Ai, Clara.

Avui he anat i tornat a Madrid per primera vegada. Per papers. Raríssima, la sensació d’agafar l’AVE sense maleta. Que no és un viatge. No són vacances. És un trajecte que m’haurà de semblar normal.

M’acompanya (molt) el Joan Comorera. No el Joan Comorera, sinó el Joan Comorera, tot i que són família. Durant el trajecte, recollim altres diputats i senadors, diputades i senadores, a mesura que repassem andanes.

A Madrid hi bufa un vent violent, una mica màgic. Sacseja els arbres i les fulles seques ens sobrevolen i ens plouen interminablement.

Primera parada: El Congrés, on ja no hi entra la màgia de les fulles. Es queda a la porta perquè hi ha uniformes. Una metralleta a l’entrada i moqueta a les escales. Tot sembla tenir dos dits de pols encara que no la tingui. I un ritme lent.

I tot i així, allà hi ha moviment. Diputats i diputades que venen a presentar les seves credencials. També els nostres. Declaracions i fotos entre lleons. Papers i firmes i explicacions i reunions.
Entremig, els periodistes que es mouen com eixams d’abelles. Fotografien i filmen qualsevol gest, qualsevol cara coneguda. Ara un diputat de extremo centro deixa caure declaracions insofribles. Com a la tele, però a tocar dels meus dits irritats. Los partidos que defienden la unidad de España deben ayudar a la gobernabilidad. Tot sembla tenir dos dits de pols. Encara que no la tingui. I marxem i, de nou, les fulles.

Segona parada: el Senat. Hi arribem caminant i en Comorera i jo ens aturem al veure’l. Ens rep el silenci. Un silenci alt i clar. Som en un palau de catifes llargues i passadissos enrevessats, modern i antic alhora: sorprenentment funcional.
Ens hi espera un primer disgust: un bust de Manuel Fraga. I un primer gust: la sala Clara Campoamor, on ens han citat per a resoldre burocràcia. A l’entrar i veure-la a ella, tot es torna una mica més amable.
Ai, Clara, què sola et devies sentir. Hi som una mica per tu, aquí dins.

Així que omplo papers. M’entreguen el reglament. Em pregunten i em fotografien. Senadora, bienvenida. La esperamos el día 13 para tomar posesión de su escaño. Li contesto en català, gràcies, que no m’acostumo a que no m’entenguin.

Finalment, em retrobo amb els que sí que m’entenen. Entre ells un noi madrileny que parla català i pensa (en castellà) càlidament semblant a mi. No està mal, aquests podemites. Que han quedat segona força a Madrid cridant “derecho a decidir” pels carrers de Vallecas.

Tanquem el dia passejant cap a Atocha i deixem que els vents i les fulles ens atrapin. També l’espectacle de les llums de Nadal a la nit.
Caminem amb el vent a la cara i els meus companys d’aventura comenten que farem forat, allà dins. Que tenim molta feina i que farem forat.

Ai Clara, tu sola vas fer un forat immens. Què no podrem totes nosaltres!

ECP20160104-WA0002

Anuncis

Un pensament sobre “Ai, Clara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s