos ni sus gentes”, repetíen els podemites un rera l’altre, i els senyors i senyores del Partit Popular, les seves corbates i els seus vestits de gala, aixecaven paraules tenyides de malestar i disconformitat.

Per fi em criden a mi. – Freixanet Mateo, Maria. – Surto del meu escó i camino fins a la Mesa, on m’hi espera Pío Escudero rere una enorme Constitució. – “¿Jura o promete usted acatar la Constitución?”, em pregunta. “Sí, prometo treballar per a posar les institucions al servei de la gent, de la justícia de gènere i del bé comú”, responc, tan tranquil·la com puc. Com que, efectivament, no he respost la seva pregunta, em torna a preguntar, i jo li dono un Sí, prometo; cosa que genera la frase que vam escoltar 266 vegades de “Habiendo acatado usted la Constitución, adquiere la condición plena de Senadora”, i t’allarga una mà.

Així passem aquell primer matí. Un matí inaugural que ja ens dóna algunes pistes sobre cap a on pot anar a la cosa. Som la tercera força de la cambra després del PP i el PSOE, i en canvi decideixen vetar-nos per a estar a la Mesa (hi ha set llocs a la Mesa, que és qui dirigeix el Senat, i se’ls reparteixen 4 pel PP, 2 pel PSOE i un pel PNB, que té menys representants i vots que nosaltres). La sensació que tenim aquell primer dia és de tancament del règim. De búnker contra nosaltres. El nostre espai, el nostre pensament, les nostres formes els irriten. Potser els fan por.

Prefereixen el terreny conegut dels seus debats tancats. No se n’adonen que aquest canvi que representem nosaltres és només el començament, la (segona) transició, cap a un món nou i una política nova que encara està per definir.

espe