Aeronaus

La primera relació que tinc amb el Senat és un SMS que m’avisa que ja en formo part. La segona, una demanda d’informació. He d’omplir infinitat de papers per a documentar qui sóc i, sobretot, què tinc. Els meus ingressos i les meves propietats, em pregunten: cosa que em sembla fantàstic, doncs cal contrastar el que un càrrec polític té abans i després de passar pel seu lloc de responsabilitat, assegurar-se que no utilitza malament el seu lloc de poder.
La sorpresa arriba quan començo a omplir papers. Infinitat de preguntes per a les que només tinc negatives. Té vostè dividends o participacions en societats? Rep honoraris? Té actius financers? No, no i no. Accions? Deute públic? I no tindrà pas una embarcació? Potser una aeronau?
Una aeronau. De veritat, una aeronau.

Doncs bé: per si no sé com omplir-ho, m’envien un cas, un exemple. L’exemple, evidentment, és un home. Un home casat. Que declara no només els seus comptes i la seva feina, sinó també dividends d’accions cotitzades a Borsa. Repartiments de beneficis d’una societat limitada. Títols de bons de l’Estat, pagarés del Tresor Públic. Tres vivendes, un local a un altre país, places d’aparcament, una nau industrial, parcel·les de regadiu, una finca de caça. Declara tres cotxes i un vaixell. I alhora, tres o quatre préstecs o hipoteques.

Aquest és el seu exemple? Omplo els papers i me n’adono que per a ells jo no tinc res, i en canvi tinc molt més que tanta gent. Que jo tinc un sostre. Una feina que em permet viure. Un entorn que pot no deixar-me caure. Per a ells no tinc res; per a mi ells tenen massa.

Cal omplir la política de gent normal.

Per últim, un detall: L’home de l’exemple declara també una pensió compensatòria per divorci. I no m’estranya. Doncs la política, tal i com està organitzada, no és compatible amb la vida humana. Quotidiana. Amb el temps propi, amb la cura dels altres ni amb l’amor. Només espero que el meu no se’n ressenti.